Dimecres 21 febrer 2024

Dimecres 21 febrer 2024

Les joies que les dones lluim

Un xoriço ha entrat a casa meva i ha atacat el meu dormitori. M’ha deixat amb una terrible sensació
d’indefensió que, passats uns dies, encara em dura. L’espectacle és desolador. Calces, sostenidors, mitjons, pijames, pengen dels calaixos oberts de la calaixera com espantaocells. Un dels calaixos de roba, rau bocaterrosa damunt la catifa i les portes dels armaris estan obertes de bat a bat, jerseis, bruses, capses i caixes, tretes a manotades. Les joies de la Castafiore (així és com jo les anomenava) han desaparegut. «Tregui-s’ho del cap, no les tornarà a veure», em diu una agent de la policia científica, que en sap un pou de robatoris. D’aquí a poc, aquestes joies estaran al mercat negre internacional. La imatge romàntica del lladre que roba per sobreviure se’m desmunta de cop: pel que sembla, avui dia són xoriços a sou. Hi ha de tot, és clar. Hi ha qui, de ser lladre, en fa el seu propi negoci. Em quedo en estat de xoc.

Les meves joies eren molt més que joies, molt lluny de ser objectes d’ostentació i vanitat, eren part de les meves vivències, de la meva història. Des del mateix moment que entràveu a viure al meu joier, us
convertíeu en una fracció meva, en un tros de la meva identitat. No os lluïa, no complementàveu un look,
sinó que éreu guardianes fidels dels meus records. On sou ara? Desmuntades? En canells, dits, escots, en
orelles alienes? Malparits, m’heu robat un trosset del meu llegat emocional, de la possibilitat de deixar-lo
lliscar a les mans i als cors dels qui més estimo en aquest coi de món. Però, també he de dir que em sentiria molt poca cosa si la meva imatge i la meva pròpia autoestima estiguessin supeditades a les joies que m’heu arrencat. Tot això que dic us rellisca, per descomptat. És d’una obvietat tal, això de que us importa un rave, que no caldria dir-ho.

Que aquests pensaments meus són defensius, és també una obvietat, en el meu cas, commovedora.
Perquè són un auto-engany de pàmfila per dissimular, per apaivagar la ràbia, la indefensió, l’atac que he sentit com si se’m desplomés una llosa al damunt. El nus que tinc a la gola no es destensa ni amb til·les ni
valerianes.

El més pobres alimentant-se del que arrabassen als menys desafortunats que ells, i els totpoderosos
mirant-s’ho des de la frontera, dibuixen un quadre pervers en el qual, a poc a poc, va apareixent l’esbós dels poders mafiosos, poders que estenen les seves urpes pel primer món. D’haver estat el lladre un pobre indigent que roba per menjar, per viure, i no de la màfia que se’n lucra a doll, fins i tot ho hauria pogut entendre. Tal vegada.

Després d’aquesta catarsis (el gran poder catàrtic de narrar!), després d’aquest exercici d’escriptura terapèutica auto-imposada (James Pennebaker en fou l’inventor) segueixen altres reflexions. Per quina raó comprem joies? Per què, en general, a les dones ens agraden tant? Recordo Aretha Franklin dalt de
l’escenari, amb aquelles arracades brutals penjant-li dels lòbuls de les orelles, cantant a cor que vols
Respect, la cançó que es va convertir en himne de la lluita per la igualtat de gènere. O l’estil característic de Virginia Woolf (un dels símbols del feminisme i modernisme literari del segle XX) amb aquell collaret i les arracades llargues (fixeu-vos en la fotografia que acompanya aquest article).

Quin és el sentit de les joies? Per què els donem aquesta importància? Quin significat tenen per
nosaltres, les dones? No em preocuparia tant saber-ho si lluir-les fos una afició femenina que tingués la
mateixa intensitat en les contraparts masculines. Però, amb excepcions, avui dia no és així. Els gustos, les
maneres de vestir i empolainar-se no només han canviat al llarg de la història sinó que, entre els homes i les dones del carrer, s’han anat distanciant. Per posar un exemple, el rei Lluis XV portava uns talons
descomunals i, com ell, els homes de la cort duien mitges i es posaven pólvores rosadetes a les galtes i
moltes més coses que ara considerem que pertanyen a l’esfera femenina.

L’ostentació de joies que fa la reialesa i la noblesa és, per dir-ho finament, un escàndol. I sense cap
mena de dubte ens informa de retruc de que les joies (les joies de valor) confereixen un estatus elevat a qui les presumeix. Són una exhibició de poder econòmic. Un signe de jerarquia. Pensem en els xamans, en els caps visibles de les tribus, en l’Església a través dels segles i en les monarquies que, encara avui dia, resten d’un passat obsolet. Les joies han mantingut, de sempre, un vincle estret amb el poder.

En la cultura actual ha quedat un pòsit de l’antiguitat i, sense arribar a l’extrem del món antic, la dona
s’enjoia per fer ostentació d’estatus (si les joies tenen valor econòmic) o per agradar socialment (com si
presumint de bijuteria ens empoderessim). Però aquest costum cultural a vegades o sovint (depèn dels
sectors socials i països) comporta la utilització pèrfida de la dona, perquè per molts homes mostrar la seva parella femenina enjoiada és una demostració de poder igual com pot ser-ho el seu cotxe. Tant ell com ella s’exhibeixen, només que ell sedueix per mitjà la seducció d’ella. Vaja, com si fos una paparra que s’alimenta de la sang d’un cos aliè. Una joia és un objecte, és una cosa, no té gènere. En canvi actua aquí com una manipulació, com una supeditació obscena de masclisme.

Un valor positiu de les joies és el gruix sentimental de qui les passeja, són regals o herències amb una
forta càrrega emocional o compres que realitzem i que incorporem a les nostres vides com objectes que ens acompanyen en els records. I quan ens les arrabassen, quan en les roben, quan ens les arranquen, ens
sentim ultratjades. Jo encara estic de dol.

Les joies s’han d’usar amb llibertat tant pel que fa a la manipulació masclista com pel que fa a la
societat de consum que ens empeny a consumir sense necessitat. La societat de consum juga amb
l’autoestima de les persones i, en aquest premsat consumista, els metalls preciosos, siguin o no quincalla,
recreen un paper fonamental en el món femení. Massa noies avui tenen necessitats narcisistes d’agradar,
necessitats malaltisses de ser acceptades i és en aquest sentit que considero que hem de vigilar per tal que l’ús de les joies no sigui un fals i nefast empoderament.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Maria Àngels Viladot

Maria Àngels Viladot

Doctora en psicologia i escriptora.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

MANIFEST de Novembre Feminista per la manifestació del 16 maig #CalUnSí

      Avui estem aquí concentrades, per alçar les nostres veus contra les violències...

tere moll

Setmana estranya

OPINIÓ Aquesta ha estat una setmana intensa i estranya. La mort de l’històric líder socialista...

Barcelona: Taula rodona “Calladeta estàs més guapa. Violència online contra dones periodistes” / La Independent / Notícies Gènere

Com és la violència que s’exerceix contra dones periodistes a les xarxes socials? Quines són...