OPINIÓ
Les dues vegades que he estat mare m’he trobat en una situació de vulnerabilitat laboral important. Soc periodista, publicista, researcher i host.
Soc comunicadora i treballo per no deixar-ho de ser, perquè moltes, com jo, han tirat la tovallola en veure incompatibilitzada la seva situació personal i familiar.
Si treballar als mitjans ja és precari, ser dona, mare i mantenir-te al peu del canó és ser una espècie en perill d’extinció, un bitxo raro, una kamikaze intentant lluitar contra les ombres del patriarcat.
La meva primera feina als mitjans me la van oferir de nit, a un bar de copes, en un ambient més propi d’una cita que d’una entrevista de feina amb el director d’un mitjà. Jo era jove, ingènua, atractiva. Tenia només 18 anys. Ara en tinc 33 i durant tots aquests anys n’he viscut de tots colors.
Des de rebre tota mena de comentaris si duia faldilla o escot a la redacció a limitar la meva participació en un programa pel “simple” fet de ser dona. Des d’aleshores he tingut la sort i el privilegi de no parar de treballar. I de vegades no només en comunicació. Abans d’entrar a treballar a la productora internacional VICE, vaig haver de picar pedra venent mobles a una botiga.
Poc després de ser mare, em vaig presentar a un càsting mentre el meu nadó dormia. Em van agafar i vaig estar molt contenta que fos així. Vaig esperar una confirmació de renovació de temporada per quedar-me embarassada de la meva segona criatura. Comptant dies exactes per quadrar la data prevista de part i que no interferís en el rodatge. Finalment es va renovar tot menys jo.
Em van tornar a trucar d’un altre programa. Tot súper bé i molt contenta de poder-hi participar de zero sabent que estava embarassada. I podent visibilitzar l’embaràs. Pels vols de Nadal agafo la baixa mèdica. Al darrer programa ja no em vaig trobar gens bé. Em diuen que em trucaran per la temporada vinent quan acabi el permís. I no.
Soc qui soc pel que m’ha passat, pel que he viscut i dic el que dic perquè sé que pot ajudar a moltes de vosaltres que heu passat per la mateixa situació. I a les qui veniu al darrere perquè no us passi.
A les que heu hagut de canviar de feina i anar a un gabinet de comunicació perquè heu vist com la vostra vida se n’anava literalment a la merda. A les qui us han dit com heu de ser i què heu de fer. A les que se us ha silenciat els temes, se us ha fet mansplaining a les reunions, les que us heu cansat de lluitar i heu decidit plegar. Les que us han fet fora i no heu pogut denunciar.
A les qui teníeu un càrrec, o l’havíeu de tenir, i en tornar del permís us han assignat altres tasques sense que fos de la vostra voluntat, a les que heu patit actituds masclistes, tota mena d’abusos de poder, les que heu patit comentaris per la vostra condició sexual, les que heu intentat trencar el sostre de vidre i us heu quedat a l’intent, les que heu trencat la barrera però no els fils invisibles del poder.
A les qui us han dit que “d’aquests temes ja en parlarem el 8M”, les que seguiu aguantant perquè no teniu més remei, les qui us lleveu a les 5.30 del matí i piqueu pedra fort perquè un altre s’emporti el mèrit, a les que us han silenciat, us han tractat de boges i us han arrebassat la vostra llibertat.
Per totes aquestes dones: Demanem que les empreses del món de la comunicació que no s’atinguin a aquestes bones pràctiques no puguin rebre cap mena de subvenció pública. I aquest document és un document de mínims, un document per generar consens. Gràcies a La XIDPIC.CAT i La Independent, ADPC, On són les dones?, Comunicadores Feministes, Xarxa Europea de Dones Periodistes, i a moltes més que hi doneu el vostre recolzament.
Guia per fer més igualitària la vida de les dones als mitjans
• Tolerància 0 davant d’assetjadors o abusos de poder: que periodistes o persones del món de la comunicació que hagin estat denunciats als comitès d’empresa per qualsevol mena d’assetjament no puguin rebre cap mena de finançament públic pels seus programes
• Condemnar actituds masclistes que es poden donar públicament com de manera privada als mitjans de comunicació
• Penalitzar actituds discriminatòries per raons de raça, gènere o diversitat
• Desenvolupar plans estratègics per trencar amb el sostre de vidre i la segregació vertical: Potenciar alts càrrecs i cares públiques femenines amb un % visible de dones.
• Acabar amb els estereotips i rols de gènere als mitjans: Trencar amb el prototip de “la barrufeta” als mitjans, trencar estereotips i rols de gènere (per exemple reinventar la figura de la productora, que les dones no només siguin una segona veu per fer una mica de purple washing, rols paternalistes de dones als mitjans, posar-se amb el físic en directe…)
• Deixar de limitar-nos l’agenda setting: ja no només deixar-nos expressar a reunions, deixar d’aguantar mansplaining, sinó també deixar d’invisibilitzar temàtiques que als homes no els interessen i que creuen que no venen. Són els homes els que produeixen l’imaginari col·lectiu, els que interpreten la realitat i generen les dinàmiques de com fer notícies i opinió. I ja n’hi ha prou.
• Fomentar el llenguatge igualitari, compromís a favor d’un ús de llenguatge no sexista, no discriminatori i no androcentrista
• Establir una política salarial justa a professionals que realitzen les mateixes feines
• Dur a terme processos de selecció i promoció justos i equitatius
• Facilitar la reincorporació a la companyia després de períodes temporals d’absència per excedència, permisos o baixes
• Comunicar i difondre les accions específiques que es duguin a terme entre tots i totes les treballadores
• Comprometre’s amb la conciliació de la vida laboral i familiar
• Garantir reunions formals i informals en horaris convinguts i conciliadors
• Afavorir la flexibilització horària en la mesura del possible
