València, 1976, Núria Alabao és periodista, responsable de feminismes a CTXT. També és doctora en antropologia social. Treballa a cavall entre Madrid i Barcelona. És una de les defensores de la Renda Bàsica des del feminisme.
És també membre de la Fundación Los Comunes, que defineix com «una xarxa de treball de centres socials, llibreries, projectes cooperatius, gent amb militàncies múltiples que volem generar un espai de reflexió política, una mena de think tank dels moviments socials».
Sense prèvia, per què la Renda Bàsica?
Estem en un moment en el que és evident que no hi ha treball per tothom ni n’hi haurà, ni hi ha treball en condicions de qualitat, hi ha una situació d’urgència amb uns nivells de pobresa que produeixen un dolor i desesperació molt grans, és una resposta a aquesta urgència. Hi ha molts arguments que es podrien donar, si estem pensant que una sortida de la crisi ecosocial ha de venir per un decreixement, si redueixes l’activitat econòmica i no fas algun tipus de redistribució de renda tindríem nivells de patiment alts. De moment la renda bàsica, no com a mesura que soluciona tots els problemes, evidentment, no és una mesura anticapitalista però si de contenció i alguna gent creiem que pot donar possibilitats per lluitar en millors condicions.
Per què la RB des del feminisme?
El que ha fet molt bé el feminisme des dels anys 70 és il·luminar un espai, el de les cures, per a explicar que no està salaritzat però és treball i des d’aquí contemplar on es produeix socialment: un treball no remunerat i no reconegut. A partir d’aquí percebre l’explotació en llocs on fins llavors no s’havia posat la mirada. La pregunta seria si aquesta riquesa social que produïm entre totes i tots no hem de buscar maneres de recuperar-la i la Renda Bàsica és una manera de fer-ho.
Has afirmat algun cop «volem diners no treball», és en aquesta línia que planteges la RB?
El 8 de març a Madrid hi havia el baby bloc que portava una pancarta que deia «Volem diners, treball ens sobra». Tots i totes, però especialment les dones, treballem molt. Hem descobert en el trànsit reivindicatiu que hem fet, primer per l’accés massiu al mercat laboral, que vèiem com una oportunitat per accedir a la presa de decisions, al poder i tenir autonomia econòmica. En aquest trànsit hem reconegut que el treball no era l’àmbit d’alliberament que esperàvem i que hi ha qüestions lligades -a banda de la doble i triple jornada- a pitjors condicions, treballs feminitzats, a la precarietat, la temporalitat, la parcialitat, pitjors remuneracions… per tant no ens allibera i, sobretot a les que estan més avall en l’escala social, els treballs infrapagats, els menys valorats.
Precarització laboral, reforma laboral, com afecta les dones?
Ara es parla molt de derogar la reforma del 2012 que va fer el Partit Popular però n’ hi va haver una anterior que va fer el PSOE. Amb aquestes dues hem anat perdent drets de forma àmplia. En les dues s’han reduït els dies d’acomiadament, s’han ampliat les causes justificades per fer-ho… hi ha un aspecte que sembla que s’atreviran a tocar: l’externalització laboral i la subcontractació d’una branca principal d’una empresa -el que estan patint tant Les Kellys- no només es fa en el sector de neteja, es dona en moltes àrees de serveis i afecta a la negociació del conveni, a la facilitat en l’acomiadament, el treball per hores i la menor capacitat de defensa per a les treballadores. Els segments més explotats de la força de treball- a banda de les migrants que no tenen tots els drets reconeguts- hi ha un segment de treballs feminitzats, és a dir desenvolupats bàsicament per dones, i que estan associats als treballs que fem les dones «naturalment», que tenen les condicions de precarietat més altes. Qualsevol recuperació dels drets afectarà positivament.
La proposta de la RB està ressorgint amb força en aquests moments de pandèmia del COVID19, creus que ha de ser temporal com demanen alguns sectors? o una oportunitat per implementar-la?
Aquests dies hi ha com un clam per una renda garantida que arriba llocs que abans d’aquesta crisi de salut serien impensables. Tothom entén que en aquest context d’aturada productiu cal garantir uns mínims vitals a tothom i que no es pot “culpar ningú”, com sí que va succeir en el 2008 de manera falsa, és clar -als hipotecats, al nostre nivell de vida, etc.-. La qüestió és la renda que estan demanant des de sectors empresarials i fins i tot per part de neoliberals, perquè no decaigui el consum i puguem recuperar el creixement econòmic després de la pandèmia, sembla estar condicionada -per nivell de renda o necessitat- i a més es demana una limitació temporal. La veritat és que si s’arriba a implementar de manera universal es trencarà el discurs que no és possible, i més persones ho percebran com un dret que no voldran perdre un cop aconseguit. Així que, espero que ho facin perquè evitaria molt més patiment social del què estem veient, i perquè és un primer pas que ens permetrà veure-ho com a possible i desitjable.
