OPINIÓ
Recorde que fa vint anys ja vaig comprar el llibre que Juan José Millás va escriure sobre Nevenka Fernández. El nom llibre no el recorde, ho sento.
Em va impactar la tolerància social amb els actes d’assetjament sexual de gent que es creia intocable i que gràcies a la denúncia de Nevenka que, recordem, es va haver d’exiliar, alguna cosa hem avançat.
He de ser una rara avis per no tenir Netflix i, per tant, no haver pogut veure la tan anomenada sèrie sobre el tema, vist amb vint anys de diferència.
Nevenka va ser un punt de partida en la denúncia de les violències ocultes que patim les dones.
No recorde si va ser abans o després va arribar el cas d’Ana Orantes, assassinada pel seu marit, recordem que va ser condemnada judicialment a viure amb el seu agressor qui la va acabar assassinant dies després que expliqués en una televisió és el cas.
Un cas potser menys conegut, però igual de dolorós va ser l’assassinat, disfressat d’incendi d’una exregidora d’Esquerra Unida, Dolors Moya González, a mans del seu marit, també regidor d’aquesta mateixa formació i que, després es va penjar a la infermeria de la presó de Picassent (València).
Ara, està en boca de tothom el fet que Rocío Carrasco Mohedano, filla de Pedro Carrasco i de Rocío Jurado, hagi decidit contar la seva veritat sobre la relació amb el pare dels seus fills, el exguàrdia civil apartat de el cos per quedar-se amb els diners de sancions i que, segons les paraules d’ella mateixa, la va amenaçar amb fer-li la vida impossible.
Tothom l’ha culpat en algun moment de ser mala mare perquè sempre ha mantingut silenci sobre aquest tema mentre el pare anava de plató en plató explicant el que li venia de gust i guanyat diners a costa seva. Ella va mantenir silenci tots aquests anys.
El poc o nul suport rebut per la seva família i el seu silenci extrem han facilitat tota mena d’especulacions. Només la seva parella, ara el seu marit, i les seves amistats més properes, sembla que coneixien la veritat de l’infern que vivia aquesta dona coneguda.
Des de l’any 2003 són més de mil dones assassinada a mans de les seves parelles o exparelles. Són centenars de milers les que viuen en un estat de terror permanent empresonades dins de les seves llars on, en principi haurien de ser espais segurs. Perque se segueix negant l’evidència de les violències masclistes.
Els mites, que busquen sempre la defensa de l’agressor masclista, han augmentat i s’han diversificat sempre buscant la revictimació de les agredides.
La justícia, amb la seva aura de patriarcat que supura per tot arreu, no ajuda a les víctimes, les obliga a reviure els seus calvaris quan per fi es decideixen a denunciar. Denunciar costa molt perquè som moltes les que no creiem en la imparcialitat dels que ha de dictar sentències sobre temes de violències masclistes. Perquè, senzillament no se les creuen. Ni a les dones, ni en l’existència d’aquestes violències masclistes existents en tots els espais i que patim les dones, només per ser dones.
I, per si faltava una mica més de pólvora per avivar el debat, ens ve amb l’autodeterminació de gènere que pretén, a sobre, esborrar-nos com a dones. I un exemple del que dic és el discurs de l’candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya parlant d’éssers menstruants.
Així, sense més, aquest home es va carregar d’un cop de ploma a totes les dones. I sense parpellejar, escoltin. I això també és violència, perquè és la negació de l’existència de dones que, recordem, som una mica més de la meitat de la població mundial. I si, menstruem molts anys de les nostres vides, parim, les que volem fer-ho, i moltes coses més. Perquè els agradi o no, som donadores de vida i això, de moment els éssers ejaculantes, no ho poden fer. I per això molta gent es dedica a explotar reproductivament a dones de països pobres que legalitzen aquesta pràctica per augmentar el seu PIB a canvi d’usar els cossos d’aquestes dones per vendre a les criatures que parin.
No podem oblidar-nos tampoc la les que no tenen veu. Moltes per estar atrapades en xarxes de prostitució que les exploten sexualment. Altres per estar privades de llibertat. Altres per haver estat assassinades. Altres pel terror paralitzant que pateixen dia a dia. Altres per la presó interna que suposa la dependència emocional del seu agressor. I les més, per la por a ser jutjades socialment.
La por, aquest gran aliat del patriarcat. Sobretot, la por de no ser cregudes, el fet que les nostres veus siguin permanentment qüestionades, només per ser dones.
No podem oblidar aquesta genealogia de pors i patiments soferts al llarg dels segles. Hem de recordar, reivindicar i sobretot creure, les veus de totes les Nevenkas, de totes les Rocíos, les de les Anas Orantes, les de les Dolors Moya, i tantes altres que, en silenci i per pors segueixen callant.
No podem ni hem d’oblidar que les violències masclistes maten i ho fan amb massa complicitats socials, religioses, judicials, etc.
I aquest tipus d’assumptes són els que fan que una societat sigui moderna i tracta a les dones amb tots els seus drets humans, i que siga una societat vella, antiga i poc evolucionada, que permet que la meitat de la societat assumeixi que l’altra mitja pateixi la por a les violències masclistes de forma permanent.
