OPINIÓ
Segles i segles de tribunals que eren jutge i part; segles i segles legislant en contra de les dones, en contra dels cossos de les dones; segles i segles de masclisme rampant i d’ideologia contrària al progrés i a la llibertat de les dones.
En alguns llocs del món és tal qual; en altres, els menys, la inèrcia opera parcialment; en cap, han deixat de regir completament.
2. No he llegit la sentència, ni em correspon a mi, ciutadana corrent, no experta en lleis, criticar-la des d’un punt legal i menys a tecla solta. Penso, a més, que una actuació d’un jutge (Ricardo Javier González) que veu en la repugnant i abjecta violació vestigis de «jolgorio y regocijo», o que el que li suggereixen els «gestos, expresiones y los sonidos que emite [la víctima] es excitación sexual» no té res a veure amb l’aplicació de les lleis.
La trista conseqüència és que emmascara que l’altra jutgessa (Raquel Fernandino) i l’altre jutge (José Francisco Cobo) tampoc veiessin cap indici de violència. Costa entendre que pugui existir un abús sexual sense violència. Fàstic i vòmit.
Recordem que la pornografia mostra sempre que les dones gaudeixen quan se les vexa, quan són tractades violentament. Recordem que els bordells de carretera (aquests centres de trata) on s’esclavitza les dones per prostituir-les tenen noms com Oasis, Edèn, Paradís…
Recordem que Pedro Agramunt, senador del PP vinculat a un cas de corrupció europeu, a preguntes de la periodista Pepa Bueno, manifestava molt ufanós i complagut que estaria molt orgullós de poder fer el pavero davant els amics de les fotos en companyia de prostitutes
3. Més contextos. Sembla que el crim de Toronto del 23 d’abril va ser comès per un misogin, Alek Minassian, amb l’objectiu de matar dones. Es considera un «cèlibe involuntari», ja que cap dona vol tenir relacions amb ell (algunes, afegeix, prefereixen fins i tot jeure amb negres).
No és la primera massacre perpetrada per aquesta ideologia d’extrema dreta, fortament emparentada amb l’ alt-right, ni és un res nou. Per recordar-ne una, la massacre de l’Escola Politècnica de Mont-real del 6 de desembre de 1989. Marc Lépine va entrar en una classe, va clamar que estava «lluitant contra el feminisme» i va matar catorze dones i en va ferir deu més. Facin la regla de la inversió i pensin si és versemblant una reacció equivalent per part de dones, per despitades que fossin.
El 26 d’abril ha estat un dia dur. Segurament marca un retrocés, però sabem que la vida avança en ziga-zagues. I demà —ni màrtirs ni Lucrècies— continuarem estant aquí dient mostrant i demostrant que no és no.
I un context que no podem defugir: el retrocés de llibertats i drets que d’un temps ençà patim en aquest país. Quan això passa, un dels col·lectius més afectats és sempre el de les dones.
4. Una abraçada completament «sí és sí» a totes les companyes (inclou als companys) del «no és no». A l’ajuntament de Pamplona, a la conselleria d’Educació, a les institucions policials que hi participen a Pamplona i Navarra, a tots els grups i organitzacions feministes i veïnals que conformen des de fa ja tants anys la campanya, a tanta feina constant i ben feta, als grups que m’oblido, a cadascuna de les dones. El 26 d’abril ha estat un dia dur. Segurament marca un retrocés, però sabem que la vida avança en ziga-zagues. I demà —ni màrtirs ni Lucrècies— continuarem estant aquí dient mostrant i demostrant que no és no.
* Publicat al Haffington post
