OPINIÓ
En aquests moments estic impartint un curs sobre micromasclismes per a un grup de persones adultes, totes elles docents.
Són grups majoritàriament de dones en els quals, també, apareixen alguns homes, però molt pocs. Dos o tres per cada grup de quaranta persones.
Al llarg del curs hi ha diversos exercicis en els quals l’alumnat ha d’anar evolucionant en el curs. El primer d’ells es tracta d’una biografia de gènere en la qual cada participant ha de buscar en la seua memòria quan es va adonar en la seua pròpia vida que els mandats de gènere són diferents per a dones i per a homes. En aquest exercici em crida l’atenció que sempre hi ha algú que se sorprenga de no haver pensat mai en aquest aspecte de la seua vida, de no haver-se parat mai a pensar quan es va adonar que per ser dona se li demanaven unes certes coses des de la societat i per ser home unes altres. És un exercici que porte realitzant molts anys i sempre ocorre el mateix. La gent ens sorprenem quan se’ns demana una revisió de les nostres vides sobre alguna cosa en concret.
Després hi ha un altre exercici en el qual es demana, després d’haver estudiat la matèria, que definisquen dos micromasclismes viscuts en primera persona o en persones molt pròximes. I ací ve el drama. Les alumnes detecten ràpidament els micromasclismes viscuts en primera persona o en persones pròximes. Ho fan sabent que aqueixos “malestars” viscuts ja tenen nom i, en general, s’alegren de poder-los identificar amb tota la seua cruesa i la seua part d’invisibilitat o normalitat amb les quals es continuen vivint.
Però en els alumnes és una altra cosa. El primer que solen fer és donar-li la volta a tot. En primer lloc, atribuir a les seues companyes de centre que les masclistes siguen elles perquè reprodueixen esquemes masclistes apresos, com els han apresos ells, ja que vivim en la mateixa societat. I, en segon lloc, deslligar-se del terme i d’aqueixa mena d’actituds. El patró es repeteix. La negació i el sentir-se qüestionats en lloc d’obrir els ulls i aprendre per a poder-ho portar a les aules. El fet de portar-s’ho al costat personal i sentir-se qüestionats com si el temari fora directament a qüestionar “les seues” actituds, dificulta, i molt, que l’aprenentatge siga ampli i positiu per a millorar les situacions d’aquest tipus que es poden donar en els centres educatius.
Estic parlant d’aquest tema perquè, malgrat no treballar en cap centre educatiu en aquests moments, si que ho vaig fer fa uns anys, concretament en un de secundària i batxillerat i vaig observar les actituds a mesura que anaven passant els cursos d’ells i d’elles. I he de dir que no em va agradar gens el que vaig veure.
Si les directives dels centres educatius no s’esforcen per eliminar estereotips masclistes dels currículums dels centres, aquests es repeteixen inevitablement. Si no es realitza un bon pla d’igualtat en els centres, revisat periòdicament i avaluat en finalitzar els cursos per a millorar de cara a pròxims cursos. Si no s’imparteix d’una vegada, una correcta educació afectiu sexual a la nostra gent jove i a les nostres criatures, es repetiran patrons de micro i macro masclismes que augmentaran el grau de normalització d’aqueixos masclismes encoberts i no tan encoberts que pateixen les nostres xiquetes i les nostres dones joves.
Soc de les que creu que l’educació és la palanca que canvia del món i aqueixa educació ha d’incloure, necessària i urgentment una educació afectiu sexual que permeta eliminar estereotips sexistes i formes de relacions violentes i asimètriques per a fomentar altres més horitzontals, equitatives i no violentes que fomenten la confiança i el respecte mutu.
L’amor romàntic ens ha fet molt de mal a les dones i és hora de canviar aquestes coses. I dins del concepte d’amor romàntic, s’han fomentat i molt aqueixos micromasclismes que poden ser l’avantsala de violència masclistes no tan encobertes. I quan parle de violències, no m’estic referint només a les físiques que són les més visibles. M’estic referint a unes altres que generen malestars permanents en les dones i que les pot acabar portant a una desestabilització emocional.
Aqueixos malestars com a silencis imposats, xantatges emocionals, ser tractades com a xiquetes, etc. són tipus de micromasclismes que es duen a terme dia a dia i que acaben desgastant l’autoestima de la dona, per molta formació acadèmica que ella puga tindre i, per tant, l’acaben danyant emocionalment. I això, es diu violència masclista, per molt que es vulga maquillar d’una altra mena de coses.
Tenim treball, i molt, per davant per a desemmascarar tot aquest tipus d’actituds que ens danyen com a dones i danyen a les nostres xiquetes i dones adolescents. És imprescindible posar nom a aquests malestars per a poder acabar amb ells i guanyar en apoderament.
Hem de nomenar les coses pel seu nom i deixar de maquillar la realitat amb eufemismes que repercuteixen negativament en les nostres vides de dones. Jo ja he començat, t’apuntes?
