Maria Rosario Vasquez

“No és hora de deixar sola Colòmbia en un moment clau de la seva història”

Maria del Rosario Vásquez és membre de La Col·lectiva de Dones Refugiades, Exiliades i Migrades.

Nascuda a Colòmbia, és llicenciada en medicina -especialitzada en família i amb formació en teràpies alternatives i bioenergètica-, encara que la seva pràctica la va portar a tractar a les víctimes del conflicte armat. Va arribar a Catalunya com a refugiada fa 13 anys i aquí va haver d’abandonar la seva professió a conseqüència dels llargs i costosos processos de convalidació de títols. Des de llavors, és una activista que treballa en projectes d’educació per a la pau i la justícia global.

Com sorgeix La Col·lectiva de Dones Refugiades, Exiliades i Migrades?

La nostra organització és una iniciativa que sorgeix l’any 2004 per donar resposta a les necessitats derivades del procés de diàspora –perquè a més de les dificultats per obtenir permisos existeix una violència estructural basada en l’etnicitat, la procedència, el color de pell, en la cultura que són barreres que obstrueixen un exercici ple de la ciutadania-. També vam voler construir respostes organitzatives i de participació des de dones colombianes víctimes del conflicte armat colombià, procedents de diversos territoris i identitats, pertanyents a organitzacions de base, urbanes i rurals, pageses, de treball comunitari, estudiantils, defensores de drets humans i indígenes i afrodescendents, amb el comú denominador de viure a l’exili.

Com a organització feminista ens enfoquem en la reconstrucció del nostre teixit social des de la diàspora, amb un enfocament de Drets Humans, com a fonament de qualsevol pràctica social, política, econòmica, cultural que es comprometi amb la defensa de la dignitat. El Refugi, l’Exili i la Migració, amb la seva enorme càrrega d’exclusió, han estat invisibilitzats, tant al nostre país d’origen com en aquells on arribem. És necessari donar veu a la multiplicitat d’impactes i efectes diferenciats sobre les vides i els cossos. Persistim a donar a conèixer la realitat, la desigualtat i la discriminació a Colòmbia amb èmfasi en les dones. Resignifiquem la cura descobrint-la com una postura ètica de preservació de la vida. Insistim en la construcció d’una pau transformadora per a tots i totes, on sigui possible la igualtat d’oportunitats i la justícia social en el marc d’una ciutadania activa que tingui com a centre la Cura de la Vida.

Posem la construcció de Memòria en el centre dels nostres interessos a través de diverses accions vitals i metodològiques com el teatre, l’art guaridor, l’escriptura i la presència constant en diversos espais. Com a Col·lectiva ens constituïm en diferents delegacions internacionals a Canadà, Costa Rica, Panamà, França, Suïssa, Espanya i amb companyes retornades a Colòmbia.

Representen la diàspora colombiana. Quin tipus de relació mantenen amb les companyes de l’interior?

Les dones de La Col·lectiva mantenim una relació pròxima i permanent amb les nostres organitzacions de base, així com amb altres entitats que, des dels territoris, treballen pels drets de les dones. De fet, una línia del nostre treball és la d’incidència que requereix un intercanvi fluid i un vincle entre organitzacions. Així procurem ser canal de ressonància i ocupar els espais de participació i representació.

Som part d’apostes ciutadanes tan poderoses com la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, on el treball incansable crea ponts en els dos costats de l’oceà i ens reforça la nostra presència en la denúncia, l’exigibilitat, la construcció de propostes, la incidència. Cal ressaltar que les companyes retornades a Colòmbia continuen totalment vinculades i són un actiu fonamental.

M.RosarioVasquez 2

L’any passat es van complir 20 de la Resolució 1325 de Nacions Unides sobre Dones, Pau i Seguretat. Què és el que poden aportar les dones en aquests processos, i en concret, les dones colombianes?

Des del mateix moment de la signatura de la 1325 les organitzacions de dones a Colòmbia ens hem dedicat a la seva pedagogia i a procurar la seva difusió i la seva implementació com una eina clau per visibilitzar a les dones com a víctimes específiques del conflicte armat; ressaltant els impactes diferenciats sobre les seves vides i els seus cossos, així com a constructores de pau, i sense aquestes aportacions hauria estat impossible avançar en la implementació d’acords. D’aquesta manera, la Resolució 1325 va ser un fonament perquè les dones incidissin en les polítiques públiques i exigissin la seva participació en els processos de pau. És un instrument que ens permet arribar a diferents espais nacionals i internacionals, per col·locar a les víctimes en el centre del procés de pau i en la construcció de justícia social, sobretot per a les dones.

Un exemple del gran valor simbòlic real de la Resolució 1325 és que les dones organitzades saben perfectament les seves necessitats i eleven les seves veus amb claredat com va ocórrer amb tot el procés de pau en el qual ens guanyem a pols un espai i aportem visions i propostes des d’un coneixement de la realitat d’anys i anys.

Malgrat haver-se signat un acord de pau l’any 2016, els assassinats a defensors i defensores de drets humans continuen. Com veu la situació en aquests moments a Colòmbia?

A cinc anys de la signatura de l’Acord de Pau es pot fer un balanç molt primerenc. Perquè és important anotar que la implementació d’un acord i la construcció de pau estable i duradora, amb justícia social, amb canvis culturals, amb un horitzó de reconciliació i amb una implicació de la societat civil és un procés llarg, difícil i que requereix paciència i compromís. I més quan som un país que té més de 50 anys d’una “cultura de la mort”, que ens ha acostumat a la falta de valor de la vida, al no respecte i a la indignitat.

És precisament en un marc de polarització on es dona aquesta persecució despietada de líders i lidereses comunitàries, de persones defensores i pertanyents a organitzacions de base. Les amenaces, les fustigacions, els atemptats, les massacres, els assassinats són una forma cruel de continuar amb la guerra, perquè amb cada líder i lideresa assassinada es destrueix el teixit social i comunitari, i es deixa sense suport als col·lectius més vulnerabilitzats. A més, li donen fortalesa als qui han fet de la guerra la seva forma de vida.

És molt important fer una crida a la comunitat internacional perquè a Colòmbia existeixen apostes polítiques, començant pels qui ara posseeixen el govern nacional, que parlen de “fer bocins” l’acord de pau i que fan tot el possible per posar pals a la roda a la possibilitat de crear una societat reconciliada i incloent.

Les comunitats més afectades per la guerra són les que més es comprometen amb l’acord de pau, mentre que les persones de les ciutats -que moltes vegades no han viscut directament aquestes nefastes conseqüències- són les que es manifesten en contra de la pau. És a les víctimes als qui cal escoltar.

M.RosarioVásquez 1

Per a quan la Veritat, la Justícia i la Reparació a Colòmbia?

La Veritat, la Justícia i la Reparació ja estan en procés a Colòmbia amb el que significa tractar d’aconseguir-les quan hi ha un govern que s’oposa fèrriament al que s’ha signat en l’Acord de Pau i que no compleix amb els compromisos adquirits amb aquesta signatura.

Un dels majors assoliments de l’Acord és haver col·locat a les víctimes en el centre de l’interès i de fer efectius diversos enfocaments com el de gènere, el territorial, l’ètnic, etc. A partir d’això s’ha creat un mecanisme de justícia transicional anomenat Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i Garantia de No Repetició (SIVJRGNR) que al seu torn es recolza en tres instàncies: La Comissió per a l’Esclariment de la Veritat (CEV), la Justícia Especial per a la Pau (JEP) i la Unitat de Cerca de Persones donades per Desaparegudes (UBPD). Aquest és un dels veritables noms de la Pau.

Aquests mecanismes, més que normes escrites en un paper, han de convertir-se en paraula viva i ser coneguts, reconeguts i apropiats per la societat colombiana. És per això que no ens cansem de fer una crida a processos pedagògics des de l’escola fins a qualsevol escenari social.

Així mateix, és clau arribar al compliment dels altres punts de l’Acord, com són la restitució de terres, la política antidrogues i altres, que a més inclouen 120 punts que garanteixen les mesures de gènere.

La presència permanent i el seguiment des de la comunitat internacional és fonamental. Ara no és hora de deixar sola Colòmbia en un moment clau de la seva història.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Alícia Oliver

Alícia Oliver

Periodista i activista feminista. Coordinadora de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género

També et pot interessar