Dijous 25 abril 2024

Dijous 25 abril 2024

Periodista y escritora

Gènere, d’imposició social a identitat

  

 OPINIÓ

Crec que les acadèmiques feministes, entre les quals m’incloc, hem comès un gran error i tenim part de responsabilitat en la situació que s’ha creat actualment amb relació al gènere com a identitat.

 Abans que el concepte de gènere es popularitzés, a les universitats s’havien creat els Estudis de les Dones, es parlava de Rols Sexuals o fins i tot d’Estudis Feministes. Per donar més presència a la matèria, perquè tals denominacions expulsava als homes de l’objecte d’estudi o per una certa actitud vergonyant per centrar-se només en les dones, es va començar a utilitzar el concepte de Gènere, la qual cosa semblava que atorgava major cientificitat a la nostra sempre injuriada preocupació per la desigualtat entre homes i dones. Gènere sonava més neutral i objectiu que dones, i es desmarcava de la més estrident noció de feminisme. Gènere atorgava una certa legitimitat acadèmica a les docents feministes, sempre qüestionades.

Els Estudis de Gènere van cobrar carta de naturalesa i la majoria de nosaltres vam rebre amb alegria un terme que en principi no era més que una categoria analítica. Nombroses definicions de teòriques reputades definien el “gènere” com una construcció cultural, un mandat social que reglamentava i establia les actituds i comportaments adequats per a homes i dones. El gènere permetia analitzar la desigualtat entre els sexes, i sempre es va entendre com una categoria social imposada sobre un cos sexuat, una manera eficaç de separar el sexe biològic dels rols socialment assignats a homes i dones.

Quan se’n va anar tot en orris, doncs? Tot i que el procés és molt llarg i complex per reduir-lo a 500 paraules, crec que la conversió de la noció de gènere com a imposició social a la idea de gènere com a identitat es produeix quan s’abandona l’estudi de l’organització social i les relacions de poder derivades de la divisió sexual i es reemplaça per l’estudi de les subjectivitats i el psiquisme individual. És a dir, quan es passa d’analitzar la societat com a estructura jerarquitzada a la societat com a suma d’individualitats autònomes. Quan es menysprea el col·lectiu i s’entronitza tot alló personal. Quan es fabula amb que cadascú pot triar la seva pròpia posició en el món sense atendre les condicions materials d’existència ni a les relacions de poder inherents a la jerarquització social. Quan es proposa que es pot subvertir el sistema convertint la vida en una performance. Quan la realitat deixa de ser una cosa objectiva, exterior a l’individu i es predica absurdament que cadascú i cadascuna pot construir la seva pròpia realitat.

Aquesta nova orientació teòrica ha estat astutament recollida pel patriarcat, en perfecta aliança amb el neoliberalisme i el capitalisme ferotge per, en una operació perfecta, vendre com progressisme la més pura reacció. D’aquesta manera s’ha convertit en identitat a reclamar el que no és més que opressió. Per art d’encantament hem arribat a la situació de donar carta de naturalesa a les essències femenina i masculina, cosa que les feministes crèiem que havíem deixat enrere molt de temps ha. Lampedusa dixit: que tot canviï perquè tot segueixi igual.

 

* Publicat a Public

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Juana Gallego

Juana Gallego

Juana Gallego Ayala (Arriate, Málaga) es profesora titular de la Universidad Autónoma de Barcelona desde 1989. El 2001 recibió el Primer Premio del Consell Audiovisual de Catalunya por el trabajo que había dirigido con su equipo de investigación, que se publicó con el título de La prensa por dentro (2002). Entre sus publicaciones destacan Periodismo social (2014); De reinas a ciudadanas. Medios de comunicación ¿motor o rémora para la igualdad (2013); Putas de película. Cien años de prostitución en el cine (2012); Eva devuelve la costilla, (2010); Si te vas te mato. Mujeres que murieron por su libertad, (2009); El sexo de la noticia (2000) o el pionero Mujeres de papel. La prensa femenina en la actualidad (1990). “Many Women, Little Power” en Handbook of Women and Journalism (2013).
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Barcelona: Fundació Cepaim inicia nou curs per a la prevenció de la violència masclista / La Independent / Notícies Gènere

El proper dia 2 d’octubre comença el nou Curs de Dinamitzadores Comunitàries per a la...

sara

Rumb del 8 de Març

    OPINIÓ Aquest 8 març 2017 serà una data substantiva. La crida internacional a...

Contra el 155 i per la defensa de la llibertat d’expressió i de mitjans públics catalans

  Monica Terribas, una de les periodistes que va llegir el manifest. La Xarxa Internacional...