OPINIÓ
“La ociosidad, cuando no se interpreta como descanso, como distracción, es sufrimiento, castigo (la cárcel, la cola, la espera para el ingreso). La cola es la combinación de una total ociosidad y un profundo desgaste de energía física”. Lidiya Ginzburg. Diario del sitio de Leningrado (Trad. Belén Marín. Barcelona: Muchnik, 2000).
Quan fa molts anys vaig llegir aquesta sàvia reflexió de l’escriptora i crítica literària russa Lidiya Ginzburg (1902-1990) a propòsit de les inacabables i duríssimes cues —de vegades estèrils— que la població de la ciutat —dones i homes, però sobretot, dones— havia de fer per aconseguir el més bàsic durant el setge de Leningrad (1941-1944), va ser un bàlsam (la literatura ho sol ser) i vaig entendre de cop la impaciència que em provocava qualsevol espera no volguda, qualsevol parada imposada. Va ser una revelació; de vegades n’hi ha.
En aquell temps jo agafava força l’avió per qüestions de feina i recordo el malhumor durant les diverses i engavanyadores cues a les que obligava el fet de viatjar amb avió (que eren menys que ara i més benignes) o mentre esperava per embarcar. A més, arran d’una experiència que ara no ve el cas, sabia que als aeroports més val anar-hi amb un marge de temps folgat, i així ho feia.
Doncs bé, a partir de la lectura del magnífic i indispensable llibre de Ginzburg i especialment de l’anterior fragment, em vaig fer amiga de l’aeroport del Prat. Vaig decidir que l’espera fos «volguda». A l’aeroport vaig buscar llocs no molt transitats i fins i tot agradables (creguin-me, n’hi ha); si anava en el pont aeri (¡quins temps!), sabia on anar a agafar un diari (i encara que no hi anés, feia una excursió i allà l’anava a buscar, una altra tàctica). De vegades tenia exàmens per corregir; força cops podia acabar de preparar la conferència, la xerrada, la classe, a causa de la qual volava; i sempre, sempre, tenia el recurs de la lectura variada o d’escrivetejar. Vaig convertir l’espera a l’aeroport en una acció «voluntària». No diré que plaent, però gairebé.
No tenia molt de mèrit: era una situació transitòria i puntual, i no permanent com ara. Continuo la lectura escollida de Ginzburg i hi trobo el següent fragment.
En las colas había poquísima gente que leyera un libro, ni tan siquiera el periódico. Esto sólo llama la atención a quienes no han hecho colas de muchas horas a diario. En la psicología de la cola reside una nerviosa y angustiosa aspiración de llegar al final, de dar paso interiormente a ese tiempo vacío. La angustia desplaza a todo lo que podría constituir un alivio. El estado psicológico de la persona que permanece en una cola muy larga, a menudo no le permite dedicarse a otras ocupaciones. El intelectual, inocentemente, se había llevado un libro, pero prefería estar atento a lo que sucedía a su alrededor.
Lidiya Ginzburg. Diario del sitio de Leningrado
Foto: Civiles durante el asedio de Leningrado. Picture Alliance Via Getty
Canviïn «cua» per «confinament» a casa per culpa del coronavirus i s’explicaran la incapacitat pròpia i de moltes altres persones de concentrar-se si han decidit fer una feina, endreçar un armari, fer neteja de papers, acabar un article, llegir, escriure un llibre…, durant aquests dies de reclusió a les llars, durant aquestes hores d’espera eterna.
No es martiritzin pensant que ara, ara que justament tenen tot el temps del món, no troben el moment de posar-s’hi. No hi insisteixo, no ho podria explicar millor que Ginzburg.
I si poden arreplegar el Diario del sitio de Leningrado, un llibre tan balsàmic com curull d’ensenyaments, facint-ho i preguntint-se per què no està considerat una obra cabdal sobre l’estudi de la condició humana, sobre l’anàlisi dels comportaments de les persones. Excel.leix en allò tan difícil que és amalgamar (com a mínim) una narració aguda i trepidant de la vida d’un grup humà viada de misèries i glòries, amb l’explicació d’un tros d’Història, amb un tractat de sociologia, amb nocions d’antropologia i de filosofia.
Només perquè es diu Lidiya i no, per exemple, Valeri o Vassili?, per què (també) explica la diferent percepció de les cues segons siguis dona o home, i la diferent consideració sobre el temps i el dret al descans (i els drets en general) d’unes i altres?, tan sols perquè és d’una autora?
