OPINIÓ
No paro de sentir parlar de brots verds en l’economia. De fet, en parlen des del mes d’octubre del ja finalitzat 2013. I han passat els mesos i, poder no sóc prou bona observadora però no veig els brots. De forma constant capto que la gent està més empobrida, que els llocs de treball són més precaris, que la gent intenta sobreviure amb molt menys i que les que ja no tenien ara ja no els resta res.
Les estadístiques i les dades macroeconòmiques diuen que s’ha començat a sortir de la recessió, que el final de la crisi és, encara, lluny però que ja comencem a sortir del túnel i que ens recuperarem de tot plegat.
“Ens recuperarem?” francament se m’escapa a qui es refereix aquest plural i dubto si algunes institucions i governants no utilitzen el nos majestàtic per referir-se a la col·lectivitat mentre parlen d’ells mateixos. Els mateixos que parlen de final del túnel ens van enfonsant en la misèria quotidiana: reforma de la llei d’avortament, proposta de llei de seguretat ciutadana -la versió 2.0 de vagos y maleantes?-, el suposat “pla” per Catalunya -que de moment ha començat tancant Catalunya Ràdio als i a les oients dels País Valencià-, la reforma del mercat laboral… tota una sèrie de reformes i propostes que ens retallen els drets, ens van deixant sense veu i ens precaritzen la vida.
Les dones no podem restar com unes observadores passives, som objecte central de les reformes: els nostres drets es veuen vulnerats en tots i cadascun dels moviments. Si algun dels nostres drets s’havia consolidat, havia pres credibilitat social, el govern central s’està encarregant de deixar-ho tot al seu lloc: no decidirem sobre el nostre cos, l’accés al lloc de treball serà més difícil, les mares soles no són considerades família, els nostres salaris seran més precaris -i si és possible- que els dels nostres companys, la violència que s’exerceixi contra les dones veu retallada la prevenció, l’atenció, l’actuació, els pressupostos i els serveis.
Diàriament veig, sento i treballo amb dones en situació d’alt risc social, en situació d’exclusió i a les que no es deixa gaire sortida. Elles, intenten seguir tirant endavant perquè al darrera porten les seves filles i fills, en molts casos les seves mares i pares dependents, els seus companys sense feina, algunes han patit i pateixen violència, estan desnonades o a punt de ser-ho… i segueixen lluitant, però cap d’elles ha vist ni ha tastat encara aquests brots verds.
Elles em demanen sobre la importància de la baixada de la prima de risc, de la pujada de la borsa, si això és bo i a qui afavoreix. Jo també em demano on són aquests brots verds i qui els gaudeix, i si realment hi són. Poder em xalo, però els informes no diuen pas això: més riquesa en mans de menys gent més pobresa per a la majoria. Poder m’estic brotant? Més aviat penso que, uns quants, es pensen tocats per algun do diví i creuen ser millors que la resta, sé que la resta, aquesta majoria cada cop més visible, cada cop menys silenciosa ja no ens conformem. I les dones hem de ser al centre, no som ni volem ser ciutadanes de segona, no volem ser qui més pateixi la crisi, cridarem fort i ens sentireu, lluitarem dur pels nostres drets.
