Periodista y escritora

Kamala Harris no hauria de ser aquí

  

 

OPINIÓ

Volia haver abordat el tema de la victòria de Kamala Harris en el seu moment, però la urgència d’altres temes ha fet que demorés aquesta reflexió. 

El nomenament d‘Harris com a vicepresidenta dels Estats Units ha provocat una sèrie de reaccions totalment oposades. Hi ha qui es felicita perquè una dona hagi arribat a ocupar un lloc tan rellevant i hi ha qui menysté aquest nomenament, ja que no aporta res al feminisme ni a l’emancipació de les dones.

Crec que hi ha una contradicció important que convindria superar i que es repeteix sempre davant de casos semblants. I és diferenciar entre el dret inalienable que té tota persona a ocupar els llocs, espais o càrrecs que les seves capacitats, ambicions, desitjos o oportunitats li permeti, i una altra la ideologia que aquestes persones representin.

Jo no sóc religiosa, però defenso el dret de les dones a ocupar el lloc de Papa (o Papesa?) Arribat el cas, per posar un exemple que tothom entendrà. Les dones som individues, no una massa homogènia ungides per una essència comuna. Ja hem dit que no creiem en les essències no? Des d’aquest punt de vista, suport a la presència de les dones en qualsevol àmbit polític, econòmic, social, esportiu, científic o religiós. Però no podem demanar-los a totes les dones que comparteixin una ideologia comuna. En la nostra varietat, com en el cas dels homes, les dones poden tenir molt diverses postures polítiques.

Quan es reclama que hi hagi presència femenina en qualsevol àmbit de la societat s’està reivindicant un dret que ens correspon per ser la meitat de gènere humà. Una altra cosa és que aquestes dones hagin de representar una determinada visió de món. És profundament contradictori que reclamem que hi hagi dones que accedeixin a llocs de rellevància, però alhora que diguem que total, per al tipus de dones que són millor és que no hi fossin.

En què quedem? Cal que hi hagi dones en tots els espais públics o només que hi hagi les que coincideixin amb els nostres plantejaments polítics? Seguint aquesta regla de tres ens hauria de ser igual que tots els representants polítics, culturals, socials, esportius etc. fossin homes. A ells no sembla que calgui exigir-los que defensin uns determinats valors: se’ls reconeix el dret a ser-hi, no se’ls demana que representin a tots els homes, ni tenen per què fer-ho.

Kamala Harris té dret a ser on és, a estar on està, és el seu dret individual com a ésser humà. Com a dona em congratulo que hagi aconseguit una fita que pot servir de referent o esperó perquè altres nenes o joves es plantegin que poden fer carrera política. Com feminista no espero que vagi a defensar els plantejaments polítics que a mi m’agradaria ni que signifiqui un avanç col·lectiu per a l’emancipació de les dones. És més, si fos feminista segurament no hauria arribat a on és.

Siguem coherents. Kamala Harris no és una capdavantera del feminisme, però tampoc ho són Beyoncé, Jennifer Lopez o Shakira. O només considerarem que empoderen les dones les que saben moure el cul?

 

*Publicat a Público

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG

També et pot interessar