Divendres 11 octubre 2024

Divendres 11 octubre 2024

Tere Molla buena

Què està passant?

 

 

OPINIÓ

Aquesta setmana passada es va trobar el cos sense vida de la major de les dues germanes que el pare es va endur a finals d’abril.

A mil metres sota el mar, dins d’una bossa d’esport i amb una àncora convenientment lligada per impedir que surés i, per tant, ser trobada. Es deia Olimpia i tenia sis anys. Ni la seva germana de tan sols un any, ni el seu pare han aparegut encara.

Però el que sí és ben segur és que han deixat a una mare, Beatriz Zimmermann, morta en vida pel terrible desig de fer-li mal del pare de les seves filles. Un malparit assassí que no va dubtar a clavar-li un cop mortal assassinant a les seves filles i desapareixent, deixant-la morta en vida. No em valen qualificatius com celópata, capritxós o violent. Tots i cada un d’ells busca justificar a l’assassí. Tots i cada un d’ells busquen posar-se de perfil per no acusar directament a l’assassí.

Mentre els homes no deixen de posar-se de perfil i no se sumin a la lluita contra el terrorisme masclista no només condemnant sinó també assenyalant als assassins i deixin els eufemismes que justifiquen aquests assassinats, l’avanç serà molt més lent.

No oblidem el recent cas de Canàries on, recentment aprovada la llei que permet la autodeterminació de gènere i, enmig del judici per l’assassinat de Vanesa Santana, el seu assassí Jhonatan Robaina va demanar canviar el seu nom pel de Lorena per així millorar la seva situació processal. L’assassí, condemnat a més de quaranta anys de presó per l’assassinat i violació de Vanesa, d’haver estat acceptada la seva petició d’autodeterminació, podria haver complert la seva condemna en una presó de dones, amb el que això comporta per a la seguretat de les dones privades de llibertat.

En l’últim mes i només a l’Estat Espanyol ha estat assassinades una dona cada tres dies. No només són terribles aquests assassinats, també ho és el dolor que deixen a familiars i amistats de la dona assassinada. I encara hi ha gentussa que nega que l’origen de tant dolor és haver nascut dona i haver patit una socialització diferenciada per a major glòria del patriarcat.

Negar el terrorisme masclista que en els últims divuit anys ha matat a gairebé mil cent dones, és, senzillament apostar per un ferotge patriarcat per mantenir privilegis.

I després hi ha les violències institucionals com el cas de Juana Rivas que, per protegir les seus criatures i no voler lliurar-les al seu maltractador, ha estat condemnada per la justícia. Un sistema judicial profundament patriarcal que qüestiona permanentment la veu de les dones. O potser se’ns han oblidat sentències com les de les mal anomenades manades i que en realitat eren violacions a una dona per diversos homes?

La vida de les dones, com veiem, està considerada com de segon ordre i les seves veus no tenen veracitat per a alguna gent. I això és una cosa que hem de canviar com a societat.

Avui totes les dones compromeses contra les violències masclistes de tot tipus inclosa la vicaria, plorem a Olimpia i acompanyem en el dolor a la seva mare. Però també vam plorar a totes i cadascuna de les dones i criatures assassinades pels que van dir estimar-les i tenien obligació de protegir a les seves filles i fills.
Lamente no recordar l’autoria d’aquesta frase: “Ens estan deixant poques solucions a les dones i les poques que queden, no els agradaran”. Insisteixo, lamento no recordar qui la va dir, però té tota la raó, queden poques i no els agradaran.

Ens fan servir com a recipients per explotar-nos reproductivament i gestar per als que qui volen comprar criatures. Ens tracten com a bestiar per explotar-nos sexualment per satisfer desitjos sexuals masculins. Ens maltracten de milers de maneres en les nostres cases, pels carrers, en els transports públics, en els nostres treballs. Ens assassinen perquè ens creuen de la seva propietat i així un llarg etc. I encara hi ha gentussa que nega tot això i més. O ho justifica amb eufemismes que busquen eliminar la culpabilització de l’agressor masclista.

Avui sento molta ràbia i molt dolor mentre escric això que em resulta tan dolorós. Divendres vaig decidir no acudir a la concentració de la meva ciutat perquè sabiaque no podria deixar de plorar. Ràbia, dolor, impotència, ansietat i sempre la mateixa pregunta, fins quan durarà aquest malson? Em temo que durarà molt més que del que jo mateixa puga durar. I això m’entristeix, però al mateix temps em dóna forces per seguir denunciant l’assassina complicitat entre el patriarcat i el capitalisme que ens considera, a les dones, “coses que es poden usar i llençar”.

Olivia ja no hi és. A l’igual que altres tantes Olivies. Vanesa tampoc està. Com tantes altres Vanesses. I totes elles tenien una vida pròpia que algú proper els va arrabassar sense cap dret i simplement per creure-les de la seva propietat i, per tant, mancades de vida pròpia.

En realitat, i després de tants anys, he d’admetre que no sé el que està passant, però el que sí sé amb total seguretat és que continuaré fent el que estigui en la meva mà per prevenir i / o denunciar el terrorisme masclista que ens assassina per haver nascut dones.

Així m’ho vaig jurar aquell dotze de setembre de l’any dos mil un i fins que em quedin forces.

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Tere Mollá

Tere Mollá

Empleada pública del Govern valencià des de 1983. Sindicalista. Formadora en Igualtat d'Oportunitats, Violència de Gènere, Micro masclismes i Coeducació des de 2006.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Catalunya i Balears: Per una Agenda 2030 Feminista / La Independent / Notícies gènere

S’acaba de presentar a Barcelona la campanya Agenda 2030 feminista en el marc de les...

maribel

Quan en nom de la pau es prepara la guerra

OPINIÓ La setmana passada, diversos edificis o monuments emblemàtics de ciutats d’arreu del món...

Esplugues del Llobregat: Un Pati Blau on passejar els nostre dubtes / La Independent / Notícies gènere

Montserrat Abelló va creara un pati blau amb els seus versos, uns versos que es...