Dimarts 23 juliol 2024

Dimarts 23 juliol 2024

Martha Asunción Alonso: “Potser no falten tant els testimonis de l’univers obrer i els seus mites com els relats que s’elevin des de cossos i vides de dona”

Per Alberto Garcia-Teresa / Viento Sur. Fotografia de Santiago Cobo Carral

Una radiografia de les perifèries obreres de les ciutats dels noranta és els que ens presenta Martha Asunción Alonso (Madrid, 1986) a la seva novel·la Cartas a Nensi. Coneguda i reconeguda com a poeta (Premi Nacional de Poesia Jove, Premi Adonáis, Premi Carmen Conde, entre d’altres), l’escriptora ens parla del que bulli dins ia partir del seu primer llibre de narrativa i de la vida que el sustenta.

Imagino que la temptació de fer-ne una lectura o una interpretació en clau autobiogràfica és fort. Quant hi ha de tu en aquests personatges?

No m’identifico completament amb cap dels personatges d’aquesta història i, al mateix temps, la meva vida és a totes les vides que s’entrecreuen a les seves pàgines. Però quan dic “vida” també em refereixo a la part imaginada o somiada de l’existència, tan important com l’anecdòtica o més. La imaginació em sembla un element biogràfic al mateix nivell que les dates dels esdeveniments objectius que jalonen una vida.

Escriure per a mi sempre ha tingut molt a veure amb aquest mentir-vrai de Louis Aragon; és a dir, amb l’atreviment de mentir la veritat, mentir dient la veritat, dir la veritat mentint… O com es vulgui traduir aquest joc de paraules. Penso que absolutament tot el que una escriu parla de si mateixa, encara que en aparença tracti de dracs i masmorres, fantasmes o alienígenes. No pot ser altrament. Escrivim des del propi cos; des dels seus somnis, cicatrius i coordenades.

El poeta americà Mark Strand ho va explicar molt bé en afirmar: “Jo escric sobre mi mateix, és clar, però en una versió mitològica”. Suposo que Cartes a Nensi explica una versió mitològica de la fi de la meva infantesa.

Tot i la ubicació tan localitzada de la novel·la en una zona concreta de Leganés i de Madrid (El Carrascal i part de Carabanchel), hi ha moltíssimes referències a la infància i la joventut dels barris obrers de principis dels noranta. Precisament, això fa que es trenqui un local hipotètic i, no en va, l’obra acabi guanyant el Premi Kutxa Ciutat d’Irun.

Hi ha experiències, processos de canvi, revelacions i aprenentatges que transcendeixen qualsevol espai i els seus relats connecten les nostres soledats sense importar a quin racó del mapa les visquem. Suposo que l’acció de Cartas a Nensi transcorre en aquests barris perquè allà va ser on jo vaig començar a intentar comprendre els engranatges del món i em resultava més orgànic explicar aquesta història d’iniciació, de ruptura i de creixement des d’aquests escenaris. Però potser això és anecdòtic i l’essència no canviaria si la protagonista fes la seva estirada en un altre lloc. Si aquesta nena fos catalana o de Las Hurdes, per exemple, doncs també hauria hagut de construir-se en un univers patriarcal i capitalista: igualment sospitaria de seguida que l’ascensor social no és res més que un mite i intentaria espolsar-se els silencis, les pors i les violències heretades per trobar el llenguatge, fer-se sentir i ser vista.

A Irun, precisament, vaig poder xerrar amb una dona que no era exactament de la meva generació. Es deia Amaya i, en qualitat de prejurat del premi, havia seleccionat el meu manuscrit. Va venir a explicar-me que, sense haver crescut als espais on transcorre la novel·la, sentia que la història també en parlava. Potser també passa que, com diu la protagonista, entre bitxes verdes ens entenem. Una salutació, Amaya!

Em sembla fonamental que, al llibre, t’acostes a aquest entorn sense nostàlgia ni idealització. Des d’una base, podríem dir, costumista, mostres les mancances, les dificultats, les esperances. Ha estat un exercici conscient escriure des d’aquesta perspectiva o, senzillament, ha brotat d’una manera natural escriure del teu barri i del teu temps?

Encara que soni a clixé, en la meva relació amb l’escriptura gairebé no hi ha res conscient. Escric sense saber per què, ni com: surto de mi mateixa i em desdoblo. Mai sé amb certesa quan passarà. Però, quan passa, agafa les regnes de la meva boca l’animal que porto a dins, parafrasejant Franco Battiato en una de les meves cançons favorites de tots els temps. Amb Cartes a Nensi, una vegada més, tot ha estat cosa del meu habitant. El to va sorgir i va créixer sol, igual que la trama. Però m’alegra escoltar que es perceben lluny de la idealització perquè, com a lectora, sempre m’han interessat les propostes que exploren els matisos. De manera molt especial, la meva debilitat són les veus on treu una certa resplendor groga, per dir-ho així: una mica d’humor, ironia, un deix sardònic… M’interessa també la cruesa en tota la seva dolçor.
En aquest sentit, penso que fugir del color rosa és el més just per abordar les infàncies. Les adultes massa sovint idealitzem a les criatures, perquè no sabem com bregar amb les emocions tradicionalment considerades com a negatives. Som ja massa generacions les que hem estat educades així, des de la idea errada que una infantesa “normal” ha de ser assolellada i sense ombres, tota colors pastís i unicorns. Res més lluny de la realitat. En qualsevol infantesa feliç hi ha dolor, tristesa, ràbia, frustració, violències diverses, sexualitat i traumes de diferent calat. Hem de començar a curar-ho ia criar donant eines per transitar la incomoditat. Només així prendran el relleu generacions amb una millor educació emocional: dones i homes capaços de viure amb la valentia que suposa no ignorar el cor i posar paraules al que fa mal.

Precisament considero molt rellevant que, en definitiva, es tracta d’una novel·la d’aprenentatge, d’iniciació a la maduresa, però amb un context i una perspectiva de classe òbvia: l’obrera. Falten relats d’aquells moments, explicats sense afany documental ni alliçonador, com el teu?

Jo en vinc. Del miratge de la classe mitjana-baixa, amb tots els seus matxalls tornades: l’ascensor social, els diners no creixen als arbres, qui la segueix l’aconsegueix, les sabatilles de mercat duren més que les de marca… I altres mentides del capitalisme per mantenir el control, assossegar el conflicte social i assegurar la desigualtat estructural. Vinc d’aquí i avui comprenc que són ferides fondes que, fins i tot quan menys ho sembla, segueixen obertes a cada línia que escric ia cada pas que faig a la meva vida.

Em sembla que cada cop són més les sensibilitats que abracen aquesta realitat i s’arrisquen a explicar-ho en diferents gèneres o llenguatges. Ara mateix em ve al cap, per exemple, Daniel Guzmán, fill d’Aluche, amb la seva pel·lícula A cambio de nada (2015). Em va emocionar força al seu dia. No ho sé. Potser no hi manquen tant els testimonis d’aquest univers obrer i els seus mites com els relats que s’elevin des de cossos i vides de dona. Per moltes històries signades per dones que per fi estiguin veient la llum ara i que segueixin veient-la en les properes dècades, continuaran sent poques.

La narració avança enfilant referències culturals, dites, expressions i llegendes urbanes de l’època. Es llança així una complicitat còmica amb els lectors.

En les trobades amb les lectores, em diverteix comprovar com, en funció de la seva història i circumstàncies, cadascú troba picades d’ullet en diferents passatges. Les lectores manxegues, per exemple, solen quedar-se amb el gracejo de Buela i els passatges on prepara almondiguillas, sabó casolà o receptes d’aprofitament apreses de les dones de la Secció Femenina a la postguerra. A les ciutats-dormitori, se somriuen quan la protagonista descriu l’alumini vist de les terrasses que es transforma en diamants a l’ocàs o la infinitat de rotondes amb dubtoses obres d’art que van proliferar als extraradis als anys del boom del totxo… I en Leganés, per descomptat, totes entenen l’ullet a Nensi, que presideix diverses rotondes del municipi i és la cosina castissa llunyana del monstre escocès Nessie. A la novel·la, Nensi serà la interlocutora imaginària de la protagonista en la cerca de respostes i en el procés d’acceptació de la seva diferència, que ella percep com a monstruositat.

Destaco el ritme àgil, entre la comicitat, la tendresa, la ràbia, la tristesa i el cop de consciència. Així, t’endinses en moments vitals crucials i en temes espinosos: la primera regla, els pederastes exhibicionistes, l’orfandat, la violència masclista, l’assetjament escolar…

M’interessen el riure i la tendresa com a manera de vida, com a religió, com a armes per defensar-nos sense atacar en aquests temps salvatges que travessem. Avorreixo la creença que la tendència al somriure i la dolçor és una debilitat, una fragilitat, una falla d’esperit per on una acabarà enfonsant-se davant la duresa del món. Creixem interioritzant que els homes no ploren. Les dones sí. Però millor en privat, sense fer gaire soroll; tacar ni molestar. En realitat, sentir-se el cor implica un coratge immens: és un luxe reservat a les valentes.

La protagonista de Cartes a Nensi escull la tendresa com a cuirassa per a la batalla d’aconseguir-se a si mateixa, malgrat tot i malgrat tothom. S’hi aferra “com a únic pa que no consola”, en paraules de la costa-riquenya Mia Gallegos. Aquesta poeta té uns versos que m’encanten i ho resumeixen molt bé. De fet, vaig considerar citar-los a l’inici del llibre, encara que al final van guanyar Gloria Fuertes i Resident. Diuen així: “I quan vaig entendre que no sabia defensar-me de la gent, / vaig respondre amb una bufetada de tendresa, / perquè jo sé / que només els dolços heretaran la terra”.


Sobre aquest cop de consciència, ¿reflexionar i revisitar el teu passat t’ha servit per adonar-te de tantes, diguem-ne, obediències i ritus absurds que teníem interioritzats en aquella època? En qualsevol cas, hi subjauen conflictes molt durs, com en la utilització de la por com a control social amb aquesta coletilla (que apareix reiteradament en el text) “els yonkis sidosos de Zarzaquemada o Leganés poble, els violadors de l’ascensor i els segrestadors de nens ” o els mítics caramels amb droga que reparteixen a les portes de les escoles.

Sens dubte, no hi ha gàbia més eficaç que la por. Ni més barata! És un verí que, especialment a les dones, se’ns inocula alhora que el llenguatge. Amb les primeres històries que mamem, interioritzem el perill que comporta sortir-nos del camí marcat: més enllà campen llops famolencs de nenes intrèpides i horrendes bruixes amb berrugues al nas, d’aquelles que a les dones ens surten per infeliços, és a dir, per no acceptar el final previst del conte: casar-nos amb el príncep, tenir fills i menjar perdius.

També el capitalisme se sosté sobre la por de les classes mitjanes a perdre certa idea de benestar. Hi ha una tornada on em sembla que Kiko Veneno ironitza sobre tot això, a més de sobre la idea de pàtria: “Jo volia un despertador, / tu m’estàs venent alarmes”. Crec que l’encerta. Quan la por és alarma, paralitza. L?àvia de la protagonista d’quest llibre ho sap sense saber-ho. Per això li repeteix a la nena totes aquestes afegites tremendistes, per mantenir-la quieta i controlada, perquè no descobreixi els dracs més enllà i estalviar-li el mal. En el fons, la intenció és bona, però les conseqüències d’una vida paralitzada per la por són terribles. Per sort, a poc a poc la nena anirà esbudellant aquesta alarma, veurà la seva pròpia por com un despertador i s’atrevirà a córrer amb els ulls molt oberts cap a allò prohibit.

Trobo tres nuclis pel que fa als personatges de Cartes a Nensi. D’una banda, la nena protagonista: sense mare, amb un pare que treballa al torn de nit i que és criada per la seva àvia. En aquesta nena hi ha una actitud insubmisa i feminista molt marcada i una ànsia de rebel·lia esplèndida, i que confronta amb l’alt grau d’interiorització que estaven/estan en aquestes noies els mandats de gènere patriarcals (la bellesa, casar-se com a objectiu, servir el marit , aguantar els abusos i la violència dels homes…).

És una dona en obres, en les pròpies paraules. Com a tal, rep infinitat de missatges contradictoris sobre allò que suposadament hem de ser, semblar i fer les dones. O, més ben dit, sobretot això que les dones, per ser bones dones i no ser castigades socialment, NO hem de ser sobte, semblar ni fer.

Les nenes d’aquesta història creixen veient concursos de misses i anuncis masclistes a la televisió, llegint revistes plenes de consignes vomitives sobre l’amor romàntic, jugant a “coses de noies” que facin poc soroll i ocupin el menor espai possible, sempre a la cantonada del pati més allunyada de l’immens camp de futbol reservat als nois, els seus crits i els seus empentes… Els qui vam ser monstruetes noveneres vam créixer així, en un ambient terriblement hostil per a les dones. Tot a la narrativa dominant ens convidava a odiar-nos, sentir por i explorar qualsevol via per torturar els nostres cossos. Un dels personatges del llibre, Marta la Gorda, ofereix un bon exemple: arriba a traçar-se línies de punts per les cuixes per assenyalar tota la carn que li sobra i s’hauria de tallar d’un tall per encaixar al malson del cànon. Reprodueix l’odi cap a ella mateixa que veu a la seva mare.

Lamentablement, a les nostres societats patriarcals semblants violències no es limiten a l’espai ni al temps evocats a la novel·la: són una realitat contra/contra la que totes hem d’aprendre a construir-nos, en qualsevol latitud i època.

La protagonista de Cartas a Nensi intenta sacsejar tot aquest pes que carrega fins i tot des d’abans de néixer i intentar ser qui és. I no hi ha gesta més difícil en aquesta vida que aconseguir-se una mateixa.

Parlem de l’àvia; aquesta àvia que es fa càrrec de la nena protagonista sense mare i amb un pare que treballa en torn de nit. Aquesta àvia que abandona casa seva i es bolca a la criança de la noia, però que aporta lliçons de vida amb una perspectiva feminista descomunal.


Buela és el pilar que sosté la vida de la nena protagonista. Un pilar una mica tort, tot cal dir-ho, però pilar al capdavall. Es tracta d’una dona il·letrada, però de gran intel·ligència i verborrea. Va migrar des d’un poble manxec a Carabanchel per guanyar-se la vida i és plena de contradiccions, ambivalències ideològiques, creences limitants, mandats de gènere i classe… Tot i així, intenta criar la seva néta perquè no ensopegui amb les mateixes pedres que ella. Malauradament, comet l’error que potser és més comú en qüestió de criança: no encerta a predicar amb l’exemple i ignora que ensenyar no equival a recitar la lliçó.

Buela em sembla una feminista meravellosament imperfecta: mai no tindrà la menor idea del que és el feminisme en un pla teòric, però es troba en constant recerca de la millor versió de si mateixa. Avança ensopegant sense parar i al seu ritme particular, guiada únicament per la intuïció i el desig del cos d’alçar-se una mica més lliure cada dia.

I, en tercer lloc, el veí graffiter, que obre a la protagonista una sortida i un horitzó d’esperança i que impulsarà la necessitat d’expressió, autoafirmació i llibertat. Quina és la teva relació amb el grafit? No en va, el teu poemari Skinny Cap (2014) gira al voltant del món.

Adoro el grafit i, de manera molt especial, les pintades conversacionals. El grafit de bany públic, per exemple, em fascina des de sempre. A les parets es diuen moltes coses importants. Com al poema, de vegades es criden i de vegades se xiuxiuegen. Per molt que s’entestin des de dalt, aquestes veus no es compren, no es controlen, no callen. No desapareixen del tot ni amb tones de pintura blanca. Persisteixen com l’heura malgrat el mur en aquest poemari teu que tant m’agrada.

Potser m’emociona tant aquest llenguatge, un altre cop, perquè l’he mamat als meus barris. M’atreveixo a dir que el grafit va ser el meu primer contacte amb la poesia. Sento que l’impuls que ens porta a signar sobre un mur i sobre un paper és el mateix: el desig de durar, de no desaparèixer, de transcendir l’estretor dels dies i esgarrapar la nostra porció de cel. En aquest poemari que esmentes, Skinny Cap, venia amb una sèrie de plantilles per a graffiti i la meva favorita precisament deia: No em penso morir.

Al graffiti movement, a més, és important tenir un nom de guerra. Un àlies, un heterònim. Això connecta molt amb mi perquè, com et deia abans, visc la creació des del desdoblament i l’otratat. Quan escric, sóc una altra. Moi est un altre.

M’adono, en fi, que Skinny Cap i Cartas a Nensi tenen molt en comú. Potser fins i tot són la mateixa història explicada en diferents idiomes. Per exemple, en tots dos universos apareix la figura de Juan Carlos Argüello, àlies Muelle, pioner del graffiti madrileny als 80. A la novel·la, juntament amb el músic Rosendo, Moll i els graffiters són una cosa així com un símbol de la creació indòmita, de la llibertat. Són font d’inspiració, coratge i companyia per a la protagonista; i li recorden que és possible espolsar-se els mandats socials i familiars per ser orgullosament monstrua.

Ja que he esmentat aquest poemari, portes moltíssim temps escrivint i publicant poesia (molt ben reconeguda i guardonada). Per què et vas ficar a la novel·la? Com ha estat el procés d’escriptura d’aquest llibre, que ha de comportar un ritme de treball i d’immersió totalment diferent del de la poesia?

No vaig decidir escriure aquesta història ni canviar de gènere de manera conscient. Fa algunes setmanes vaig tenir la sort d’escoltar en persona la mallorquina Antònia Vicens, que em va semblar un autèntic fenomen de la natura. Ella explicava com, després de tota una vida dedicada fonamentalment a la prosa, un bon dia la poesia li va caure a sobre. Usava aquesta imatge: caure a sobre. Com si es tractés d’un meteorit. Antònia és fins i tot capaç de citar la data exacta en què va viure aquesta col·lisió poètica: el 3 d’agost del 2006, si no recordo malament.

Una cosa així he viscut jo amb Cartes a Nensi. No puc donar el dia precís, però sé que va ser durant el primeríssim tancament pandèmic. Mitjan març de 2020. En un moment donat, després de fermentar massa mare, fer ioga i trencaclosques diversos, em vaig asseure a l’ordinador i pràcticament ja no vaig tornar a aixecar-me fins a l’estiu. Mai no havia escrit poesia d’aquesta manera intensiva i exclusiva. La monstre em va caure a sobre. Intueixo que portava rondant-me força temps.

Què t’han aportat els teus anys vivint i treballant a les Antilles, a França, a Albània? Aquesta novel·la és una tornada a la teva infància després d’haver hagut de deixar el barri?

L’exili econòmic i el nomadisme m’han ensenyat que no només som del lloc on naixem. Poques coses em semblen més ridícules que enarborar sempre la mateixa bandera, sigui quina sigui. No hi ha res més arbitrari que néixer d’aquest o d’aquell costat de qualsevol frontera. De debò penso que som una mica de tots els llocs on hem partit pa per altres mans, com vaig escriure una vegada en un poema.

Sí, suposo que Cartes a Nensi és, entre altres coses, un retorn mitològic al punt de partida: a aquell món on vaig compartir berenars de nena manxega antiga amb altres mans i on vaig començar a traçar, sense saber-ho, plans de fuga cap a cases i vides futures.

Aprofito per destacar la teva tasca com a traductora, que s’ha centrat en autories una mica perifèriques.

La guadalupenya Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937-Vaucluse, 2024) és l’autora que més he estudiat, divulgat i traduït. Amb les seves novel·les em va passar des del principi el que comentava més amunt: vaig sentir una profunda identificació tot i no compartir-hi cultura d’origen, país natal, idiomes, generació… Ni tan sols tenim el mateix color de pell.

A les històries de Condé hi sol haver una protagonista que busca el piebwa (“arbre”, en crioll) sota el qual està enterrada la seva placenta. Això fa al·lusió a un costum ancestral antillan d’origen africà: les dones, en parir, enterraven el cordó umbilical i la placenta sota un arbre. A la seva odissea, els personatges de Condé, encara que potser trobin el seu piebwa, acaben abraçant el món i relativitzant la tirania de l’origen. Venim d’una illa, però som arxipèlags. No som una sola cosa. La identitat no pot cabre en una única paraula heretada, ni és una creu inamovible al mapa. Diria que això connecta molt amb mi i amb l’essència de Cartes a Nensi. La meva placenta està sota una morera del Parc Europa de Leganés, però també sota una ceiba a Basse-Terre i sota un pi a la muntanya Dajti a Tirana i… Seguim. De fet, és l’única certesa que m’acompanya en aquest punt del camí.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Carme Porta Abad

#FreeElles

OPINIÓ Tots els dilluns el col·lectiu On són les dones ens fa un recordatori...

Maria Rosa Nogué

Dones i llibres: primavera d’autores. Competir o col·laborar?

OPINIÓ17 de març, Llibreria La Mulassa, Vilanova i la Geltrú. Es presenta la novel·la guanyadora...

Congrés Virtual Internacional: Reflexions per Rio + 20

Economia Verda i Inclusió socioproductiva: el paper de l’Agricultura FamiliarDel 9 al 30 abril 2012...