OPINIÓ
L’objectiu de les agressions sexuals en grup no és tant obtenir plaer sexual sinó gaudir de la sensació de control i poder sobre la víctima.
Des del cas de La Manada (la violació grupal d’una noia de 18 anys durant les Festes de Sant Fermí de l’any 2016), els atacs sexuals en grup han anat in crescendo.
L’any 2016 es van denunciar 18 agressions sexuals múltiples, el 2017 van baixar a 14. Però l’any 2018 es van disparar fins a 60 i en data del 18 de setembre del 2019 ja se n’han comptabilitzat 55. En tots aquests anys, dues de cada tres de les agressions han estat violacions consumades. El reconeixement d’aquest fet representa només la baula d’inici cap a la recerca de respostes a una complexa cadena de preguntes.
Quins són els motius de les agressions sexuals, més enllà de les perpetrades per individus malalts sexualment? Amb quina finalitat alguns homes agredeixen sexualment en grup? Què pretenen consolidar? Agredir en grup és com mostrar el document d’identitat: mireu, tinc els papers en regla! No sóc un afeminat! Sóc de veritat de la tribu! La tribu de la masculinitat. I així obtenen l’acceptació dels membres del grup; el seu reconeixement i aplaudiments. I per això, per demostrar-ho, sovint exhibeixen vídeos i proves gràfiques de la proesa als grups de Youtube o WhatsApp de les seves respectives tribus. Com un caçador prehistòric mostrant orgullós als seus companys cavernícoles el tros de plesiosaure que ha caçat.
Un examen del que significa la masculinitat és bàsic per comprendre seriosament el problema de les agressions sexuals. També crec que és bàsic entendre com la cultura dels països es relaciona amb la incidència violenta dels homes cap a les dones. Encara que des de l’arribada de la democràcia a L¡Estat espanyol el patriarcat ha anat perdent legitimitat, les mentalitats de molts homes i dones segueixen sent encara patriarcals. En els esquemes mentals d’aquests homes, ser masculí significa tenir un alt estatus, ser dominant i poderós especialment pel que fa a les dones, i amb interdependències heterosexuals. Ser masculí significa exhibir-se física, mental i emocionalment forts. Els sentiments i el plor són debilitats no permeses, pròpies del sexe femení. La ira i la ràbia, les envestides sexuals que perpetren, són coherents amb les característiques i els papers o rols destinats socialment a la masculinitat. Però aquesta és una masculinitat molt fràgil i, de fet, amb aquests actes violents, el que fan els homes d’aquest tipus és restablir els seus sentiments cavernícoles de domini sobre el sexe femení. Perquè l’objectiu de les agressions sexuals en grup no és tant obtenir plaer sexual (no estan morts de fam) sinó gaudir de la sensació de control i poder (que per a ells és legítima) sobre la dona que agredeixen. Els vincles que mantenen amb les dones no són de subjecte a subjecte, sinó que, en el fons deshumanitzades, les veuen com un objecte de la seva propietat.
En altres paraules, quan la legitimitat de l’estatus masculí es posa en dubte (per exemple, quan les feministes qüestionen els privilegis dels homes) és quan plaf! apareix el sentiment d’amenaça; la por de perdre la virilitat si aquesta no es vigila i consolida de forma contínua. La llibertat amb què actuen les dones és una provocació que cal tallar d’arrel.
Ni més ni menys: l’alliberament del sexe femení pertorba profundament a aquests homes. Atempta contra la seva autoestima basada en la supremacia sobre les dones. Fa sortir el masclisme més sever: el sexisme condescendent que sempre ha existit treu les urpes i esclata en violència. Com l’ostentació de la força física és un bé apreciat i considerat legítim de la masculinitat, aquests homes expressen el seu enuig, la por a l’emancipació de les dones, agredint i violant. En el seu imaginari, les aplaquen i retornen al seu cau. No són atacs a una dona concreta (en el moment de l’agressió aquesta és un ens que aquests homes han deshumanitzat) sinó versus les dones que qüestionen els pilars d’una identitat masculina construïda pel patriarcat.
Les violacions i envestides grupals són el cas extrem, però tots els masclismes, amb més o menys intensitat, segueixen el mateix patró. És evident que la masculinitat edificada en els valors del patriarcat perjudica tant als propis homes com a les dones. Un plantejament profund del problema i el treball per oferir noves identitats diferents però igualitàries és el que permetrà el canvi veritable, el canvi de mentalitat. Potser així disminuiran les violacions, individuals i en grup.
* Publicat al Huffingtonpost
