alt

Compartir

El coronavirus a prop i de lluny

  

 La consciència que cal mantenir les distàncies i la prevenció s’ha estès per tot el món, però encara ens trobem amb poques persones properes que hagin patit elles o familiars directes la malaltia.

En aquesta pandèmia de la covid-19 tenim una experiència propera i una altra llunyana que convé destriar. La “llunyana” ens la proporcionen els mitjans audiovisuals, sobretot les televisions, amb imatges de tantes i tantes persones infectades, que d’alguna manera entren en les nostres cases, i les imaginem com de la família. Però quan surts al carrer amb les mascaretes, a comprar o quan aplaudeixes als balcons i mires de reüll al veinat, et preguntes quantes persones deuen estar infectades o estant passant la malaltia a un familiar proper?

Ja sabem que el coronavirus és una pandèmia global que està recorrent tot el món, i que cal aturar-la com sigui, des de cada país i des de la proximitat (sobretot), però no tothom viu el “confinament” de la mateixa manera. Cal valorar l’esforç de tantes i tantes famílies confinades que han de conviure amb la seva ‘parentela” minut a minut, i que han d’entretenir- de alguna manera- a la mainada i a la joventut que no hi estan gens acostumades. A vegades també toca tenir cura de gent gran en la mateixa casa o estar al tant de moltíssimes persones que viuen soles, algunes de les quals només compten amb la solidaritat ciutadana més propera d’entitats associatives. Es poden imaginar que la pandèmia està mostrant el millor d’aquest veïnatge tan desconegut normalment, per a cadascú i cadascuna de nosaltres.

 

 

 alt

 

El confinament en unes cases o en altres

Però no es el mateix viure confinats en habitatges petits, mal ventilats, sense sol, o en mal estat de conservació que en cases unifamiliars amb jardí o en pisos lluminosos amb balcons o terrasses grans. Així ho explica Joan Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, i entre altres tasques, Investigador de l’UPF, que considera que aquesta epidèmia també es un problema de desigualtat: “la pandèmia del coronavirus és un problema seriós de salut pública que no afecta igualment tothom com a vegades es diu, sinó que hi ha grans desigualtats per classe, gènere, edat, situació migratòria o altres derivades”. (*)

Si, segons ell, la visió sistemàtica de les imatges mediàtiques fa veure que la crisis del coronavirus ens afecta a tothom per igual: “la pandèmia es global, és democràtica”, diuen. I així ho sembla. Ha afectat al nostre president de la Generalitat, al premier britànic, a  persones de la política i a gent famosa. Algunes persones conegudes i reconegudes han mort. Però cal aprofundir una mica mes, la majoria de les persones en situació de risc son de les classes populars i és la gent més pobre. “Pensem que, a l’estat espanyol i a Catalunya, una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i d’exclusió, que més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes, i  que les institucions porten molt temps gastant molt menys del necessari en protecció, salut i serveis socials. Les desigualtats socials generen desigualtats de salut en gairebé tots els indicadors, de manera que, com pitjor és la situació social, pitjor és la salut” -subratlla Benach.

 

 

alt
Voluntaria de l’Associació Centre Sant Martí

 

 

De les mes de cent persones preguntades per elaborar aquest article (80 % dones i 20 % homes) la gran majoria, gairebé un 90 % no han patit la malaltia, i no coneixen cap cas directe de familiar o amistat que l’ hagués patit. Un 80 % si que tenien referencies de casos que els han explicat o de gent del seu voltant infectada sense tenir-hi però cap relació directe ni quotidiana.

La realitat s’imposa i aquest confinament que ja supera les tres setmanes obliga a que la vida es faci al 100% dins de la llar. I malgrat que es comenti molt poc, són les dones les que suporten la carrega de gairebé totes les feines quotidianes. Llavors, passi el que passi dintre de les quatre parets de la casa, elles han de conformar-se i estar “contentes”. Des del nostre entorn, i sobretot des dels mitjans de comunicació: “rebem missatges amb un mandat idealitzat, que oculta la realitat quotidiana del coronavirus. Et bombardegen amb missatges com ‘aprofita l’estar en família’, ‘ara tens temps’, “has de ser fort”; com si fos fàcil i planer. Cal donar espai a l’expressió i elaboració del que se sent”, escriu Elena Agulló, especialista en Medicina Familiar i Comunitària, en el seu blog de Público.

 

Les dones em sentin culpables?

Caldria preguntar-se perquè “la culpa” de com viuen el confinament els altres sempre sol tenir gènere femení. Són les dones les que majoritàriament es senten molt mes “culpables“ que els homes de la possibilitat d’augmentar els contagis. Josep Ramoneda en el seu article d’opinió publicat a l’ARA no te en compte la perspectiva de gènere, però les seves paraules son sabies: “Les mesures per evitar la propagació del virus porten inscrita la culpabilització de la ciutadania. Som culpables de la contaminació d’altres persones? Si miro de fer vida normal tinc un comportament irresponsable i insolidari? Entrem per aquesta via en una espiral realment perillosa, perquè no fa més que agreujar la inseguretat i l’angoixa i, per tant, no és la millor manera de rearmar-se per al dia després”. Cal llegir tot l’article de Ramoneda, en el que es pregunta si “després del corona virus el món serà diferent”(Consultar l’article).

 

 

alt

 

 

 

Es veritat que la culpa ens arriba a tots i a totes, perquè si et trobés be només ets una persona “asimptomàtica”, que sense donar-se compte ho pots encomanar, i per tant tenim una responsabilitat directa en superar el coronavirus i aquesta crisis sanitària que vivim. I a quí li expliquen el nostre fet diferencial?. Les dones que vivim soles o en família, que no ens agrada gens ser en un agent actiu més de la propagació del virus, tot i que es possible que no ens agradi la “necessària dictadura” social i política del coronavirus, que posa mes responsabilitat a les nostres espatlles, com a professionals, com a ciutadanes.

Cal reconèixer que qui restarà com a principals “herois i heroïnes” de la pandèmia, serà tot el personal sanitari, metges i infermeres ( que són majoria) que suporten un sobreesforç per tenir cura de la gent. Però també han aportat el seu gra de sorra en la cura de tothom, les dones de la neteja i les dones cuidadores, tant professionals com voluntàries i com no, són també una mica heroïnes les dones que cada dia estant al peu del canó en la seva llar.

I haurien de ser elles -els milers i milers de dones de tot el món- les que poguessin explicar com es senten i com han portat i porten endavant el confinament, perquè no es una tasca gens fàcil (malgrat les mil una imatges divertides que circulem per les xarxes). Elles, i per suposar els seus companys, seguiran portant endavant les seves naus personals i familiars quan finalitzi amb èxit, aquesta crisi sanitària.

 

Testimonis de dones d’a prop

En aquest article hem volgut donar la paraula a algunes dones afectades directament o indirectament per la malaltia. De les mes de cent persones preguntades (80 % dones i 20 % homes) la gran majoria, gairebé un 90%  son persones asimptomàtiques. Un 80 % no coneixen cap cas directe de familiar o amic que l’hagi patit. Un 20 % si que tenien referencies de casos que els han explicat o de gent del seu voltant sense relació directe ni quotidiana amb ells, inclús alguna ja es podia considerar dintre de grup d’immunitat del virus, per haver passat ja la malatia. Aixó sí, no coneixen a ningú sense simptomes que li haguessin fet el test.

Lluisa Carreño, és una persona que treballa en solidaritat al Centre Sant Martí, i reparteix menjars a la gent que li envia l’assistència social del districte de Sant Martí (Via Trajana). Cada setmana reparteix productes alimentaris entre gent que viu mol malament, sense sostre, en pisos molts petits o juntament  amb altres famílies. “L’únic dia que no vaig poder repartir va ser la setmana passada -ens explica- perquè va morir la meva germana, que encara no tenia 70 anys a l’hospital. I com que vivia sola no vam saber res fins que estava molt greu, i em vaig assabentar un dia abans i no vaig poder veure-la”. De moment, intenta superar la tristesa seguint ajudant a la gent. “Caldria tenir en compte que el problema d’infecció es més gran en les famílies nombroses, que viuen en males condicions, que estan a l’atur, i no tenen mitjans… Sobreviuen gràcies a les tasques de solidaritat, sobre tot de les dones del districte que es preocupen de la gent del seu entorn”.  I menciona l’Espai Pere Calafell, a Sant Marti de Provençals, en el que com en tants llocs del país, moltes dones estan cosint hores i hores mascaretes i vestits de protecció, per a sanitaris, i per a la gent.

Quant cada tarda a les 8 sortim als balcons a aplaudir al personal sanitari, són moltes les persones que pensen -mirant a banda a banda als nostres veïns i veïnes- si estan passant la malaltia directament o només la veuen, com la majoria, a través de les pantalles de tele, ordenadors, mòbils i/o premsa escrita.

Mariona Simó, viu a L’Eixample, es una dona amant de la música, soprano de la coral Units pel Gospel, i treballa en una gran empresa de teixits, amb botiga al carrer de Via Laietana. “Mai s’hagués pensat que podia encomanar-se del coronavirus, perquè sempre té bona salut”, ens diu. Està a punt de complir 60 anys i viu en parella, amb dues filles grans. “Durant gairebé una setmana vaig pensar que tenia un refredat, amb símptomes de molt malestar i febre. Al final vaig anar al ambulatori del carrer Manso. Em vam aïllar en un box, i després em vam traslladar al Clínic”. Segons ella va ser molt dur estar a l’UCI durant 2 dies sense poder ni comunicar-se pel mòbil. Després la van pujar a planta, I va estar dos dies més molt millor ja. Va ser testimoni de vivències que mai s’hauria imaginat: “Una de les meves companyes va ser una marroquina jove i molt maca, que treballava en una empresa, i en va explicar que menys mal que ja no vivia amb la seva parella, perquè la maltractava i l’ultima vegada feia poc, la va apallissar tan fort  que la van ingressar. Al final es va poder separar d’ell, però es trobava encara molt fluixa, i va continuar treballant fins a sentir-se malalta”.

Mariona com altres persones anònimes ha viscut d’a prop el caos hospitalari i es recordarà sempre de la dedicació i bon tracte del personal sanitari. I malgrat que es va sentir una mica sola, tal i com explica, també n’ha tret una experiència vàlida: “el personal mèdic que m’atenia semblaven astronautes, i em sentia una mica com en una pel·lícula de ciència ficció. El menjar i la medicació me la deixaven a prop de la porta. Però també he tingut la oportunitat de viure la epidèmia per dintre i de conèixer la problemàtica de dones com la marroquina amb qui vaig compartir l’habitació. Ara estic aïllada en una habitació a la meva casa, i en pocs dies ja haurè passat la quarantena, i em donaran l’alta. Em sento com una supervivent”-  diu en acabar el seu testimoni.

 

 

alt

 

 

Des de moltes institucions, fundacions i associacions s’intenta vigilar la violència masclista en temps de confinament, i donar suport a les dones que es veuen obligades a conviure amb el seu agressor les 24 hores del dia, però de moment, malgrat augmenti el nombre de maltractaments no sembla que les terribles dades d’assassinats de dones per part de les seves parelles hagin augmentat. De moment no hi ha dades.

 

El drama de les residències de la gent gran

Un tema molt trist es l’impressionant augment de morts a les residències de la gent gran. Aquest tema donaria per un altre article, però algunes de les dones han volgut parlar sobre la pèrdua tan dolorosa de la mare, sense poder acomiadar-se d’ella.

Helena Herranz, treballa a l’ajuntament de Barcelona. I des de fa dos anys tenia a la seva mare de 90 anys en una residencia a prop de casa seva. Encara que anava en cadira de rodes, es trobava molt be. La podia treure a passejar i a menjar amb la família els dies de festa. Ja feia uns dies que no podia anar-la a veure-la pel confinament però parlava amb ella cada dia molta estona per telèfon. Es va començar a preocupar quan li va dir que a la seva companya d’habitació l’havien portat a l’hospital pel coronavirus. Pocs dies després ja no va poder parlar amb ella, i li van dir que estava bastant malament. A la setmana següent es va morir sense que la poguessin portar a cap hospital. “Va ser molt i molt dur, no poder estar amb ella en aquest transit, malgrat que ens van explicar que no va sofrir perquè la van tenir sedada. Es possible que pugues haver sobreviscut un temps més, però la residencia estava completament col·lapsada. Només amb un metge (que ara hi està infectat) i una infermera titulada, i moltes cuidadores que feien tot el que van poder”. Cal subratllar que en aquesta residència, de 150 persones residents n’han mort 44, o sigui un 30 %.

Helena ens recorda la manca de recursos de les residencies i la manca de personal: “Cal diferenciar entre les privades -que són un gran negoci- remarca- que s’estalvien personal i contracten a moltes dones amb salaris molt baixos i sense formació, de les publiques o de fundacions como on era la meva mare, que també disposen de pocs mitjans, però  podem justificar que gairebé tot va per despeses. No tinc resentiment, però no desitjo a ningú passar per aquest trauma. Saber que un ser estimat s’està morint, i sense poder veure’l… És possible que haguessin hagut de deixar-nos que la portessim a casa els primers dies d’estar malament, però no va poder ser, no ho van considerar oportú”.

Un altre dels testimonis consultats, una dona de neteja d‘un ambulatori del mateix barri, ens comenta que ella coneix a algunes dones de neteja que estan infectades i aïllades. I comenta que són moltes més de les que creiem que les que estan infectades o en perill d’estar-ho. Totes sofreixen l’estrès continuat d’haver de mantenir-ho contínuament tot net i desinfectat, i elles mateixes no porten suficients eines de protecció.

Tornant a la crisi sanitària el coronavirus hauria d’ evidenciar la càrrega sobre les dones de les cures familiars. Així ho expressa Marisa Cohan al diari digital Publico: Aquesta crisi torna a posar sobre la taula la desigualtat en les cures. Les expertes alerten sobre la necessitat de repensar les relacions laborals i encarar la crisi de les cures que es recolza sobre el treball gratuït de les dones”.

Esta molt be defensar aferrissadament el confinament total fins a on es consideri necessari, però sembla que ningú pensa com s’ho faran les famílies per mantenir molt de temps a nens i nenes a casa, ni qui tindrà cura de les famílies de la gent en situació precària que hauran d’anar a treballar. Cohan comenta el que li va explicar una mare empresària, sobre l’última reunió de mares i pares de l’escola de la seva canalla: “una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser que tot i que a l’esdeveniment hi  participàvem homes i dones, les que parlàvem i pensàvem què faríem amb els nens érem només dones. La majoria afirmaven que necessitarien l’ajuda de les àvies. (**)

 

(*) Sobre  Joan Benach, Mireu UPF

(**) Aquesta opinió la va recollir Cohan al seu article a PÚBLICO 

Fotos de mitjans 

El Periodico, foto de l’interesant article de Susana Vera Sobre “Les dones moren menys que els homes

Diari Mes Digital, fotos de Les dones presenten mes ansietat social que els homes

CCOO Sobre la Violencia de Gènere. Mireu Infografies

Llegir La directa, foto de “Les dones del camp de refugiass de Moria cosen les seves pròpies mascaretas

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Julia López

Julia López

Periodista, amb més 40 anys d’experiència en el món de la comunicació i com a redactora de mitjans. Co-fundadora i coordinadora de l’Associació Món Comunicació (AMC).

També et pot interessar