OPINIÓ
Com que els problemes de les persones que s’agrupen sota el paraigua trans són els més importants que té ara mateix el nostre país, les autoritats competents (per dir alguna cosa), han decidit que cal aprovar-la per la via d’urgència.
Què vol dir? Doncs que cal escurçar els terminis perquè si no la meitat de les persones considerades “trans” s’haurien suïcidat quan s’hagi aprovat si se seguissin les vies normals. I no és un argument meu, ho han repetit fins a la sacietat els transactivistes i els qui recolzen aquest moviment; de la mateixa manera que afirmen rotundament que són el col·lectiu més vulnerable de tota la història (com si les persones amb discapacitat, els gitanos, els pobres i altres grups estiguessin muntats al dòlar), i que tenen el percentatge més alt d’atur i que són els més exposats a la violència (a Espanya ja portem 31 dones assassinades per les seves parelles o exparelles, cap trans, que se sàpiga) ia la discriminació. En cap cas no s’aporten dades, perquè les poques que hi ha són esbiaixades i no hi ha estudis rigorosos fets amb metodologia científica. Jo, en canvi, veig persones trans exercint en ministeris, portaveus de grups, dirigents polítics, models, artistes, esportistes, i fins i tot algunes que es consideren humoristes. Quanta arrogància!
Per tot això, i especialment perquè la societat no sàpiga de què va aquesta llei, el procediment d’urgència redueix els terminis a la meitat, senyal inequívoc que als seus impulsors els queden tres telenotícies, ja en porten dos i volen aprovar-la abans que acabi el tercer. Aquesta Llei no és una “llei menor” com molta gent creu: aquells que et diuen “i a tu què més et fa el que facin els altres”; o una altra molt socorreguda: “és que estic a favor dels drets humans”. I no, no va de drets humans, perquè les persones trans tenen els mateixos 30 drets humans que tenim totes les altres persones (podeu consultar-los aquí, en la Declaració de Drets Humans). A l’art. 23 es diu que tota persona té dret a la feina, i a igual salari per igual treball, i no obstant l’atur a Espanya és del 12,6%, i la bretxa salarial entre homes i dones és del 24%.
Enlloc no diu que les persones tinguin dret a canviar de sexe si així ho decideixen. I aquesta és la causa per la qual la majoria de les feministes hem criticat aquesta llei, perquè no resoldrà els problemes de les persones trans, sinó permetre l’autodeterminació de sexe, és a dir, que tota persona major de 16 anys (o menor segons els casos) poden anar al Registre Civil i canviar-se de sexe a voluntat, sense cap restricció ni cap requisit, més enllà d’oferir un temps de reflexió de diversos mesos. Quan dius a la gent que si s’aprova la llei qualsevol, sense canviar ni tan sols d’aspecte o nom, pot canviar de sexe i figurar així als registres, et diu que com serà això, que això només és per a trans. La majoria del personal és a la inòpia, i fins i tot els polítics i diputats, com és el cas de Marta Sorlí Fresquet, diputada de Compromís, que va reconèixer públicament que els diputats no tenen temps de llegir-se tots els textos o projectes de Llei. Si els que ens representen al Congrés no es llegeixen els projectes de llei com esperarem que la ciutadania llegeixi aquests tochos que no entenen ni els que els escriuen.
Així que no, que no ens venguin la moto que és una llei imprescindible perquè és una llei que barreja xurres amb merines. Aquesta és l’altra gran trampa juntament amb l’apel·lació als drets humans: unir en una mateixa llei problemes totalment diferents. Què hi té a veure l’orientació sexual amb el fet de canviar de sexe? Quines coses tenen en comú les lesbianes, els gais o els bisexuals amb les persones que volen pertànyer oficialment al sexe contrari? Tenir una orientació sexual no necessita cap canvi corporal, ni físic ni mental. Canviar de sexe (cosa per altra banda impossible) implica no només processos costosos econòmicament, físicament i psíquica, sinó que també impacte tota la societat, ja que no en va el sexe és la variable principal que ha estructurat i jerarquitzat el sistema social.
Les feministes no estem contra dels drets de ningú, sinó que reclamem un debat rigorós, seriós i públic, en què la societat sàpiga exactament quines repercussions hihauria si cadascú per mera voluntat s’identifiqués com a home o dona. No les repetiré. Ja ho han fet a Dofemco, a Contra l’esborrat de les dones, a AMANDA, al Partit Feministes al Congrés, a Confluència Moviment Feminista, a Women’s Declaration International (WDI) a FemeS i en articles de moltes altres autores a títol personal.
Per tant, informeu-vos-en, llegiu, escolteu els arguments que s’exposen i traieu les vostres pròpies conclusions. Alguns diuen que ja s’ha debatut molt aquest tema, però els grans mitjans de comunicació han silenciat els arguments i les raons del feminisme, decantant-se en massa per una llei que segur tampoc no han llegit. Així que ja sé que no aporto res de nou, llevat que hi ha accions convocades per d’aquí a uns dies per frenar l’aprovació d’aquest disbarat que està a punt de colar-se per la porta del darrere, amb nocturnitat i traïdoria.
