OPINIÓ
Fa uns dies Clara Serra, a través de les pàgines d’El País, instava el feminisme a abaixar la seva contundència perquè la seva suposada bel·licositat estava llençant els homes literalment en braços de la reacció ultradretana.
Amb molt de tacte es feia preguntes sobre com podíem ajudar els homes en les seves angoixes, les seves pors, les seves tribulacions en una societat “en què la precarietat econòmica ha fet especialment impossible que els homes puguin complir amb els imperatius de la masculinitat tradicional”. Com es pot continuar sent “un home de veritat” en una societat que els assenyala, els devalua i els culpa sense atendre els seus patiments? Com és que les feministes no estem preocupades pels alts índexs de suïcidi masculí, els accidents de trànsit que s’ acarnissa amb ells o les morts violentes que pateixen, i deixem que sigui la dreta la que reculli aquests preocupants indicis de malestar? Quines males pècores, es podria afegir.
Intentaré contestar la nostra interpel·lant, perquè d’alguna manera del seu article es desprèn la responsabilitat de les feministes en l’auge de l’extrema dreta, cosa que ja és un lloc comú des que la inefable Judith Butler (una altra vegada ella, que sempre està al capdavant de tot), ho posés de relleu en una entrevista a The Guardian i que altres repeteixen com lloros.
Doncs perquè mentre Clara Serra es preocupa i ens insta a preocupar-nos pels suïcidis masculins o les morts d’homes en accidents de trànsit (cosa que en si mateix és una decisió de l’individu, en el primer cas, o una situació involuntària en el segon) estem preocupades per nimietats com que a Espanya són assassinades una mitjana de 50 dones l’any per part de les parelles, i moltes més per individus que van interceptar el seu pas i es van sentir amb el dret d’acabar amb la seva vida, com és el cas d’Esther López, i abans els de Diana Quer, Laura Luelmo, Marta del Castell, Rocío Wanninkhof, Sonia Carabantes, i moltes altres els noms de les quals han quedat a l’oblit.
A l’Amèrica Llatina, 4.091 dones van ser assassinades per homes el 2020, segons La Cepal, i en altres parts del món segueix havent-hi assassinats terribles de dones diàriament, com el del recent marit despitat que decapita la seva dona (17 anys) i de la qual en passeja el cap públicament per la ciutat com a manera de reparar el seu honor. L’ONU diu que el 35% de les dones del món pateixen violència física i arriben fins al 70% si s’hi inclou la sexual. Dóna la casualitat que totes aquestes dones no s’assassinen a si mateixes, sinó que ho són per mà d’aquells homes que pateixen tant perquè estan perdent el seu estatus. Clara Serra també oblida que no són les dones, sinó uns homes que exerceixen violència contra altres homes.
Mentre Clara Serra es preocupa pels accidents de trànsit dels homes, les feministes ens preocupem perquè dos de cada deu homes (i cada vegada més joves), recorrin a la prostitució a Espanya, sense que els preocupi gens ni mica com han arribat aquestes dones a la prostitució, si la seva situació és forçada, si són menors, si estan patint esclavitud. I que cada vegada s’exigeixen pràctiques més arriscades, que prèviament han vist a la pornografia, aquest innocent entreteniment que nodreix la imaginació de la joventut i que després es manifesta en una sexualitat cada vegada més violenta.
Mentre Clara Serra es preocupa perquè la crisi econòmica impedeix als homes continuar sent “un home de veritat”, les feministes ens preocupem perquè les dones s’empobreixen cada cop més, guanyin menys i tinguin una taxa d’atur més alta (14,7 %) que els homes (11,5%) el 2021. Mentre les dones dediquen una mitjana de 20 hores setmanals a tasques domèstiques o de cura, els homes en dediquen 11, segons l’INE.
I així podríem continuar donant dades motiu de preocupació pels quals les feministes hem descuidat una mica els patiments masculins. Si enlloc de projectar les angoixes dels homes en la manca de comprensió de les dones, els homes es qüestionessin el seu propi paper a la societat, entenguessin i assumissin que la violència no l’exerceixen “monstres” sinó homes sans socialitzats en una cultura que els atorga aquesta prerrogativa; si deixessin d’acudir a la prostitució perquè assumissin que el sexe no cal que es pagui; si compartissin al 50% les responsabilitats domèstiques; si deixessin de veure les dones com a objectes sexuals per al seu gaudi i les veiessin com a iguals; si denunciessin a veu en crit en lloc de justificar les declaracions d’un individu com Carlos Santiso, del Rayo Vallecano sobre la “necessitat d’agafar-ne una”, com els de l’Arandina, per fomentar l’esperit de grup.
En una paraula, mentre els homes ni entenguin, ni comprenguin, ni comparteixin les justificades raons que tenim les dones per queixar-nos, les feministes continuarem defensant un feminisme combatiu en què nosaltres siguem les protagonistes. Que sí, que els patiments dels homes són molts, però els de les dones són infinitament pitjor. I que a sobre ens acusin de fomentar la ultradreta. Una mica de si us plau.
