Loncon reclama un Estat plurinacional i intercultural i el dret a la terra i al territori de les nacions originàries.
Assegura que aportaran nous paradigmes al debat en la Convenció Constitucional, entre ells, reconèixer els drets de la natura. Cristian González Farfán l’entrevista per al diari uruguaià Brecha.
Elisa Loncon Antileo va aprendre des de molt petita a escoltar històries. Solia passar hores a l’interior del seu ruka de la comunitat maputxe de Lefweluan, a la regió de l’Araucanía, assimilant cada relat que brollava de la boca del seu pare, la seva tia o un altre familiar. Aquest encantament per la paraula la va portar, diversos anys després, a aprofundir els seus estudis sobre el mapudungun com a llengua nativa i a revitalitzar-la en diferents espais acadèmics i territorials, sempre en el context del despullament patit pel poble maputxe a les mans de l’Estat xilè.
Avui titulada com a professora d’anglès a la Universitat de la Frontera de Temuco, actual acadèmica de la Universitat de Santiago i experta en interculturalitat amb postítols en universitats de diversos països, Loncon ocuparà un dels 17 escons reservats per a pobles originaris (set d’ells són per representants del poble maputxe) dins de la Convenció Constitucional. Avançar cap a un Estat plurinacional i intercultural s’inscriu entre les demandes prioritàries que Loncon buscarà instal·lar en la nova Constitució.
Quines traves va visualitzar vostè en l’elecció dels pobles originaris?
Aquest procés és històric perquè les nacions originàries no hem participat en cap altra Constitució xilena. El sistema per escons reservats va ser definit per l’elit política, no per nosaltres, i va tenir una sèrie de limits. El govern no es va fer responsable de promoure aquesta votació. Com candidats, assumim en cinc mesos un treball amb les bases, però va ser impossible arribar a tots els territoris. Intentem fer-ho via xarxes socials, però la bretxa digital a les comunitats és important, no hi ha Internet en els sectors rurals ni en els sectors més marginals de les mateixes ciutats. La gent va votar molt desinformada i altres no van votar, sobretot per la mala imatge que hi ha de la lluita maputxe. Estem en un context de negació, però, vam poder instal·lar 7 constituents del poble maputxe, les candidatures van ser proposades per les respectives organitzacions de base per defensar els drets de les nacions originàries.
La plurinacionalitat és una demanda històrica, però com instal·lar-la a la Constitució sense que sigui alguna cosa merament declarativa? Quines altres temàtiques seran prioritàries?
Anem a iniciar la discussió per un Xile plurinacional i intercultural, on s’assumeixi que les nacions originàries tenim drets col·lectius diferents als de la societat xilena. La plurinacionalitat i la interculturalitat són principis que després orientaran les normatives. Un Estat plurinacional reconeix les nacions preexistents a l’Estat xilè i que aquestes estan organitzades i respecten els drets de la mare natura. Amb aquesta gran definició, la defensa de la plurinacionalitat ha de traspassar la institucionalitat xilena, que haurà d’incorporar aquest concepte i l’exercici d’aquests drets en els territoris. En la demanda particular del poble maputxe, clamem pel reconeixement del dret a la terra i al territori. Aquest reconeixement va ser rellevant, perquè mai més ens van a perseguir per les manifestacions de recuperació de les nostres terres. Un poble sense terra no existeix, no pot projectar-se. Nosaltres vam ser i som amos del Wallmapu. Xile haurà de reconèixer aquest espai territorial, perquè és el dret que li competeix a la nació maputxe. Això no implica posar una frontera. No implica fer un estat dins d’un altre estat, sinó compartir una institucionalitat plurinacional en la qual els pobles originaris puguin exercir els seus drets. En algun lloc de la Constitució s’ha d’instal·lar l’autonomia de la nació maputxe.
Considera que hi ha un sentir compartit entre les demandes de les nacions originàries i les del poble xilè?
Cal entendre que les demandes de les nacions originàries tenen el seu correlat o es fan intel·ligibles amb les demandes del poble xilè. La demanda per autonomia dels territoris originaris enforteix la discussió sobre la descentralització regional. Aquí es pot dialogar. Per exemple, el reconeixement dels drets de la natura és una cosa urgent que requereix la població xilena, sobretot ara en pandèmia. Els pobles originaris sempre hem defensat la natura, però l’arribada dels espanyols va instal·lar el pensament eurocèntric que la terra és un recurs natural manejat per l’ésser humà. Si la societat xilena no atura aquesta manera d’explotar la natura, les dificultats per al futur seran fortes en termes de salut i benestar. Aquesta demanda de protecció de la natura és compartida amb el poble de Xile. Òbviament els empresaris tenen una política diferent, però són minoria. No representen el sentir de poble i la seva ètica està poc centrada en la defensa de la dignitat humana.
Com imagina el funcionament de la convenció?
És fonamental que aquest procés sigui una discussió transparent i pública, que els pobles sàpiguen quins temes s’estan tractant i que tinguin instàncies de participació en la convenció. Jo, per exemple, represento el càrrec de portaveu Plurinacional, que és una coalició dins el poble maputxe. A mi m’encantaria, i la gent que em va triar també, que la convenció fessi sesions en els territoris. No pot ser entre quatre parets a Santiago, perquè això tira per terra tot el que l’origina: un esclat social on la gent va dir «prou» a un model i una metodologia binària, on els que tenen el poder defineixen i la resta queda marginat.
Què li diu la configuració de la convenció: molts oficis o professions, gent de regions i absència de col·legis d’elit?
Em sembla que, d’alguna manera, es va trencar el cèrcol establert pels partits polítics que van voler imposar les seves regles de joc per a la convenció, però van perdurar la voluntat i els mètodes propis dels territoris, en termes que els i les candidates van ser elegits per les assemblees, els cabildos. Nosaltres també tenim els nostres mètodes participatius, comunitaris i col·lectius. Reflecteix una manera d’entendre la societat, que no és homogènia i que respon a diversos interessos.
Malgrat totes les traves imposades, de quina manera viu aquest moment històric dels pobles originaris dins de la convenció?
La nostra contribució és inavaluable, històrica; té una memòria, unes identitats i un saber que s’han intentat esborrar. Ara les nacions originàries tenim la possibilitat de contribuir substantivament a la refundació de Xile. No només és portar les demandes, sinó contribuir a el debat, amb paradigmes que no són propis de la cultura xilena. La visió de la natura com a mare no està instal·lada en la cultura xilena, que la percep com un recurs. Xile es va a enriquir i la democràcia es va a ampliar.
Finalment, quina opinió té vostè respecte que no tots els constituents de pobles originaris estarien per transformacions socials? Com s’abordarà aquest tema?
Sabem que hi ha representants de pobles originaris que tenen vincles més neoliberals. Però no ens hem de perdre en aquest joc, perquè a les posicions hegemòniques els interessa tenir gent originària per als seus propis grups, per manipular, com ho han fet sempre. Nosaltres hem de ser consistents en defensar els drets de les nacions originàries, defensar la propietat col·lectiva, que sempre s’oposa a la propietat individual. Per viure la nostra cultura, ens cal propietat col·lectiva. No dic tota la terra, però sí els aiguamolls, llacs i turons que tenen espiritualitat, que incideixen en el nostre comportament. Això ha d’orientar el nostre treball en la convenció; els altres són interessos que no són dels pobles originaris. No tinc cap dubte que l’elit política intentarà desesperadament mantenir el control, però hem de tenir la intel·ligència i l’ètica col·lectiva per la qual els nostres pobles ens varen manar de ser-hi.
*Fuente: Brecha.URL de origen (modified on 06/06/2021 – 13:10):
