Dijous 13 juny 2024

Dijous 13 juny 2024

Rita Segato: “No és poder el que busquem, sinó l’enfonsament de tots els poders”

Per Redacció Diario Digital Femenino

L’antropòloga i activista feminista Rita Segato es va referir a l’avançada antigènere a l’Amèrica Llatina i la potència que continuen tenint els moviments feministes i de la diversitat per erosionar el patriarcat i el capitalisme.

La reconeguda pensadora llatinoamericana reflexiona des de París sobre la situació de les dones i les diversitats. “Des de fa uns 10 anys, una gent apareix al carrer cridant contra nosaltres. Aquest no és un problema, aquesta és la prova de la força que té el moviment i del que amenacem”, va dir fa uns dies, en el marc d’unes xerrades sobre teories i pràctiques feministes a l’Institut d’Alts Estudis d’Amèrica Llatina de la capital francesa.

Al seu parer, les reivindicacions del moviment feminista “donen, protegeixen i atorguen sobirania”. Tant de vida com de reflexió política. “Aquest grau d’autonomia és una cosa vista com a perillosa per a l’ordre del poder”, explica.

Nascuda a Argentina, Segato va realitzar la seva carrera sobretot a Brasil. Allí va començar a especialitzar-se en la violència de gènere, un tema que no va triar, sinó que hi va venir per un encàrrec que li van fer el 1993 les autoritats de Brasília. Des d’aleshores, ha escrit més d’una desena d’obres a través d’un prisma feminista i decolonial.

“Hi ha una decadència del poder”

Als seus 72 anys, l’acadèmica medita les seves paraules i s’esforça en anar a allò “essencial” d’una seqüència de pensament que li “portà una vida”. “El meu esforç, que ja estic força cansadeta, és donar aquestes explicacions de coses que vaig comprendre, crec que en profunditat. Fins i tot perquè sóc antropòloga, perquè moltes coses me les va dir la gent”, explica.

Tot i el “difícil” moment que travessa el moviment de dones, l’autora es mostra optimista en afirmar que, davant del “constant fracàs de la gestió masculina”, els “marges” -en tots els aspectes de la vida- estan cobrant un impuls que no van tenir abans.

Hi ha una decadència del poder. S’està com buidant des de dins”, assegura.

Aprofundeix sobre la situació de dones, dissidències i la legislació, sosté: “Una de les coses que causen perplexitat, des de fa temps ja, és que a Amèrica Llatina tenim una legislació àmplia i polítiques públiques força nombroses que es dirigeixen a la protecció de la dona i de lacció de femicidi. Però, evidentment, no hi ha una resposta proporcional de la societat. S’hauria de reflexionar per entendre per què. Quin és l’impediment que les lleis toquin al fenomen de la vulneració de les dones, que està sempre en creixement. Aquesta situació és rara i té a veure amb els meus comentaris sobre la crisi de la fe estatal. Perquè passa alguna cosa amb les mesures d’Estat que, d’alguna manera, tenen immensa dificultat per arribar a la població. No vull dir que no hi hauria d’haver un Estat cuidador de les persones, però hi hauria d’haver una reflexió profunda sobre els bloquejos de l’Estat per arribar a les persones i als pobles de la Nació”.

Capitalisme i “diabolització” de la dona

Segato associa els moviments antigènere i discursos d’odi als processos polítics a cada regió. “En tots els governs de dreta, en tots els governs que donen suport als cinc grans preceptes del capital (productivitat, competitivitat, càlcul de cost-benefici, acumulació, concentració) hi ha hagut una convergència en la diabolització de la dona. O sigui, en un atac a totes les reivindicacions i propostes del moviment de dones, diguem-ne feminista o d’una altra manera. El moviment de les dones a la societat de sobte va ser intervingut per tots els sectors polítics que s’oposen al camp crític, que són del camp conservador”.

Afegeix que “el multiculturalisme, una proposta que va venir del Nord liberal i capitalista amb la caiguda del Mur de Berlín, era una forma de distribució de la riquesa”. “Contemplava el que en aquell moment es va anomenar les identitats polítiques, que avui anomeno formes de minorització. Va tenir el seu colesterol bo i dolent. Anomenava els interessos de les minories que van ser perjudicades per la història (negres, indis, dones, sexualitats divergents) i intentava protegir-les amb les accions afirmatives. Tenia aquest efecte benigne, però sempre com un distribucionisme. És a dir, mai no hi va haver una reflexió sobre la riquesa. En realitat, a aquest distribucionisme multiculturalista es va pensar des del Nord com una forma més de suport al capital. Perquè és un suport al consum per part de les diferents minories. En un moment més recent, que es mostra clarament amb l’emergència de Trump i el retorn cada cop més fort dels neofeixismes a Europa, el multiculturalisme cau. Només és l’agenda del present”.

“Enfonsant el patriarcat s’erosiona al capitalisme”

“Els extraordinaris i intel·ligentíssims think tanks de la dreta es van adonar que les reivindicacions antipatriarcals causarien realment un dany letal al casc del vaixell. Per mi, el poder no és observable, és secret, i els poders tenen secrets. Però podem apostar on es dirigeixen pels epifenòmens, per la qual cosa sí que es mostra. Evidentment, hi va haver un canvi de rumb en algun moment. Al projecte del multiculturalisme es va pensar que dones i minories consumidores no eren fiables. Es va percebre que darrere del moviment, que erosionava les bases del patriarcat, ocasionarien avaries al casc del capitalisme. Aleshores, enfonsant el patriarcat s’ensorra l’edifici que hi té els seus fonaments i s’aprèn que és possible modificar la història, que se la pot orientar cap a un altre horitzó”, reflexiona.

Després afegeix que “aquests partits polítics col·loquen els seus discursos als mitjans més poderosos que existeixen: als mitjans massius, a les xarxes, amb els trolls”. “Tenen quantitat d’estrats mediàtics i col·loquen en tots ells el discurs d’una manera molt potent. ‘Defensem la vida’, per exemple. És molt fàcil de contestar, però ens han tapat la boca pel gran accés que tenen els mitjans de màxim poder i els seus estrats. A tots aquests llocs es va col·locar una imatge de les reivindicacions feministes com a dany, és una contrapropaganda”.

Els mitjans crítics a aquest discurs entren sense voler-ho en aquest joc? (Alça la veu): “Perquè no entenen el que els està passant! Un dels pitjors problemes que hi ha és que el camp crític encara està aferrat a les idees –però malament eh– d’esquerra i dreta. Com diu la meva filla: l’esquerra és a la primera meitat del segle XX. No són capaços de llegir Nicaragua ni Rússia o adonar-se que la guerra a Ucraïna no és una guerra ideològica, sinó purament territorial i per poder. Per això, em dic una pensadora de camp crític i no pas d’esquerra, perquè la manera com l’esquerra i la dreta estan construïdes és per gent estúpida. Quan vaig fer la meva crítica a Evo Morales, per la qual em van insultar, avui es veu que tenia raó. Ell va trencar el MAS per poder. És clar que hi va haver grans projectes en el primer moment d’Evo, però van decaure i el que els va buidar va ser que darrere hi havia una recerca per poder, que és perillosíssima i és inclusivament una cosa que no hem de buscar en el feminisme. Nosaltres no busquem les mateixes metes que el patriarcat. No és poder allò que busquem, sinó l’enfonsament de tots els poders. Estic convençuda”.

Necessitat d’autocrítica

“És clar i és el que hem d’entendre amb urgència: en què ens equivoquem. Perquè si no, no sortirem de fer voltes en cercle. Argentina té més que cap altre país un problema: la seva política és pendular. No sabem fer una de les coses bones que la militància comunista als anys 60 ens havia ensenyat, que és l’autocrítica. No hi ha autocrítica, ni ells mateixos la van fer. El significat d’aquesta paraula va ser completament tergiversat. Nosaltres ens hem d’autocriticar perquè alguna cosa es va fer molt malament”, planteja.

Respecte de les reaccions, va sostenir: “Hi ha divergències força profundes en els moviments. Al moviment antiracista hi ha una categoria que em sembla fonamental, que és la de consciència racial. Té a veure amb el que de vegades anomenem com cipais, que era un regiment de gent hindú que va lluitar a favor dels britànics a l’Índia. De la mateixa manera, hi hauria d’haver una categoria al moviment feminista que sigui la de consciència de gènere. És molt fonamental entendre que el cos no és suficient. I és un dels grans errors de moltes, que estan ara amb la idea que les dones trans no poden formar part del moviment. És una cosa que contradiu els fonaments del pensament feminista, que va ser justament desbiologitzar, tirar per terra el determinisme biològic que d’alguna manera era el prejudici que col·locava les dones en una posició inferior. I ara volen tornar a la biologització! No ho entenc. Comencen baralles faccionals que fan mal al feminisme. És necessari conversar, argumentar i poder fins i tot dissentir”.

I va aprofundir la idea d’unitat, pensant a Argentina: “No cal que concordem en tot, si us plau! El moviment a Argentina del 8 de març va mostrar que les faccions van desistir del seu faccionalisme. Va ser una de les marxes més grans dels darrers temps. Aleshores, no estem en aquest trencament que diuen, de cap manera”.

Dones lesbianes i mons comunals: grans amenaces

Totes les societats indígenes del present tenen l’impacte de la criollització, però unes realment estan en un gran procés. Moltes estan en un procés de reemergència i d’altres estan en un procés del que Aníbal Quijano -que és el meu autor de capçalera- anomena el retorn del passat. No es tracta de tornar al passat, sinó que aquell passat ens trobi al present. Si mirem al voltant, de cop i volta, estan sorgint una gran quantitat de lideratges molt importants que vénen de mons tant afrodescendents -com França Márquez-, com de mons indígenes -com Berta Cáceres i moltes al Brasil en aquest moment-. Però hi ha moltes i molt joves que vénen d’estructures comunals, on hi ha la domesticitat que anomeno d’encuny femení, estructurada d’una altra manera i amb altres fites que la politicitat masculina. Marielle Franco: la dreta és ben intel·ligent i sap qui ha d’eliminar, també Berta… Són dues figures centrals en aquest procés en què la política es fa d’una altra manera i per altres camins, amb altres sentiments i altres consignes. Són personatges importantíssims de la política, és a dir, allò que impacta la vida col·lectiva. Dones que impactaran la vida col·lectiva, però venint d’una altra forma de politicitat, de mons comunals, on allò domèstic no és ni privat ni íntim”.

I això és aplicable en un món occidentalitzat? No només és aplicable, sinó que està passant. No és una idea meva: Berta Cáceres va existir, Marielle Franco va existir, Sonia Guajajara existeix, Elisa Loncón existeix i n’hi ha moltes altres.

Més endavant pensa en el futur.

“Jo sóc una persona, en fi, força optimista. És un moment difícil, molt dolorós. Però no t’oblidis que el poder no només es desintegra i respón pels atacs que pateix des de fora, en realitat s’aguditza des d’endins. Com diuen els anglesos: ‘Either it breaks or it makes you’. Allò que no et destrueix, et construeix, i és així”.

Font: Agéncia Presente

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Benkirane: “No hi ha més violència contra les dones que a un altre país”

Abdelilah Benkirane, president del Marroc, feu una exposició sobre la tasca del seu govern el...

10 A Consulta Barcelona Decideix

Som a la recta final. D’ençà el 10 de desembre en què es va inaugurar...

Unió Europea: Periodistes de la XIDPIC.CAT convidades als actes del 8 de març

Dues periodistes de la XIDPIC.CAT han estat convidades als actes que celebra el Parlament Europeu...