La directora del documental “Las damas azules” parla sobre el seu últim treball i el que el motiva: dones peruanes mobilitzades en defensa de l’aigua i la vida contra les extraccions mineres.
El divendres 22 de gener es va projectar el documental “Les dames blaves” als cinemes Girona, de Barcelona. Dirigida per Bérengère Sarrazin i produïda per Enginyeria sense Fronteres, “Las damas azules” exposa la resistència femenina contra la decisió del govern del Perú de donar llum verda a l’explotació minera Conga, a Cajamarca. Una regió on ja fa vint anys que dura la lluita contra una altra explotació minera, la de Yamacocha, la mina d’or a cèl obert més gran de Llatinoamèrica. Els recursos hídrics de la regió han quedat molt afectats per aquesta explotació.
Però, com llegim a la sinopsi del documental, “ni els atacs ni la por han aconseguit aturar aquestes dones que, amb convicció i esperança, aixequen la veu de la lluita per preservar la vida, la Pachamama i l’aigua”.
Qui són aquestes dames blaves? D’on surten? D’on treuen la força per combatre les explotacions mineres a Cajamarca?
Les dames blaves són dones de Cajamarca, Celendín i Bambamarca, les tres regions afectades pel projecte Conga. Bàsicament són mestresses de casa, professores, professores jubilades, artistes que van aixecar la veu per dir que un canvi del model neoliberal que hi ha en aquestes regions és possible i defensar el dret a l’aigua, que és el dret a la vida.
Han decidit utilitzar la intel·ligència i l’esperança per contestar als cops.
Què es trobaran les persones que vegin “Les dames blaves”?
Amb el documental he intentat ensenyar un costat que exposen poc els mitjans de comunicació que tracten aquesta temàtica i que és el paper molt important de les dones en aquesta lluita i el missatge d’esperança que transmeten. Vaig quedar molt impressionada perquè les dones, que són les primeres afectades, segueixen creient que es poden canviar les coses i continuen dempeus quan molts no s’han retirat però dubten d’aquest canvi.
Expliques al web del documental que has volgut fer un treball positiu, un homenatge a aquestes lluitadores que no s’han deixat vèncer pel desig de venjança i la fatalitat. És un homenatge a la bellesa del seu crit, el crit de l’esperança…
Aquest crit de l’esperança pren diverses formes. A través de l’art, de la formació personal i col·lectiva. Això és molt valuós perquè trenca la idea que les dones han d’entrar en una caseta i seguir el camí de sempre. Decideixen remoure això i que poden canviar d’arrel les coses i defensar allò que són.
Has viscut molts dies a Cajamarca. I has vist que el sistema patriarcal hi predomina. La lluita d’aquestes dames blaves no deu ser gens fàcil…
És molt interessant perquè és quelcom que està naixent ara, tant a través de dones ja força grans com joves. Han de canviar moltes coses a casa seva, amb els seus fills, germans, marits,… Lluiten contra una educació que els ha dit que no poden tenir un paper en l’esfera pública, política. És un canvi sense precedents.
Expliques també que el documental s’ha fet de forma participativa…
Vaig viure dos mesos allí. Ja coneixia l’associació Grufides, que defensa els drets humans i ambientals. Quan vaig arribar, Mirtha Villanueva, directora de Grufides, que agrupa dones i organitzacions femenines que s’involucren en la lluita, em va introduir amb elles. Vam començar amb Cajamarca, on vaig poder seguir els monitoratges que es feien al camp. Vam fer tallers de periodisme ciutadà per aprendre com funcionen els mitjans de comunicació, els seus pros i contres, com difondre un missatge que sigui correcte, just, com expressar-se.
Des del principi, vaig intentar conèixer les dones que venien a parlar, a participar, tant davant com darrere de la càmera. Els vaig explicar que jo no volia influir en allò que diguessin, que volia que parlessin lliurement. Les entrevistes funcionaven com una conversa entre nosaltres, perquè tinguessin confiança en què no modularia allò que deien. Que veiessin el documental com una eina més per elles.
Se’n sortiran les dames blaves en aquest combat contra el gegant extractor?
Molta gent posa en dubte que puguin canviar les coses, però les dames blaves no estan soles. Hi ha moltes persones, homes, organitzacions que treballen.
A la regió de Cajamarca estan formant una xarxa força potent però aquest estiu es van declarar dos estats d’emergència a les regions de Cuzco i Arequipa per control·lar les protestes de la població contra projectes miners.
Les dones consideren que cada veu, cada acció és important. Una passa és una passa. Encara que sigui petita, el canvi és possible.
Quin missatge vols transmetre amb “Les dames blaves”?
Moltes de les dames blaves era la primera vegada que parlaven davant una càmera. Per a elles i per a nosaltres va ser molt important. Em deien sovint que el fet que una persona estrangera s’interessés per elles i compartís la seva lluita les feia pensar que estaven en el bon camí. Per tant, tota persona que s’interessi per aquesta temàtica és, per mi, una manera d’enfortir aquesta lluita i fer que aquest canvi sigui possible.
