La pandèmia del coronavirus té un mal pronòstic per a moltes dones dels països no desenvolupats que viuen del comerç diari.
En molts territoris es notarà, com a Europa, la manca de material per la ruptura de les cadenes de producció, subministrament i distribució i potser també, l’ absència de personal sanitari. No obstant això, la pèrdua de ingressos les acostarà a un major risc d’ infecció, si segueixen treballant als carrers i mercat
7 milions d’embarassos no desitjats
Però el més catastròfic, segons assenyala el Fons de Població de l’ONU (UNFPA), és que s’endarreriran els programes i projectes que donaven suport a les Clíniques amb serveis de salut sexual i reproductiva per a les dones. I aquest auguri dibuixa un augment d’embarassos no desitjats en 114 països de renda baixa i mitjana, per la manca d’anticonceptius. I la UNFPA ha posat dades: “47 milions de dones deixaran de tenir els seus mètodes de planificació familiar en els propers sis mesos o més, el que significaria uns 7 milions d’embarassos no desitjats”.
A més de la UNFPA, han participat en la investigació la Johns Hopkins University i l’organització Avenir Health ambdues nord-americanes, a més de l’australiana Victòria University. Totes aquestes institucions coincideixen en assenyalar que la interrupció de l’ús dels anticonceptius suposarà un enorme retrocés en els avenços aconseguits per les dones en dues dècades, ja que elles n’havien duplicat el seu consum (el 2018 els van usar 840 milions pels 470 de l’any 1990).
Cal recordar aquí que l’Àfrica ja va veure suspesos, o durament retallats, els seus fons en els Programes sobre anticonceptius, prevenció de malalties de transmissió sexual i control del VIH/SIDA, amb l’arribada de l’Administració Trump, que va fer el mateix al seu país, amb les organitzacions sense ànim de lucre que realitzen proves de detecció de càncer i practiquen avortaments. El més afectat va ser el major grup de planificació familiar als Estats Units: Planned Parenthood.
Una clinica a Sierra Leona_ Foto Kate Holt (UNICEF)
Retards davant el matrimoni infantil i la Mutilació Genital
La directora executiva del Fons de Població de l’ONU, la doctora Natàlia Kanem , admet que “són càlculs provisionals que dependran de com evolucioni la pandemia”, però assenyala que “les dades mostren el catastròfic impacte que pot tenir aviat el Covid-19 en les dones i les nenes de tot el món”. I afegeix que els programes per eradicar la mutilació genital femenina (MGF) i la prevenció de el matrimoni infantil patiran, igualment.
Perquè la UNFPA tem que “la recessió econòmica tingui un gran impacte en els nivells de pobresa en els països de baixos ingressos”, on és més freqüent el matrimoni infantil “ja que s’utilitza per alleujar la càrrega econòmica de les filles” i de les famílies. La directora Kanem calcula que “2 milions de nenes podran ser mutilades i 13 milions de menors d’edat forçades a casar-se”, entre 2020 i 2023 i preveu una reducció de 1/3 en el progrés cap al final de la MGF per 2030. Fet que, segons l‘UNFPA, podria evitar-se, si no es reduïssin els esforços en aquests programes preventius.
Aquest futur tan poc encoratjador el confirmen les organitzacions humanitàries que van treballar en el terreny durant l’epidèmia del ébola a l’Àfrica Occidental des de 2014. Entre elles, Plan Internacional ha confirmat que van ser les nenes i les dones joves les més afectades pel desviament cap a aquell brot hemorràgic, dels fons essencials per a la seva atenció i els seus embarassos. D’ altra banda, corrobora que les famílies amb escassos recursos econòmics “van començar a recórrer a matrimonis forçats o precoços (a part que) la tensió familiar augmentava el risc de violència sexual o de gènere a la llar”. També es va registrar “un augment de relacions sexuals a canvi de béns o menjar per sobreviure”.
La mortalitat materna va augmentar el 75% amb l’Ebola
Susan Papp i Marcy Hersh, advocades i investigadores de Women Deliver, clamen contra aquestes ‘conseqüències desastroses’ dels desviaments de serveis i fons en una altra part de el continent, perquè “el brot del ébola a l’Àfrica oriental va demostrar que les activitats per limitar la malaltia poden desviar el personal i els recursos d’ altres serveis que necessiten les dones”. I li posen xifres: “la mortalitat materna en aquesta regió va augmentar el 75% durant l’epidèmia i la quantitat de dones que donaven a llum en hospitals i clíniques va caure al 30%”. Per això, exigeixen que no s’interrompin els serveis bàsics de salut materna, sexual i reproductiva “perquè les dones necessiten assistència experta per als parts, protecció contra la violència de gènere, anticonceptius i avortaments segurs” que, a més, afirmen, solen augmentar durant els brots epidèmics.
ONU Dones ratifica al seu torn que aquests retards o desviaments de fons i serveis augmenten la mortalitat femenina en el part i l’embaràs, si passa, com va passar a Sierra Leone, (amb els índexs més alts del món en mortalitat materna) quan es van derivar els recursos sanitaris a l’atenció de l’epidèmia del ébola entre 2014-2016. I això, sense comptar que les actuals mesures de confinament davant el Covid-19, descoratgin de visitar els seus centres de salut a les dones de les zones rurals, o les que viuen a les perifèries i ghettos (slums) de les grans ciutats africanes, per la por a infectar-se.
Mapa de la Malaria al món_foto OMS i ElPais
20 anys de regressió en la lluita contra la malària
O pot passar que aquesta crisi es superposi a les ja existents en alguns països i l’obligació de reduir la mobilitat afecti, de rebot, al repartiment de mosquiteres en aldees i poblacions africanes o impedeixi que les persones malaltes amb febre puguin acudir a l’hospital i no se les hi diagnostiqui una malària, la malaltia que provoca 200 milions de casos a l’any i mata a gairebé mig milió de persones globalment, el 90% de les quals son al continent africà. Així ho recordava Pedro Alonso en una de les diverses entrevistes que concedia, precisament el Dia Mundial de la malària o paludisme, (25 d’abril) com a director d’aquest programa a l’OMS (Organització Mundial de la Salut). Això implicarà, segons les seves paraules, que la humanitat “retrocedeixi 20 anys en tot just uns mesos”, en un dels majors èxits mèdics de l’últim segle, i que l’Àfrica, pugui “passar de 360.000 morts anuals, a 768.000 i de 215, a 260 milions de casos diagnosticats”.
El doctor Alonso, que va estar molts anys investigant a Moçambic una vacuna contra la malària (activa ja en alguns països del continent), va viure l’ébola a Sierra Leone i la crisi humanitària de Boko Haram al nord de Nigèria, qualifica Europa ‘d’arrogant i superba’ perquè va pensar que mai es veuria afectada pel coronavirus. Critica que “operem amb esquemes localistes” i “ens comportem com si fos un planeta diferent”, sense adonar-nos que l’Àfrica està només “a 14 quilòmetres d’Europa”. Per això, opina que “tenim el deure moral d’abordar els problemes de salut en el món i superar les desigualtats”.
Mig món atrapat a l’ascensor de la desigualtat
Precisament ‘a la desigualtat s’ha degut l’impacte de la crisi de l’Covid-19’, segons Mariano Aguirre , màster en estudis de Pau i Conflictes pel Trinity College (Dublín). Aquest analista internacional afirma que “el coronavirus és com una gran apagada que ha atrapat a mig món ficat a l’ascensor de la desigualtat”, en el marc de “la mitologia de la globalització, suposadament beneficiosa” per a tots els països. L’’expert, recorda les dades de l’Organització Internacional del Treball (OIT): més de el 60% de les persones que treballen al planeta ho fan de forma informal, el que “vol dir que 2.000 milions de persones”, (gairebé totes elles en els països de Sud però ja, de manera creixent, al Nord), “no tenen protecció social, drets laborals i condicions de treball decents”. I les dones, en són la majoria al continent africà: el 80% de l’alimentació familiar passa per les seves mans, ja sigui conreant la terra, o venent productes per a l’autoabastiment.
A la República Democràtica de Congo (RDC), el país que pateix el nombre més gran de violacions del món (sigui en conflicte o en pau), el país del coltan, o el país víctima de ‘la maledicció dels seus recursos‘, que el manté en guerres infinites des de final de segle passat, aquesta forma de subsistència precària arriba al 90% de la seva economia, segons la revista francesa Jeune Afrique. I les projeccions elaborades pel Banc Mundial, recollides per Trinidad Deiro , indiquen que el nombre de persones pobres augmentarà en dos milions a la RDC i serà, juntament amb Nigèria i l’Índia, “un dels tres països que més patiran amb la crisi” del coronavirus.
La RDC és també un dels països que pateix crisis sanitàries superposades, (rebrot del Ébola, xarampió i coronavirus), ja que el Covid-19 no és l’única epidèmia que afronta. La del ébola -que ha provocat 2.276 morts, segons dades d’abril de l’ OMS- ha ressorgit a la zona conflictiva de Beni (Kivu Nord) a 2.500 quilòmetres a l’est de la capital Kinshasa, just quan faltaven 2 dies per a que es donés per finalitzada i quan es notificaven els primers casos de coronavirus. Però el rebrot no ha vingut sol doncs pateix, des de 2018, un brot de xarampió que ja ha matat 6.000 persones de les 300.000 infectades en 26 províncies de país i de les quals 3 de cada 4 són menors.
Foto Frank Dejongh (UNICEF)
Sense infraestructura sanitària o pròpia per rentar-se les mans
Mariano Aguirre també fa referència indirecta a l’arrogància i a la ignorància que suposa implantar indicacions universals com ‘rentar-se sovint les mans i mantenir la distància social’ per a la prevenció del Covid-19. “En aquestes dues accions, aparentment senzilles, afirma, va quedar retratat el món actual”, ja que “milions de persones no tenen aigua” i no tenen espai en els seus habitatges, si en tenen. En la seva opinió, això “evidencia la profunda desigualtat que existeix en la societat global i dins dels Estats” i sosté que, beb segur, “haurà generat incredulitat entre milions de persones” dels cinturons de pobresa de Johannesburg i Nairobi, (també a Sao Paulo o Ciutat de Mèxic).
“Si alguna cosa falta allà, assenyala aquest expert, és infraestructura sanitària i aigua”, cada vegada més escassa per altre banda, pel canvi climàtic, especialment, a la zona del Sahel africà (Burkina Faso, Chad, Mali, Mauritania, Níger) que, a més, és un focus encara viu de conflictes amb els gihadistes. Aguirre calcula que més de 1.000 milions de persones viuen en aquests barris perifèrics de les megalòpolis, “el 80% d’elles a Àsia i Àfrica subsahariana”. Precisament Sud-àfrica, un dels països més afectats del continent pel coronavirus (va superar els 10.000 casos aquest 12 de maig), registra una de les majors desigualtats socials i sanitàries, no superades després de l’apartheid, i té, a més, privatitzat l’accés de l’aigua potable.
En definitiva, la pandèmia de COVID-19, assenyala ONU Dones no és només un problema de salut, sinó “un profund xoc per a les nostres societats i economies, i les dones estan al centre dels esforços d’ atenció i resposta en la primera línia: com a professionals de la salut, cuidadores a la llar, o voluntàries de la comunitat”. A més, “tenen un major risc d’ infecció i pèrdua de ingressos, i les tendències existents apunten a un menor accés a la salut sexual i reproductiva i a l’augment de la violència domèstica durant la crisi”. Per tot això, s’està brindant informació sobre com i per què el gènere importa en la resposta COVID-19 i ONU Dones realitza accions concretes de suport.
I, al igual que l’UNFPA, treballen amb els governs, autoritats locals i comunitats, precisament per prioritzar les necessitats de les dones i nenes durant aquesta emergència i, sobretot, “enfortir els sistemes de salut, procurar lliurar dels subministraments essencials per protegir els que treballen en salut” i a les persones afectades.
La directora de ONU-Women, Phumzile Mlambo-Ngcukai_ foto ONU
70% de personal del servei social i de salut són dones
Segons l’OMS, però també l’Informe Tècnic Covid-19; Un enfocament de gènere del març passat de la UNFPA , “les dones representen el 70 % del personal de servei social i de salut en el món. Les llevadores, les infermeres i el personal de salut comunitari es troben a la primera línia dels esforços per combatre i contenir els brots de malalties i requereixen d’equip de protecció personal (EPP)”. Perquè elles estan més exposades al contagi al ser operadores sanitàries, però també, com es va veure a l’Àfrica Occidental amb l’ ébola de 2014-2016, pel seu paper de cuidadores a la família i per la seva influència en les comunitats.
La directora executiva d’ONU Dones, Phumzile Mlambo-Ngcukai, recorda en aquest sentit les campanyes comunitàries que elles van organitzar a Libèria i Sierra Leona, centrades en la difusió de comunicacions per a la prevenció, tractament i contra l’ estigmatització dels casos d’ ébola. A través de la conscienciació i capacitació de voluntàries a les comunitats, els programes empraven a dones locals que es dirigien a altres dones (per ràdio o missatges de telèfon) per compartir la informació essencial. La incorporació d’aquestes ‘xarxes de dones locals’ va ser un èxit per a la contenció del Ebola per la sensació de proximitat i confiança que van encoratgar.
I ara, al Camerun, ONU Dones ofereix ‘kits de capacitació i higiene’ a les dones venedores al carrer, exposades a la propagació del Covid-19. Aquesta agència, juntament amb la Clínica de les Nacions Unides a Camerun, està proporcionant informació, suport i capacitació, a més dels kits d’higiene, per donar suport a les dones i les comunitats més vulnerables durant la pandèmia.
Miriam Makeba (esquerra) i Angelique Kidjo, el 2010_foto Unicef
Protocols i instal·lacions d’aigua en mercats i escoles
Damien Queally de l’ONG Plan Internacional, reflexiona sobre ‘la major dificultat per a les famílies’ que suposava poder mantenir l’aïllament en els països més afectats per l’ébola: Libèria, Guinea Conakry i Sierra Leona, on la seva organització treballava. I assenyala que “de l’ ébola vam aprendre la importància d’un control estricte de les multituds, de mesurar la temperatura i assegurar el rentat de mans regularment” perquè era impossible mantenir el ‘distanciament social’.
Però sí que es poden “mantenir protocols d’higiene rigorosos”, explica, per les ‘bones pràctiques apreses’. I per això, ara amb el Covid-19, proporcionen “fons i recursos” per a infraestructures de centres sanitaris (subministraments de rehidratació, aigua i aliments) tant per a pacients com pel personal sanitari, a més de informació i instal·lacions per al rentat de mans en els mercats locals, escoles i altres llocs de reunió comunitària, tan tradicionals en territori africà.
Angelique Kidjo, la popular cantant i compositora originària de Benín i actual Ambaixadora de bona voluntat de la UNICEF (Fons de les Nacions Unides per a la Infància), ha gravat un vídeo per a aquesta organització per transmetre a la població africana que, durant el coronavirus ‘no és temps de tocar-se’. Precisament per la dificultat del distanciament, Kidjo ha posat música i ball per conscienciar les persones i ha versionat la popular cançó Pata-Pata de la lluitadora antiapartheid sud-africana, Miriam Makeba, ja morta. La lletra transmet “un missatge simple, clar i joiós de ‘No tocar’ (No touch)”, segons la pròpia Kidjo explicava a France 24. La cançó es divulga a les estacions comunitaries de ràdio africanes, precisament per poder arribar a les persones que no tenen accés als mitjans de premsa generalistes.
Desequilibri de gènere en el lideratge sanitari mundial
Les advocades Susan Papp i Marcy Hersh, mostraven en les seves investigacions que “l’absència de dades desagregades per gènere, dificulta fortament la presa de decisions intel·ligents, les respostes fermes i una ràpida recuperació” i, per tant, exigeixen, a més, que s’ha de “garantir la participació de dones en tots els grups d’experts”, locals, nacionals, regionals i mundials sobre el Covid-19. Es requereix que les dones “pugin als rols de lideratge” perquè hi ha un gran “desequilibri de gènere en el lideratge sanitari mundial” ja que els homes copen “el 72% dels càrrecs més importants”.
Per aquestes dues responsables de Women Deliver, cal “desmantellar aquest sistema discriminatori que exclou les dones professionals de la salut dels organismos” oficials (locals i internacionals) “on es prenen les decisions, s’ elaboren els protocols d’ emergència i els entorns de atenció sanitària”. També cal “atacar la bretxa de gènere del 28% a la remuneració” en els professionals de salut del món. ONU Dones assenyala en aquest sentit que, de mitjana global, les dones reben un 16% menys que els homes, però que en alguns països aquest gap és del 35%.
Una de les series dels textos Regionals de ONU Women
Mesures i Recomanacions d’ONU Dones
Després del primer missatge del Secretari General de l’ ONU, António Guterres, de centrar-se en les persones per combatre el Covid-19 i “en particular a les més afectades: dones, gent gran, joves, persones que treballen en precari, petites i mitjanes empreses, el sector informal i els grups de risc”, l’ entitat de les Nacions Unides per a la Igualtat de Gènere i l’Empoderament de les Dones (ONU Dones) va animar els governs a prendre 5 mesures especifiques i algunes Recomanacions.
Entre elles, “assegurar que productes d’higiene menstrual (…) estiguin disponibles per a les proveïdores de cures i personal de primera intervenció. Han de formar part de l’equip de protecció personal”, segons paraules d’Anita Bhatia, Directora Executiva Adjunta d’’ONU Dones. Una altra mesura és assegurar que les línies directes i els serveis dedicats a les víctimes de violència domèstica (masclista) es considerin ‘serveis essencials’.
Per descomptat també s’ exigeix “incloure a les dones en la presa de decisions de resposta i recuperació, tant a nivell local, municipal o nacional”. Aquí, ONU Dones recorda que “la resposta a l’Ebola es va beneficiar de la inclusió de diversos grups de dones”.
I una mesura que ONU Dones considera “una gran oportunitat per a ‘desestereotipar’ els rols de gènere, és que les i els responsables polítics donin suport a un repartiment igualitari de la càrrega de cures entre homes i dones en el confinament”, vigent en moltes llars del món. Aquí suggereixen que els homes s’uneixin a la seva campanya HeforShe (éllPerElla).
D’ altra banda, recomanen gairebé el mateix que Susan Papp i Marcy Hersh: prioritzar la participació de les dones a l’interior de les comunitats, perquè les col·loca en bona posició per influir en la prevenció; que se les inclogui en la presa de decisions de preparació i resposta als brots i la seva inclusió en els espais de polítiques relacionades amb la pandemia. I sobretot, assegurar que governs i institucions de Salut (mundials) considerin els efectes directes i indirectes sobre les dones i es prioritzi la recopilació de dades correctes i complertes, desagregades per edat, sexe i gènere, al realitzar l’ anàlisi dels impactes i la prevalença del COVID-19. L’OMS ha recollit l’ham i ja ho ha començat a fer amb les dades dels casos.
