Foto:ucl
Juliet Mitchell és psicoanalista i feminista, dos fronts que no acaben d’amistançar-se però la relació és inevitable per comprendre la situació de les dones en la cultura.
Fundadora del Centre d’Estudis de Gènere de la Universitat de Cambridge, fa ja cinquanta anys va escriure l’article que la va situar entre les veus protagonistes de la segona onada feminista: “Dones, la revolució més llarga”. I el temps li va donar la raó, ja que la igualtat de gènere continua sent una tasca pendent que fa passes endavant i cap enrere. Juliet va visitar el país convidada pel Doctorat en Psicologia i l’Institut d’Humanitats de la UDP -amb el patrocini de Fondecyt- i vam conversar amb ella sobre els encerts i errors d’un feminisme que, segons creu, necessita passar a una nova fase.
Si Fossis vella i lletja, series Feminista?
El feminisme ha rebutjat el psicoanàlisi causa de conceptes com l’enveja al penis, la supremacia fàl·lica, l’anatomia com a destinació predeterminat. Quina validesa tindrien avui aquests conceptes?
Són Conceptes que cal mirar de manera crítica, no com fa quaranta anys. Per exemple, l’enveja al penis no és al penis, sinó una representació de l’enveja al poder. I encara que es tracti d’una representació, des del feminisme no s’usa molt. Aquí es fa servir aquesta expressió?
Com a ofensa s’usa molt per acusar que una dona està fent alguna cosa motivada per l’amargor o l’enveja.
En aquest cas es tracta de dones fent el que els plau. El que passa és que quan una dona fa coses que la igualen als homes, són ells els que hi veuen enveja.
I de quina manera creus que el saber del psicoanàlisi sobre el desig inconscient podria aportar al feminisme?
Ajuda a comprendre la repetició compulsiva per la qual, sigui el que sigui que les dones vam guanyar, tornem sempre a la posició de segon sexe. Els éssers humans tenim, al costat de la tendència de moure’ns cap endavant, una tendència regressiva representada per la pulsió de mort, aquesta pulsió conservadora d’anar cap enrere. I la psicoanàlisi serveix per comprendre aquest impuls que ens porta a mantenir l’statu quo i fa que canviar sigui una cosa tan difícil.
La idea que el psiquisme femení s’orienta cap a la passivitat és una forma d’empenta cap enrere? O hi hauria plaer en la submissió?
Aquesta Posició femenina és una cosa disponible per a tots dos gèneres, però el problema és que sempre ha estat devaluada, denigrada. La segona onada feminista apuntava que els homes també poguessin disposar del seu costat passiu. La passivitat té un paper positiu en les relacions, per a poder comprendre l’altre. Per exemple, com comprendre el plor d’un nadó si no és a través de la passivitat enfront d’aquesta acció?
Però a les dones ens costa seguir veient la passivitat com una cosa positiva. Es pot aspirar a un amor sense passivitat?
Volem ser subjectes i no objectes, és legítim que les dones vulguem estar del costat de l’activitat i no de l’objecte passiu. Ara, si cap dels gèneres té obertura a posar-se de l’altre costat, es perden la possibilitat i els beneficis d’entendre l’altre, i es cau en mirar-se només a un mateix. Necessito passivitat per entendre com et sents, és important per a l’amor. Però ha estat devaluat per associar-se a un grup social oprimit, les dones.
Creus, per exemple, que les dones per accedir al poder necessitem masculinizarnos?
Seria molt interessant que ningú hagués de tenir poder. Perquè el poder sempre s’exerceix sobre un altre, mai és una cosa neutral. Per això és que mai vam aconseguir estar massa feliços. És una llàstima que tots busquem poder.
Sobre dones amb poder es diuen coses com que Dilma és una inepta, Cristina K. una histèrica, Bachelet algú que es mou per intuïcions.
Són típiques denigracions sexistes, que no tenen res a veure amb elles com mandatàries. És a dir, les tres poden cometre faltes com qualsevol, però aquest tipus de crítiques són de gènere. Per la resta, fer servir la intuïció no és una cosa negativa. La intuïció no és una cosa que caigui del cel, ve de l’experiència.
No seran víctimes d’explotar justament aquestes habilitats toves, proximitat, empatia?
I Per què no? Quin és el problema amb això? Si aquestes habilitats permeten entendre certes situacions, està bé. Però se’ls atribueix com a faltes pel fet de ser dones. Has vist el nou gabinet del Brasil? Format només d’homes, com el de Corea del Nord!
Alhora, es posen de moda les noves primeres dames, com la Sra. Macri, la dona de Témer al Brasil o l’esposa de Trump. Totes dones belles i joves que es mostren subordinades als desitjos masculins.
És Trist i és de certa forma una traïció al gènere. Perquè elles permeten ser usades, objetivizadas, per posar-se en contra d’altres dones. És com un esclau usat per atacar a altres esclaus.
Creus que el desig de jugar a ser objecte de desig, per exemple en la seducció, seria una cosa criticable?
Fa Molts anys vaig tenir una intensa discussió sobre això. El punt és com ser irònica com ser irònica i usar-ho. Si necessites canviar la roda del cotxe, hi ha qui fa servir el seu encant si és una noia bella. Però si ets una dona sense encant, què utilitzaras? És a dir, només un petit grup de dones pot fer servir això. No dic que sigui una cosa malvada, però de totes maneres és una forma de jugar en contra d’altres dones.
Algunes dones diuen que tenen por a les feministes, se senten criticades si juguen a sexys o es depilen, perquè les acusen de “regalonas del patriarcat”.
Això És profundament antifeminista. El feminisme implica no estar en contra d’altres dones. Definir com ha de ser una dona tanca el futur. I en aquesta revolució no sabem què va a ser un home i una dona, és un futur obert. No podem definir una posició ideal.
De fet, als transgènere se’ls permet jugar més amb l’imaginari femení. Però el rebuig a les dones sembla venir tant d’homes com de nosaltres mateixes.
Aquest és el meu punt principal, i per això la revolució de les dones és la més llarga: la definició de ser una dona, socialment, és una definició oprimida en si, és una definició negativa amb relació a l’home. Se la defineix com a objecte, per tant no pot ser subjecte de la seva pròpia història. Com el cas de la dona agredida a la qual li treuen els ulls: aquí es tracta que el seu cos li pertany a l’home. Aquest és el cor de la misogínia i que el que s’entén com a “diferència entre els sexes”: l’objectivació de les dones entre els límits d’una definició. Hi hauria igualtat si tots i totes poguéssim ser subjectes actius i passius depenent del context, però el punt és que per a les dones sembla una mica definicional. Per això les dones també denigrem a altres dones.
Com s’entén que algunes dones rebutgin un moviment a favor d’elles?
Vaig estar parlant amb una dona amb una vida reeixida, jove, atractiva, que deia no ser feminista. Però al preguntar-li què faria en determinades situacions que no eren les seves, reconeixia que llavors ho seria. Ella no necessitava ser feminista perquè per a ella l’alliberament ja estava donat. Però estava en una posició temporal que poques dones poden tenir, i si fos vella i lletja, segurament pensaria diferent. Llavors l’important és que, si vols formar part d’una elit per només cinc minuts, millor no facis servir la teva posició en contra d’altres dones.
De Tornada a la Casa
Es parla d’una tendència a la hipermaternidad. Una que porta a l’extrem la “teoria de la inclinació” del psicoanalista John Bowlby, promovent la lactància estesa i el co-llit. Podria ser una nova trampa o és una apropiació de la maternitat?
Es un parany total! Pobre d’aquesta mare i d’aquest fill. Probablement mai Bowlby va estar tant de temps amb els fills. És idealitzar una maternitat embogidora, ningú pot desitjar estar amb un fill les 24 hores, el nadó plora, no deixa dormir. Això empeny a negar el que una dona realment pot sentir en la maternitat. Es tracta de nou de la dona com a objecte, en aquest cas a través d’aquesta maternitat idealitzada. Naturalitzar la maternitat és una qüestió ideològica. És interessant, perquè això va i ve. En els temps del Flower Power va aparèixer això mateix, fins i tot en una part progressista del moviment.
Però, almenys aquí, sembla políticament incorrecte criticar unes mares que defensen aquest ideal amb fúria. Per què aquesta tendència retorna?
Pot estar relacionat amb l’economia. La història mostra que es promou que les dones surtin al carrer a treballar en temps de recessió o de transició econòmica, perquè són mà d’obra barata. Després passen a ser reserva treballadora i se les retorna a la llar. Bowlby va plantejar les seves idees en la postguerra, en temps on les dones van tornar a casa. Cal mirar sempre a l’economia per veure què està passant amb les dones.
I per què ho acceptem, fins i tot gratament?
Perquè per a la majoria l’experiència laboral no és massa grata: mals sous, mals treballs. No hi ha igualtat en el tracte, ni en els honoraris, ni a la feina. La llar resulta un lloc més idealitzat. Però tota idealització té la seva contrapart, la denigració. Segurament aquestes mares ideals de la inclinació són la imatge d’una elit, en canvi a la dona pobra se li diria que surti a treballar ja que mentre alleta un, té a altres fills morint de fam. És una posició perillosa, d’un grup reduït que és usat en contra d’altres dones. És la mateixa lògica que descrivíem a propòsit de les noves primeres dames.
Tenim un gran problema si les dones actuem en contra de nosaltres mateixes.
Si El feminisme es tracta d’alguna cosa, és el dir a les dones, que no permetin ser usades en contra d’altres. I això passa cada vegada que les dones fan servir la seva posició de privilegi, oblidant que la majoria no són això. Mira al metro quantes quantes s’assemblen a la mare de Bowlby o amb el tipus d’amant de Trump. El patriarcat opera no només amb l’oposició d’homes contra les dones, sinó també, de manera crucial, posant a dones contra dones. Tal oposició soscava qualsevol possibilitat de protesta de les dones contra la seva posició. El feminisme ha d’anar en aquesta via: fins i tot les que no ho necessiten, les dones encara belles i joves, han de donar suport a les oprimides. És a dir, el feminisme es tracta fonamentalment de promoure la solidaritat entre dones. No es tracta de voler a totes les dones, sinó de solidaritzar. No atacar, però sí mostrar quan una dona permet ser usada pel patriarcat en contra d’altres. Allende en el seu últim discurs agraeix en primer lloc a les dones, com a grup oprimit que dóna suport a altres grups, aquesta és un senyal molt potent. Penso que es requereix d’un nou moviment.
Un altre moviment?
Falta Teoritzar les posicions d’homes i dones en aquesta nova fase, en la qual s’ha incrementat la igualtat i això sembla ser una amenaça. I la situació estructural de la dona com a objecte resisteix. Necessitem entendre les repeticions que vivim. Per exemple, entendre per què els femicidis. Aquest punt és molt important, i sempre augmenta quan hi ha una situació econòmica complicada. Engels ja cap a aquesta observació per aquí per 1840: quan la classe dominant, en aquest cas els homes, perd el seu estatus, ataca les dones, ja que suposen que aquestes no poden estar en una millor posició que ells.
Homes humiliats, sense feina, bolquen la seva violència cap a les dones. És molt important que hi hagi una legislació forta en aquestes matèries, ja que a major crisi, més violència de gènere. Hauríem d’estar molt atents a això, perquè està empitjorant. En aquest moment ens trobem en una posició molt dolenta per a les dones, i potser per això ve aquesta compensació de les mares de Bowlby: tornar a casa com a senyal de la precaució que hem de tenir davant l’augment de la violència. La idealització de la llar és només la distracció. En la història això passa una i altra vegada. Hi era present en els anys 50 i 60 i ara està tornant.
*Publicado a The Clinic
