OPINIÓ
Aquest és un dels lemes més cridats a la manifestació del passat 7 de novembre a Madrid. Una manifestació impressionant que va mobilitzar milers de dones –i també d’homes- que volien mostrar la seva indignació per la manca de recursos i d’actuacions contra la violència masclista.
Que volien denunciar les 1378 morts de dones a l’estat espanyol des del 1995. Que volien fer visibles les gairebé invisibles 70 mortes durant el 2015. Una manifestació de milers de dones que tan sols ha robat unes línies a la premsa escrita, tan sols uns minuts a les televisions.
Aquesta ha estat una mobilització necessària per denunciar les violències que patim les dones de forma quotidiana i, també, per a fer visible el treball de les entitats i professionals en els serveis adreçats a les dones, i les seves filles i fills, en situacions de violència masclista.
El cicle de la violència, en l’àmbit de la parella, requereix una atenció específica i té moltes dificultats. Primer cal que les dones -adultes i menors, no es pot oblidar que afecta moltes dones menors d’edat- reconeguin la violència i sàpiguen on demanar ajut. Cal que el seu entorn, si més no aquell que no li és hostil, pugui acompanyar-la, denunciar, donar-li suport. Cal emprendre un treball de recuperació de l’autoestima que li permeti recuperar la confiança en ella mateixa per iniciar una nova vida sense violència. Un treball d’apoderament que permeti donar sortides a la situació. La construcció d’una xarxa social que li doni suport i afecte. Cal donar-li eines per treballar les seves habilitats marentals i reforçar-les… calen recursos, espais, professionals. Cal que es compleixin les lleis, es penalitzi l’agressor i es donin eines a l’agredida.
Unes eines que costen diners, si, però també demanen canvis socials. Canvis socials que permetin acabar amb les desigualtats que afecten a les dones: desigualtats salarials, socials, polítiques… que permeten que el fet de ser dona sigui ser una ciutadana de segona, sense donar valor a les aportacions que fem i permetent que la nostra autoritat sigui negada.
Com s’ha reivindicat reiteradament, la violència masclista, el terrorisme masclista és una qüestió d’estat, no és una qüestió de les dones sinó un problema social que ens afecta a totes i tots. La prevenció, la sensibilització, l’atenció, la recuperació, de situacions de violència masclista és un deure social de les administracions públiques. Així ho entenem les dones, així ho entenem les entitats, com la Fundació SURT, que hi treballem.
El proper 25 de novembre, no serà un dia qualsevol. No només commemorarem el dia internacional contra la violència vers les dones, també seguirem, amb pas ferm, reivindicant allò que des del feminisme fa anys reivindiquem i que va ocupar, a milers, els carrers de Madrid: Ens volem vives!
