OPINIÓ
El Grup Amnistia Catalunya – Anoia, organització comarcal d’Amnistia Internacional, fa ver la seva presentació pública divendres passat en un acte a l’Espai Cívic Centre.
El tema escollit per aquest esdeveniment va ser el del paper de les dones a les revoltes de la primavera àrab, amb especial èmfasi en la situació a Egipte, on les dones són objecte d’especial violència sexual simplement “per estar presents en espais públics per a homes”…
La revolució del gessamí va començar a Tunísia
Va presentar l’acte en Damas Vidal, portaveu del grup, que va donar pas a la intervenció de Pamela Urrutia Arestizábal, activista de AIC-Anoia i investigadora –alhora- del Programa de Conflictes i Construcció de Pau de l’Escola de Cultura i Pau. A través d’una exposició gràfica, Urrutia va fer un recorregut per tots els països que protagonitzaren l’anomenada primavera àrab des del 14 de gener del 2011 (amb la immolació del jove Mohammed Bouazi a Sidi Buzid -Tuníssia), on va esclatar l’anomenada revolució del Gessamí que, donant continuïtat a les revoltes que havien precedit aquest fet, suposaren la fugida de Zine el-Abidine Ben alí, qui fou president del país durant 23 anys.
La ocupació de la Plaça Tharir
Mentrestant, a Egipte la gent es concentrava a la Plaça Tharir exigint també la dimissió del seu President Hosni Mubarak. La multitudinària ocupació d’aquesta plaça va donar la volta al món, i l’11 de febrer del 2011 Mubarak va haver d’abandonar el càrrec. L’1 de juny del 2012 un tribunal el va condemnar a cadena perpètua per la repressió exercida sobre els manifestants durant la revolta.
A Bahrain, Iemen i d’altres països
Paral·lelament es produïen mobilitzacions a d’altres països de l’orient mitjà, com ara al Iemen o Bahrain en les que també hi participaren les dones, que -juntament amb monarquies tan emblemàtiques com ara la del Marroc, Jordània o Bahrain- es varen veure obligats a fer reformes per calmar els ànims del poble empobrit per l’encariment dels productes bàsics i per la falta de democràcia. Els casos de Líbia o Síria, però, han suposat conflictes més llargs i sagnants. A Líbia varen ser vuit mesos d’enfrontament bèl·lic entre partidaris del coronel Moammar al-Gaddafi i els insurgents, i a Síria encara es vessa sang donat que el president Bashar al.Assad ha reprimit amb contundència les protestes contra el seu règim.
La dona: víctima i subjecte de pau
Però Pamela Urrutia va centrar la seva xerrada a abordar una visió de gènere del conflicte en el qual la dona hi era present des d’una doble vessant: com a víctima i com a subjecte de pau. És que, independentment de les formes polítiques d’aquests governs, en totes aquestes revoltes hi regeixen pautes associades al règim patriarcal. Per aquesta raó la motivació de les dones és doble. A la Plaça Tharir d’Egipte es van trencar molts motlles, doncs les noies joves sortien soles de casa per anar a les concentracions, i s’ hi acampava de dia i de nit. Havien pres el carrer per reivindicar els seus drets, per participar de la societat que volien construir. Les dones egípcies pogueren viure el seu particular empoderament…
Violentades sexualment i estigmatitzades
Han patit i pateixen, això sí, tota mena de violència sexual que -a banda de l’agressió moral que els suposa- les deixa estigmatitzades front la societat més immediata. Això ho manifestava Jordi Baltà Portolés, coordinador del Programa Nord d’Àfrica a la Secció Espanyola d’Amnistia internacional. Baltà explicava que les agressions sexuals a les dones durant les manifestacions són una pràctica habitual que les autoritats amb prou feines persegueixen. Gairebé totes les noies i dones que han caminat pels carrers o viatjat en el transport públic del Caire –independentment de l’edat, estatus social o forma de vestir- han sofert alguna forma d’agressió sexual, verbal o física. Sovint es culpabilitza les víctimes per vestir “de forma indecent”… El propietari de la cadena de televisió Al Ummah- va dir que les dones participants en les manifestacions havien anat a la plaça de Tharir perquè volien que les violessin i que aquestes dones eren “dimonis”…
Tortura i vexació
El març de 2011, l’exèrcit va sotmetre 17 dones manifestants a “proves de virginitat”; el març del 2012 un tribunal militar va desestimar l’únic cas formulat per una d’aquestes dones. Dalia Abdel Wahab va ser agredida sexualment en una marxa de protesta organitzada per dones el 25 de gener de 2013, segon aniversari de la “Revolta del 25 de gener”. En aquest dia, la OpAntiSH (Operació contra l’Agressió i l’Assetjament Sexual) va enregistrar 19 casos d’atacs violents contra dones. Altres testimonis han tret a la llum de la manera com s’han produït les violentes agressions sexuals – amb una durada d’ entre uns minuts i més d’una hora – comeses totes elles per grups d’homes.
L’empoderament, irrenunciable
No obstant, malgrat que després de la revolta s’han tornat a imposar els antics patrons patriarcals, afegint-hi el risc d’exclusió que corren, les dones egípcies no renuncien a l’espai d’empoderament que han viscut, i continuen manifestant-se per assolir els seus drets.
Amnistia ha iniciat una campanya de recollida de signatures a www.actuaambamnistia.org amb l’objectiu que les autoritats egípcies posin fi a aquesta forma de violència contra les dones. Són petits gests que, sumats un a un, es poden fer sentir millor per tal de fer possible que la veu de les persones i entitats que defensen els drets humans puguin ser escoltats amb l’autoritat que requereix.
