Joana diaz

Ecofeminitzant el Discurs. Les nenes són complicades i els nens mes simples?

OPINIÓ

“Les nenes són complicades; els nens són molt més simples”: un tòpic massa habitual en l’enquadrament de discursos sobre les diferències de gènere a l’hora de gestionar conflictes en l’entorn escolar o familiar.

Es tracta d’un marc proper al masclisme o, per dir-ho d’una altra manera, allunyat del discurs que es construeix justament sobre la idea oposada, ecofeminista, segons la qual la suposada complexitat emocional femenina és la que s’ha ocupat tradicionalment de la cura dels més febles i del medi ambient.
En efecte, es tractaria d’una simplificació de la realitat que funciona com marc de la comunicació informal entre famílies i comunitat educativa per justificar diferents models de relació entre grups de nens i nenes, assumint més eficàcia dels primers i infravalorant les competències i habilitats que desenvolupen les segones en el seu estil emocional de gestió del conflicte. És un de tants enquadraments dins dels quals construïm discursos de gènere i reforcem models culturals sobre el tema, una qüestió que afecta a la manera com ens relacionem entre nosaltres i amb el medi.

L’ecofeminisme s’ocupa de la relació dona-sostenibilitat, que no és el mateix que defensar que ecologia i dona hagin d’anar de la ma. En canvi, aquest corrent parteix de la idea que tradicionalment les dones no han tingut accés a les armes i han estat al càrrec de tenir cura dels més febles i del medi natural desenvolupant en termes estadístics una subjectivitat relacional atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat. En altres paraules, s’ha constituït una manera femenina d’entendre el desenvolupament que el lliga a les cures, la terra i la comunitat, front la manera masculina més lligada a l’economia individualista. Tal i com ho expressava l’economista Mary Mellor tot jugant amb la mal·leable llengua anglesa, la dona es mou a la we-economy (we de nosaltres i primera síl·laba fonètica del plural women) i l’home a la me-economy (me de jo i de men). Aquesta constatació de l’ecofeminisme és una reivindicació del valor d’allò complex i emocional.

La sospita d’aquest article és que la reivindicació ecofeminista encara ha de penetrar el discurs per posar en valor tot el que és complicat i afectiu. Hi cal fer-ho ja des de la infància. Hi ha un discurs amb biaix de gènere que menysté el potencial entrenament emocional implícit en els conflictes “complicats” dels menors i que el sobrevalora en els conflictes “senzills”, quan sabem en canvi que aquest entrenament és fonamental per a la cura dels febles i de la natura (tradicionalment assumida per dones). L’equació del discurs acaba essent: complicat amb connotació negativa = femení; senzill amb connotació positiva = masculí. I el discurs és prou habitual tant a l’entorn escolar, en la socialització primària, com en l’entorn professional, en la socialització secundària, especialment quan es diu que les dones a la feina són molt “bruixes” o “manipuladores” o “rebuscades” o “criticones” o “mandones”. La representació mental està tan integrada que no és gens difícil trobar famílies amb nen i nena que afirmin que la nena sempre té conflictes llargs i discussions amb les seves companyes mentre que el nen no dóna problemes i ho resol tot ràpidament al pati.

Cal aclarir que aquesta constatació es basa més en l’experiència personal que en l’evidència científica, però és un marc prou comú com per reivindicar que cal ecofeminitzar el discurs.
Si el marc es plantegés en positiu, seria més eficaç de cara a donar resultats favorables per a la sostenibilitat, per lluitar contra el masclisme i per fomentar determinats valors defensats per l’ecofeminisme. Els conflictes més emocionals es titllen de femenins i s’enquadren com una dificultat i no com un valor. En canvi, els conflictes de via ràpida, més física, es qualifiquen com masculins i s’emmarquen com una destresa social. D’entrada, caldria trobar recerca que confirmi que el conflicte complicat i emocional és femení i l’altre masculí. Però encara que això fos realment així, no es té en compte el fet que aquesta gestió més emocional del conflicte atribuït a les nenes pot preparar per ser més sensible i empàtic en situacions que forçosament caldrà resoldre des de les emocions i no des de la violència o la supremacia física.

Sembla que no es vegi cap avantatge en el fet que allargar un conflicte sobre un tema que probablement té ben poca importància no és manipular i complicar. És desenvolupar tot un conjunt d’intel·ligències i habilitats emocionals i socials que poden ser molt importants en un futur. Concretament, són la base per a la transició sostenible: perspectiva generacional, aprofitament, integració, tancament de cicles. Els conflictes feblement emocionals i més senzills típics dels nens (es diu) s’emmarquen en un discurs que els dona valor com comportaments positius per la seva simplicitat. No es tem que la falta d’una resolució més pausada, llarga, emocional i social del conflicte limiti l’entrenament del nen per abordar conflictes més endavant.

És obvi que el discurs tòpic que les nenes són complicades i els nens molt més simples (en negatiu la primera afirmació i en positiu la segona) no té perquè conduir necessàriament a forjar potencials masclistes. En tot cas, es tracta d’un marc que no ajuda a reivindicar la visió ecofeminista que posa en valor, justament, les relacions més complicades i afectives. Ecofeminitzar el discurs no vol dir lligar dona i medi ambient. Significa invertir el marc en el que interpretem la relació dona-medi amb discursos que posin en valor les “complexes” emocions femenines (que també tenen molts homes) i relativitzin els suposats avantatges de la “simplicitat” masculina (que també tenim moltes dones).

Joana Díaz Pont és llicenciada en química i doctora en sociologia. Treballa com docent, investigadora i consultora en temes de comunicació i polítiques ambientals i de canvi climàtic.

Versió de l’article publicat a sostenible.cat Ecofeminitzant l’escola

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG

També et pot interessar