Dimecres 21 febrer 2024

Dimecres 21 febrer 2024

Periodista y escritora

Paritat basada en què?

 

 

OPINIÓ

Hi ha un tema en el qual crec que ningú hi pensa massa. 

La paritat ha de venir donada pel sexe de les persones?

La majoria de les persones estic segura que estan d’acord que hi hagi igualtat entre homes i dones, i que és desitjable que hi hagi paritat en tot tipus d’instàncies: parlaments, ajuntaments, consells d’administració, mitjans de comunicació, etc. Qualsevol acceptaria aquesta premissa: que hi hagi una presència d’un 40/60 (més o menys, de cada sexe).

I aquí comença el problema. La paritat ha de venir donada pel sexe de les persones? Però si el sexe es difumina, si es fa irrellevant i segons les últimes lleis i propostes l’autodeterminació és un dret “inalieable” de les persones … Basant-què o com es veurà afectada la paritat? Com continuarem defensant el concepte de paritat, si ja no hi ha les dones i homes definits pel sexe?

Si qualsevol persona es pot autoidentificar amb un sexe i constar com a tal encara que hagi nascut amb el contrari, és a dir, si homes que s’autoidentifiquen com dones poden constar legítimament en el recompte de dones en qualsevol tipus de llistat … com podrem seguir apostant per la paritat? Amb quins arguments defensarem la paritat si podria donar-se el cas que un organisme fos paritari només que hi hagués presència d’un percentatge d’homes biològics més un altre percentatge d’homes autoidentificats com a dones?

Una de dues: o la paritat se segueix basant en el sexe biològic real o no té sentit seguir defensant aquest criteri de representació. No es pot defensar una cosa i la seva contrària. Si la paritat ha estat un concepte per fomentar la igualtat entre els sexes en qualsevol àmbit de la vida, el que és il·lògic és que aquesta paritat es pogués aconseguir sense presència de dones, o només comptant amb homes que s’ autoidentificaran com a dones. Veuen el contrasentit de tot això? Com seguirem cridant “democràcia paritària”, per exemple, a una realitat on el sexe fos irrellevant i pogués ser constituïda per persones d’un únic sexe biològic?

L’autodeterminació de sexe no resisteix la més mínima anàlisi racional i dinamita tota explicació sobre la desigualtat estructural que s’ha erigit a causa dels nostres cossos sexuats. Com creu la nostra classe política -si és que es pot dir així a l’actual tongada de representants- que s’ha mantingut, per exemple, la violència contra les dones? Basant-se en què? En què creuen que s’ha basat el domini patriarcal? I tota aquesta estructura mil·lenària hi ha qui considera que es va a enderrocar perquè quatre homes pugin a una tarima calçant talons o surtin a la televisió amb els llavis pintats afirmant que són tan dones com la que més. Encara estic esperant un mínim anàlisi que ens expliqui les experiències que han compartit amb aquestes per afirmar que són part d’aquest sexe al que neguen la seva materialitat. I dels i les líders polítiques que ens aclareixin en què creuen que es basa la desigualtat de les dones, o si és que potser creuen que es deu a l’alçada dels talons o a la intensitat del carmí.

Quina és la conseqüència de tot aquest despropòsit? L’aniquilació de les nascudes femelles. I per què? Perquè sense haver desterrat la desigualtat entre uns i altres no és possible fer tabula rasa, és a dir, com si partíssim en igualtat de condiciones. Després de tres-cents anys de lluita per l’emancipació, tornem al punt de partida: ja no serem el segon sexe, que haurà deixat d’existir, serem el segon gènere. El patriarcat haurà triomfat de nou, i de nou amb la complicitat de les dones. Pregunto a totes les capdavanteres de l’autodeterminació de sexe, com creieu que acabarem amb el sistema patriarcal si es segueix incentivant que complaure als altres és la nostra màxima prioritat?

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Juana Gallego

Juana Gallego

Juana Gallego Ayala (Arriate, Málaga) es profesora titular de la Universidad Autónoma de Barcelona desde 1989. El 2001 recibió el Primer Premio del Consell Audiovisual de Catalunya por el trabajo que había dirigido con su equipo de investigación, que se publicó con el título de La prensa por dentro (2002). Entre sus publicaciones destacan Periodismo social (2014); De reinas a ciudadanas. Medios de comunicación ¿motor o rémora para la igualdad (2013); Putas de película. Cien años de prostitución en el cine (2012); Eva devuelve la costilla, (2010); Si te vas te mato. Mujeres que murieron por su libertad, (2009); El sexo de la noticia (2000) o el pionero Mujeres de papel. La prensa femenina en la actualidad (1990). “Many Women, Little Power” en Handbook of Women and Journalism (2013).
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

El parlament continua la feina pel Pacte per a la Infància a Catalunya

  El 20 de febrer, al matí, s’ha celebrat la primera reunió del Pacte per...

Maria Rosa Nogué

Adeu a la Laia

OPINIÓ Era una tarda tranquil·la a Vilanova i la Geltrú. Tot d’una, el whatsapp: “Demanem...

Una de cada 200 persones que viuen a Catalunya pateixen la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC)

Però només el 50% n’estan diagnosticades. Actualment, la llista d’espera a les unitats especialitzades de...