Concepción Martín Picciotto. (Foto wikipedia)
Al número 1600 de l’avinguda Pennysilvania a Washington, hi ha la Casa Blanca. En la sendera oposada, la que dóna al parc Lafayette, hi ha una carpa blanca. Al mig, entre les dues, hi ha tres cotxes blancs, amb una línia groga i unes paraules en negre: Policia.
Des del parc, els esquirolss que mengen avellanes caigudes dels arbres van a tafanejar la carpa blanca. Una estranya dona de poc més d’un metre i cinquanta, ja gran, amb la cara colrada pel sol i el fred, i una perruca sobre un casc per protegir-se de cops de malvats, està plantada al costat de dos grans cartells que diuen NO A les ARMES NUCLEARS . A vegades està conversant amb algun turista xinès i holandès, que després d’haver-se pres una foto davant de la Casa Blanca per mostrar amb orgull als amics, s’atura a llegir els cartells posats al costat de la carpa. En un d’ells hi ha la imatge d’una tremenda bomba nuclear que podria fer-nos pols, a diversos milions de nosaltres, en un sol dia, i si tenim la sort que s’encengui una bonica reacció en cadena, a tota la humanitat. I ja està. Fi de la pel ·lícula al Planeta dels micos vestits.
Qui té el valor d’aguantar el desagradable missatge, (perquè avui hi ha un bonic sol, per a què amargar-se?. O perquè avui dia fa un puto fred, i no necessitem entristir-nos), i pot quedar-se una estona a conversar amb aquesta estranya senyora que diu anomenar-se Connie, o Conchita pel seu origen gallec, però sentint-se ciutadana del món, precisa. De fet, empra diversos idiomes. Li donarà uns fulletons que té a la carpa, amb dramàtics com ignorats missatges a les autoritats del planeta contra la pobresa, els armaments, la injustícia: el turista es quedarà pensatiu una estona, i reprendrà el seu camí. Així, fins a la nit, tots els sants dies.
A ella no li agrada explicar la seva història personal. Algun periodista al llarg dels anys, la va reconstruir ajuntant fragments escoltats per propis i estranys, però els únics que coneixen tots els seus secrets seran, potser, aquests esquirols si els hi ha explicat en la immensa solitud de tantes nits gelades. Doncs és des del calorós estiu del 1981 (regnant Reagan) que la carpa blanca està plantada en la sendera de Pennysilvania Avenue. Cinc presidents s’han succeït des de llavors a la Casa Blanca, i la carpa segueix allà, amb els seus esgarrifoses cartells. Són 33 els anys que Conchita – Connie ha passat en la calor de l’estiu o en el gel de l’hivern, enfrontant-se a vegades a violents opositors, assetjament policial, o mesos a la presó. I la carpa segueix allà.
Com arribar Concepción Martín Picciotto, nascuda a Vigo el 1945, a plantar-se als seus 36 anys, com indesitjada veïna, enfront de la mansió presidencial de la major potència mundial? Tot li anava vent en popa, quan tenia 20 i escaig anys i una cabellera negra. Havia aconseguit realitzar el seu somni de mudar-se als Estats Units i oblidar-se d’una infància difícil, aconseguint una bona feina al consolat espanyol, casant-se als 21 anys amb un atractiu italo- americà, i tenint poc després, (o adoptant a l’Argentina) 1 preciosa criatura. Un veritable american dream. Però res va sortir com pensava. Al poc temps el seu matrimoni es va trencar en trossos, i el marit va aconseguir treure-li la casa i la custòdia de la filla. Va ser així que ella va començar a peregrinar entre advocats i tribunals d’Espanya i els Estats Units. Al final, acontentant-se amb un treball a temps parcial per poder seguir els embolics judicials, va intentar dirigir-se a tots els política o poderosos que se li acudiren , fins a arribar als mateixos inquilins de la Casa Blanca, perquè l’ajudessin a resoldre el cas.
L’única que li va prestar atenció va ser la senyora Lillian Carter, que va tenir l’amabilitat de respondre amb una carta on li deia que sorry, que no podia fer res per a ella.
Hi va haver algú, però, que la va escoltar, William Thomas, un pacifista de frondosa barba negra que havia iniciat la seva protesta davant de la Casa Blanca el 1980, va convèncer a Connie – Conchita que en comptes d’obsessionar-se amb una causa perduda, (el retrobament amb la seva filla), podia canviar de so i donar un sentit a la seva vida, ajudant-lo en el seu treball de sensibilització del públic sobre el tema dels armaments. Benvinguda la seva aportació, li va dir, doncs hi havia feina de sobres, amb desenes de turistes de tot el món que passaven cada dia per la famosa sendera. Connie – Conxita s’ho va pensar una estona i després, l’1 d’agost de 1981, va posar els seus estris a la carpa i una cadira al costat de la seva, acceptant enfrontar els avatars d’aquesta lluita desgavellada, amb la mateixa tenacitat amb què havia lluitat per la seva causa perduda. Només que ara, en comptes d’una filla, es tractava de lluitar per tota la mainada del planeta, que quan obren els ulls a la vida, s’esperen un món amorós i bell. En canvi, molts d’ells i d’elles el troben violent i despietat.
Temps després, Thomas va rebre uns diners familiars en herència i amb això va comprar una casa a les rodalies del Parc, anomenant-la la Casa de la Pau, com a punt de trobada per pacifistes internacionals. Fins que un dia, el 23 de gener de 2009 (havien passat 29 anys entre sol i pluja, paraules i silenci), Thomas es va desplomar per un infart en la sendera del parc Lafayette, deixant vídua la seva esposa Ellen. Connie – Conxita es va assecar les llàgrimes i va restar sola a la carpa blanca.
Avui, el 4 de gener del 2014, en què la neu ha gelat les senderes, Connie – Conchita està malalta i la substitueixen un noi i una noia voluntaris d’Occupy Washington, que com ella, distribueixen folletons informatius sobre les armes en el món. La humanitat camina per un sender relliscós, amb tantes bombes emmagatzemades al llarg i ample del planeta, ens recorden. Si, com han reportat els diaris, recentment 10 militars nord-americans responsables del llançament dels coets nuclears intercontinentals han estat indagats per ús de drogues il·legals (dos d’ells a la base de Malström, a Montana, on hi ha emmagatzemats 150 coets, una tercera part de la potència nuclear destructiva del país), i anteriorment 4 militars havien estat castigats per haver deixat oberta dues vegades la porta que porta al llançament dels coets, quants altres oficials distrets o generals alcohòlics podria haver-hi en els països que tenen aquests tipus de armes, des de Corea del Nord, Pakistan, Índia, Israel, França etc ?. Ens preguntem amb un calfred.
Si vis pacem, per bellum, deien els romans. Si vols la pau, prepara la guerra. Es van oblidar d’afegir que guerra crida guerra, en una espiral infinita, i qui ha perdut avui , voldrà guanyar demà. Dues guerres mundials en un segle i l’hecatombe d’Hiroshima i Nagasaki podrien haver convençut la humanitat a escombrar per sempre les armes Nucleare; Txernòbil i Fukushima, a escombrar l’energia nuclear. Però no, no va ser suficient. La lluita de Gandhi, va demostrar que les armes poden ser supèrflues fins i tot per alliberar-se d’ un imperi. N’hi ha que a Europa o els Estats Units segueixen recordant per web i twitter que amb el cost de producció d’un sol caça bombarder F-35, capaç de carregar amb armes nuclears, es podria assegurar salut i educació per a desenes de milers de nens i nenes. El clam per la pau sorgeix des de regions martiritzades.
Avui dia hi ha dones palestines i israelianes que es manifesten juntes per la pau, sabent que en la seva guerra no hi ha guanyadors ni perdedors, si els somnis de tots dos estan plens de malsons. Hi ha dones que marxen per la pau a Centreamèrica, cansades de violència. Hi ha las tulpas de les dones a Colòmbia que busquen en cercle el camí de la pau, que va des del cor cap al món. Connie – Conxita no està sola, encara en un món massa distret.
Avui, 4 de gener del 2014, poc lluny de la Pennysilvania Avenue, on es miren, una enfront de l’altra, la Casa i la carpa blanca, uns quants afroamericans sense sostre tracten d’escalfar-se trepitjant fort els peus. El fred mossega les orelles. Hi ha mirades buides. L’hivern és dur, i la vida encara més. Però ara d’un bus està baixant un grup de dones black que porten paquets acolorits, i menjars calents. Surt d’un paquet una camisa nova, elegant, per a un d’ells. Hi ha algú d’aquests senyors que vulgui convidar a un ball? Fa broma una. I de sobte, les dones comencen a cantar una gospel a la plaça, entre esquirols i pits-rojos. Els peus trepitgen més fort, les veus tremoloses d’uns, i decidides d’altres, s’uneixen en cor. I reneix la màgia, en una Farragut Square gairebé deserta.
“Pau a la Terra”, canten ajuntant les mans, homes i dones. Les veus surten, baixen, fugen i es retroben, vibrant. “Pau a la Terra, per a homes i dones de bona voluntat”, repeteixen com un mantra. Així sigui, my Lord . I que aquest món sigui una mica, (almenys una mica), menys despietat.
Concepción Martín Picciotto. (Foto wikipedia)
