Disset Esclats

Compartir

La creació del projecte literari Disset esclats

 La idea d’escriure el llibre Disset esclats va sorgir com un esclat enmig del primer brot de la COVID-19, que ens va mantenir a milions i milions de persones confinades durant tres mesos a les nostres llars (les més afortunades).

Començàvem la travessia de la pandèmia. Com gairebé tothom, jo estava barallant-me amb el lleixiu. Sí, amb el lleixiu. Amb aquella olor que tant em repel·leix. Ruixant amb el repulsiu producte químic tot el que entrava a casa (la fruita, els paquets d’arròs embolicats de cel·lofana, la pasta, o el que fos …) i, al cap de bastants mesos, ens vam assabentar que l’efecte del lleixiu per destruir la bestiola és nul.

I és que, com si estiguéssim enmig de l’obscurantisme medieval, sobre el virus amb prou feines sabíem res. Només vèiem horroritzats que matava a mansalva. Jo havia acabat el meu anterior llibre de relats, La fúria de Fandango, que sortiria publicat a l’octubre. Vaig començar llavors a escriure un diari que vaig denominar Diari d’un confinament: cada dia escrivia el que em venia a la ment, els meus sentiments i experiències sobre el que estava passant; després ho penjava al meu bloc i el difonia entre els meus contactes com una manera d’expressar el meu acompanyament en el tràngol terrorífic a què estàvem sumits.

No sabia que el pintor Perico Pastor estava fent el mateix mitjançant el seu art. Per expressar la seva empatia i suport, va compartir una sèrie que va batejar amb el nom Aquarel·les per respirar en una llista de difusió WhatsApp de professionals de la sanitat. La portada de Disset esclats és una d’aquestes aquarel·les que Perico em va cedir amb la generositat que li és tan pròpia. En aquest magma de cognicions i de sentiments de desolació, d’emocions alterades, va sorgir la idea de realitzar aquest llibre coral de relats. En uns moments de necessitat puixant de comunicació i comunió col·lectiva. M’agradaria pensar que també les dones «inspiradores» dels relats es van sentir acompanyades amb el tràfec del projecte que els plantejava. Com a mínim distretes i curioses amb ell. A mi, com si fos una presonera que hagués ideat un pla de fugida, si que em va ajudar a suportar la barbàrie de virus. Connectar amb cadascuna d’elles individualment, fer-les mirar cap enrere, fer-les retrocedir als temps de la seva joventut, remoure sentiments potser apagats, ha estat enriquidor, encara, fins i tot, tenint en compte les nostàlgies, i potser el dolor, que ens hagi ocasionat , a elles i a mi. Els dec, doncs, poder recloure’m en l’escriptura en uns moments terribles i desconcertants, sense parangó en la meva vida, en el qual sentir-nos acollits en el suport aliè era important.

El llibre anterior a La fúria de Fandango era també un llibre de relats, però autobiogràfics. Un llibre que plasma pinzellades de la meva vida. I una cosa em va portar a l’altra. Laberint al soterrani, el vaig escriure a partir del meu interès per la historiografia de la vida quotidiana. Avui en dia, per estudiar el passat, es distingeix entre la Història en majúscules, que s’estudia mitjançant el rigor i la raó, i la «memòria», que l’analitza a partir de sentiments i emocions. Per fi cobra importància la història vista des de baix, des dels sentiments, des de les emocions. Per entendre el passat és imprescindible conèixer la vida diària de les persones: què mengen i beuen, com es relacionen, etc.

Per conèixer-lo, per entendre-ho, i de retruc el que ens passa en el present, és condició essencial i indispensable conèixer les vivències dels grups marginats per la Història. Per exemple, com vivien les dones a les cuines de palau, què pensaven, quines eren les seves actituds i sentiments, de què parlaven … El mateix podem dir dels petits, els quals, en paraules de l’historiador Phillipe Àries, estaven considerats adults en miniatura. No se’ls tenia en compte; no existien fins que es convertien en homes. I em limito a dir homes, sense afegir dones, perquè les nenes eren poc més que éssers graciosos que, quan creixien, passaven a ser éssers per al goig sexual i la reproducció. Sobre tot això vaig escriure fa uns anys dos assajos: Letras con sabor i ¿Qué hace la societat con los niños y las niñas?, en què analitzo com han anat variant les respostes a aquesta pregunta des del Renaixement fins als nostres dies.

Les dones han estat al llarg i ample de la Història un grup socialment marginat; un grup del què la Història androcèntrica —l’única que existia—no s’ha ocupat mai. Per resumir el que vull explicar, m’acolliré al que deia l’escriptor i crític literari Josep Maria Castellet. Afirmava que la història personal és fonamental per a comprendre un temps, una cultura, unes formes de vida. Sobre això, s’ha escrit molt, però vull realçar un llibre en concret. És molt clar i complet: L’escriptura de la memòria, de Jaume Aurell. I si Laberint al soterrani el vaig escriure des d’aquest marc cognitiu i conceptual per explicar per mitjà de relats curts vivències personals de la meva infància, la meva joventut i fins i tot de la meva maduresa, en el llibre que avui presento, Disset esclats, he volgut donar veu a altres dones; que altres dones em fessin servir per canalitzar alguna part vivencial que hagués marcat les seves vides, però també alguna anècdota o experiència que reflectís un context ja antic. Com més allunyat en el temps, més contrast podíem trobar amb el segle XXI.

Us preguntareu per què dones i per què dones grans. Per moltes raons: perquè aquestes dones, ja grans, han viscut un cúmul d’experiències en contextos que ja han desaparegut. Que han passat a ser història. Som dones que hem viscut durant llargs i foscos anys la dictadura franquista, en un món que enaltia a les mestresses de casa (vaja eufemisme fariseu per denominar la subjugació de les dones …), un món en què la discriminació de la dona a tots els nivells era descomunal, un món en què tot estava per fer, en el qual les neveres eren de gel i, quan ja eren elèctriques, els que podien estiuejar se les enduien amb ells, nevera i televisor. Doncs sí, un món del què a penes sortíem: les més afortunades creuàvem la frontera i ens anàvem a Ceret a veure cinema vedat per la censura espanyola, llegíem llibres prohibits que arribaven a les nostres mans per camins clandestins, viatjar en avió era gairebé una quimera … moltes vam veure televisió per primera vegada en la nostra adolescència …

En fi, un món a les antípodes del món d’avui i en el qual les dones, partint gairebé de zero, hem anat obrint camí i lluitant amb totes les forces contra normes i valors que ens ofegaven; contra els estereotips de gènere i la discriminació que patíem pel simple fet de ser dones. Arribar a ser conscients que som éssers legítims, en tots els àmbits de la vida, ha significat una tasca de voluntat fèrria. No era fàcil adonar-se que el que et passava, aquell malestar, aquell no saber què està passant, aquell preguntar-se què hauré fet o dit, aquell sentir-se culpable, no tenia res a veure amb una mateixa, sinó amb el context opressor, patriarcal i masclista que ens vetava i ens vexava. No obstant això, després de tants anys de batalles, moltes guanyades, encara hi ha molt per fer. Les dones que estic descrivint som ara, és clar, dones grans (no diré que som persones que comencem a ser velles, o ja ho som, perquè la paraula vella per si sola triplica en l’imaginari social els estereotips negatius associats a la vellesa). Em limitaré a dir que som les primeres generacions de dones que, tot i ser grans, ben entrada la maduresa, encara tenim per davant molts anys per viure amb salut, encara que sigui amb xacres, a empentes i rodolons. Potser algunes serem besàvies. A les mateixes edats que tenim ara, les nostres àvies, i per a algunes les nostres mares, estaven mortes o poc els faltava. I això fa que les dones grans d’avui sovint ens preguntem com viure la vellesa. No tenim referents i, si els tenim, no ens serveixen. Hem de trencar prejudicis que ens limiten profundament. I és una tasca que, sens dubte, hem d’assumir amb urgència peremptòria.

Viladot al seu despatx

El treball que he realitzat amb aquestes disset dones ha estat com a mínim preciós. Algunes de les narracions expliquen vivències que remeten al passat de la Guerra Civil, constituint veritables narracions de memòria col·lectiva. Altres narren experiències vívides que ens situen en el context del franquisme dels anys seixanta i setanta del segle passat. En altres, dibuixo situacions personals que han marcat la vida d’aquestes dones. El punt de partida de cada història és certa en totes les narracions, però, com he dit, són retalls biogràfics de les inspiradores que he ficcionat. I, és clar, també han passat per l’embut dels meus valors, de la meva pròpia manera d’entendre la vida.

Perquè les nostres experiències, la nostra educació i vivències, el context en què les vivim i experimentem, siguem o no escriptores, tamisen i modelen les nostres formes de ser. De pensar, de sentir. El que dic pot semblar determinista. Res més lluny, perquè som éssers intel·ligents que, si ens ho proposem, podem transgredir totes les normes i costums que no ens deixen créixer i arribar a ser persones responsables de les nostres pròpies vides. És a dir, si ens ho proposem, podem modificar el rumb de les coses que, com a éssers humans, ens limiten i perjudiquen. I aquest és l’obstinació de les feministes. Perquè Disset esclats l’he escrit partint de la meva condició de dona i dona gran, però també de dona feminista. Jo voldria que aquest llibre fos un petitíssim granet de sorra tenint en compte que «la suma de petites coses pot significar grans canvis».

Per escriure cada relat he hagut de documentar-me, fins i tot a vegades molt a fons, sobre el tema al qual m’enfrontava. Per exemple, jo sobre el món dels hackers no tenia ni la més remota idea. ¿Black hacker? ¿White hacker? Ni idea! Sobre la matança horripilant a Badajoz, que es va perpetrar al principi de la Guerra Civil espanyola, tampoc sabia res. De manera que, ara, d’alguns dels continguts amb els quals m’he barallat, sé una mica o una mica més que abans de començar a escriure els relats. Cada narració, amb el pes de la seva pròpia idiosincràsia, ha significat un repte. Un aspecte que em sembla que contribueix al fet que els relats siguin més singulars si és possible, és que cada narració reflecteix aspectes de la personalitat de la inspiradora dipositats a la protagonista principal del relat en potència. Perquè, és clar, jo no sóc la protagonista del relat, sinó que sóc l’escriptora que l’ha escrit.

El que vull dir és que, quan estava escrivint-los, tenia constantment present en el meu pensament l’empremta de la personalitat de la dona inspiradora. Aquesta empremta, aquesta percepció, es colava fluidament en el caràcter de la protagonista principal del relat sense adonar-me’n. I això és encara més cert amb les inspiradores que conec de fa temps. Vaig ser conscient d’això un dia rellegint i repassant les narracions en el seu conjunt. Les protagonistes principals tenien molt de les inspiradores. La veritat és que jo no coneixia a «totes» les «inspiradores». Només a unes quantes. Vaig tenir la satisfacció, el plaer, de conèixer-les primer en una trobada individual i, després, en els intercanvis en el WhatsApp col·lectiu que vaig crear.

Bé, res més. Només afegir el meu agraïment a l’escriptora Olga Xirinacs pel pròleg del llibre i també a les 17 inspiradores el seu crec que entusiasme participant-hi tot i que, a algunes d’elles, els hagi significat veure com l’experiència, la vivència, la història o l’anècdota que m’havien explicat quedava impunement desdibuixada sota el jou de la imaginació. La meva, és clar.

Maia Viladot  STonberg Editorial

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Maria Àngels Viladot

Maria Àngels Viladot

Doctora en psicologia i escriptora

També et pot interessar