Sin Perrmiso

Compartir

L’estupidesa de l’ingrés mínim vital

“L’ingrés mínim vital és una de les polítiques socials més estúpides que hom pot imaginar”. Entrevista a Guy Standing

Se’l considera el pare del concepte precariat, una nova classe social, proletària, que sorgeix després de la crisi del 2008 i es defineix per la seva inestabilitat laboral. Una classe que creix cada dia més. Guy Standing és economista, professor a la Universitat de Londres i fa més de 30 anys que defensa la viabilitat de la renda bàsica universal per a combatre la pobresa i les desigualtats.

Rep el Diari ARA al Palau de la Generalitat, on després té previst reunir-se amb el president Aragonès per tractar aquest tema. No para. Abans ja ha fet conferències a l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, de la mà de la Xarxa Renda Bàsica. “Tu, essent dona i periodista ets –més que probable– part del precariat. Ja ho saps això, oi?”, adverteix.

Si després de la crisi del totxo i la banca ja estàvem malament, com estem ara?

Estem en un moment molt perillós políticament i socialment, intensificat per la pandèmia. Però els polítics no aprenen; no han après a escoltar el precariat i, per això, en essència estem replicant el que ja va passar als inicis del 1930: tot pot virar cap al progressisme o cap a l’extrema dreta. Els polítics d’esquerres han de tenir el coratge de fer servir un nou vocabulari, un nou llenguatge, de fer una nova agenda.

Una agenda enfocada a aquesta nova classe social?

Sí. El precariat no ha deixat de créixer els últims deu anys, sobretot entre els més joves. Els polítics han d’entendre quines són les aspiracions del precariat, i no només les pors. D’una banda, temen no trobar feina, no poder formar una família, no tenir una casa… però, de l’altra, aquesta nova classe social també reclama una altra manera de viure, més a favor del bé comú i construint més xarxa i més ecologisme. Anem cap a un precariat que ja no s’avergonyeix de ser-ho. Ja no se senten només unes víctimes: també busquen un futur millor, una societat millor i un sistema millor de redistribució de la riquesa.

Els polítics també haurien d’incloure els col·lectius més invisibilitzats a la seva agenda? Aquells que no es tenen en compte com a part de l’economia o la política com els sensesostre o les dones que es dediquen a les cures familiars?

Totalment. Hem de reconceptualitzar allò que entenem per feina. Que la feina que fan les dones, amb les cures de petits i grans, no compti en termes de PIB és una bogeria; és sexista, és enganyós i és distorsionador. I com aquesta, moltes altres activitats. Com a conseqüència de no tenir en compte això, els polítics posen malament el focus, en els interessos erronis i en generar llocs de treball majoritàriament dolents, alienadors i poc productius, feines inútils i mal pagades. I mentrestant hi ha persones que estan treballant moltíssim, cuidant nens i gent gran o fent voluntariats i altres tasques que no compten. És ridícul.

I com els fem canviar aquest focus? Votant diferent?

Han de canviar les estadístiques. Les que tenim ara donen una visió molt distorsionada de la realitat i amb una visió esbiaixada tens agendes i polítiques mal enfocades. Canviar les estadístiques també és una manera de fer política perquè cal veure la realitat tal com és. Un exemple: és més fàcil i eficient que, en lloc d’intentar crear llocs de treball verds, com volen fer els líders presents a la COP26, ens alliberin de part del temps de treball. Això ens permetria cuidar el nostre entorn més proper, i això és més ecològic.

Vostè fa 30 anys que teoritza sobre la renda bàsica universal i ara sembla més a prop que mai. A Espanya hi ha l’ingrés mínim vital (IMV) ia Catalunya la renda garantida de ciutadania (RGC). I ara el Govern fins i tot es planteja iniciar un pla pilot de renda bàsica el proper any. Quina fórmula és millor?

L’ingrés mínim vital és una de les polítiques socials més estúpides que es pot imaginar: primer perquè es basa en la unitat familiar i no en els individus i segon perquè està condicionada als recursos. Aquest tipus d’ajuts han de ser universals i sense condicionants. Tothom l’ha de rebre i tothom ha de saber que l’altre la rep. Actualment hi ha uns 80 pilots a tot el món de renda bàsica universal i tots han donat resultats consistents. I l’important és que, amb aquest ajut, millora la salut mental i la física, perquè redueix l’estrès i rebaixa les exigències del cos. Si ets part del precariat pateixes inseguretat crònica i tens problemes de salut mental per l’estrès. I el pitjor és que qui el pateix no en viu les conseqüències fins molts anys després. Comencen a tenir problemes cardíacs, problemes de pressió arterial, inicis de diabetis… malalties que només apareixen 20 o 30 anys després. Els psicòlegs ens diuen clarament que, quan vius amb inseguretat crònica, els nivells d’intel·ligència cauen. No cal ser Einstein per entendre això. Si els polítics sempre van buscant mesures que donin seguretat i estabilitat, res no dona més seguretat que la renda bàsica!

Ara que sé que creu que l’IMV és una política…

Un simple gest, per ser educat.

Què en pensa de la RGC que tenim a Catalunya?

Que es va fer amb bona voluntat, però li falta tenir més coratge. Hauria de ser universal. Si es vol, es pot finançar gravant més les grans fortunes.

I no estem gaire lluny d’aquesta idea?

Els polítics són lluny de tot. Diuen que no es podria mantenir una renda universal i alhora retallen taxes a les empreses, fan barra lliure de diners als bancs i els rescaten. És una bogeria intel·lectual però buscada expressament: els polítics serveixen als qui necessiten. Cal acabar amb el sistema que alimenta els rendistes, aquells que guanyen diners perquè tenen propietats o diners. Aquells que fan diners mentre dormen. El meu missatge als polítics joves és que cal coratge i plantar-los cara.

Esteu parlant també del problema de l’habitatge?

Per descomptat. La situació és impossible per a les persones en precarietat, les quals no es poden permetre una casa llevat que tinguin el banc del pare i la mare. El sistema és disfuncional i, si no el desmantellem i parem els guanys dels rendistes, els preus seguiran a l’alça.

I els polítics actuals estan preparats per posar al centre persones precàries en lloc d’interessos econòmics?

Si no ho fan, aviat seran història.

I es podria començar a canviar mentalitats des de l’educació, des de petits? O l’emergència social no ens permet tant de temps?

És la pregunta més important. Hem reduït l’educació, la qual ha passat de ser una experiència alliberadora, que converteix les persones en millors ciutadans, a ser un procés acomodatici que prepara les persones per a la feina. Els ensenyem a ser part del precariat. Hem de començar a assumir i canviar perquè l’educació sigui emancipadora i no pas alienadora.

Guy Standing és professor titular i investigador a l’Escola d’Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres. Un dels seus darrers llibres és “La renta básica” (Passat i Present). L’epíleg d’aquest llibre, escrit per David Casassas i Daniel Raventós, es pot descarregar aquí

Font

Traducció de l’anglès al castellà: Roger Tallaferro
Temàtica: Renda Bàsica

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG

També et pot interessar