Actual

Inici de curs

  

 

OPINIÓ

Com cada any a mitjans de setembre, torne a aquestes línies per intentar aportar el meu granet de sorra al feminisme actual.

Fer aportacions amb les meves reflexions i els meus articles sobre aquest meravellós moviment que, en alguns moments, ha estat el meu pont de salvació i un port on refugiar-me de les meves pròpies tempestes personals.

Aquest any vam patir, a part de la pandèmia mundial pel COVID-19 una altra igual d’important, al menys per a mi, i que pretén ni més ni menys, esborrar les dones de l’espai públic.
Sempre he dit que el patriarcat es reinventa i es camufla per mantenir l’ordre de privilegis que els atorga als homes aquest sistema jeràrquic de dominació-opressió. Doncs bé, a hores d’ara hi ha una gran ofensiva patriarcal a la qual el moviment feminista haurà de seguir plantant cara.

Hi ha grans fronts oberts. És a dir, més ben dit, a recordar:

L’abolició de la prostitució i de la pornografia com a formes de violències extremes contra les dones i les nenes. I per tant de la trata i tràfic de persones amb fins d’explotació sexual

La prohibició expressa de l’explotació reproductiva de les dones en forma de ventres de lloguer.

L’activitat permanent en la denúncia de l’esborrat de les dones que alguns partits postmoderns i de la pseudo esquerra volen legalitzar al menys a l’Estat Espanyol.

La millora en la lluita contra les violències masclistes que, com acabem de veure en la macroenquesta sobre el tema, constatem que són unes violències que no només no cessen, sinó que augmenten.

És necessària i urgent una reforma de l’actual legislació en aquesta matèria, per reforçar la prevenció, l’educació afectiva sexual en les aules i la coeducació com a sistema que reforça relacions humanes simètriques i horitzontals a més de, per descomptat, no jerarquitzades entre les dones i els homes.

La millora en la investigació sobre la salut específica de les dones més enllà dels períodes específics de l’embaràs i la lactància. I també, i per descomptat, adequar la investigació farmacològica a les característiques específiques dels cossos de les dones i les seves pròpies fisiologies i metabolismes específics.

Mantenir la denúncia sobre la hipersexualització de les nenes des de molt jovenetes, amb fins comercials o d’altra índole, amb suport a la pedofília o als abusos d’aquestes nenes.

Per descomptat, mantenir una actitud absolutament bel·ligerant amb la mutilació genital femenina, no només a l’Estat Espanyol, sinó a tot el món i combatre-la amb informació, sensibilització i formació en origen.

No podem deixar de mantenir les lluites contra les segregacions laborals horitzontals i verticals que patim les dones. Així com contra les bretxes salarials i fins i tot digitals que ens afecten com a dones. Hem de combatre-les amb ungles i dents cada dia.

Segur que se m’ “obliden” ara i aquí molts temes. Convençuda n’estic d’això. Temes com els problemes de les dones migrades, les refugiades, les que tenen diversitat funcional o intel·lectual, les dones negres o indígenes, i així un llarg etc. Però totes, absolutament totes, tenim alguna cosa en comú: l’opressió patriarcal. 

Una opressió que, en major o menys grau, ens intenta sotmetre fins i tot abans del nostre naixement i de diferents maneres. Hi és al llarg de les nostres vides, imposant-nos com hem de ser i què s’espera de nosaltres, i en cas contrari serem titllades (i en el meu cas a molta honra) de feministes radicals. I dic que en el meu cas a molta honra perquè l’expressió “radical” ve de “arrel” i per això segueixo lluitant cada dia, per erradicar les desigualtats de sexe i de classe, cada dia. Per això em sento orgullosa de ser una feminista radical.

Com veiem en aquest resum de l’arrencada de curs, les feministes radicals, tenim feina per  endavant. Però som moltes, cada dia més, les que hem descobert en el feminisme i en la lluita de classes un compromís vital amb la justícia social i amb la solidaritat i la sororitat.

Per això, i després d’un descans, torne a escriure per poder aportar, d’aquesta manera també, el meu granet de sorra a l’activisme feminista i social. Ja no sé viure sense les ulleres violetes i vermelles. És el preu que cal pagar per seguir creient que les ara utopies, demà seran realitats.

Benvingudes a totes les persones que s’apropin, de nou o per primera vegada a aquestes lletres. Ens seguim trobant en aquestes lluites permanents?

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tere Mollá

Tere Mollá

Empleada pública del Govern valencià des de 1983. Sindicalista. Formadora en Igualtat d'Oportunitats, Violència de Gènere, Micro masclismes i Coeducació des de 2006.

També et pot interessar