Fotografía de capçalera: Llum Ventura, a la dreta de l’Àngels Grases, co fundadora de la Llibrería Pròleg. © Arxiu “Dones en transició”.
A principis de desembre les sòcies de la ADPC rebem un correu molt divertit: un sorteig de 2 tallades de cabells a La Pelu si contestàvem a la pregunta: “Com es diu l’activista feminista que ha estat al peu del canó durant molts anys a LA PELU?”
Jo, que no soc nativa d’aquí, tènia al cap el nom de Clara, Alba o una cosa relacionada, al més pur estil La Casa dels Esperits. L’activista era la Llum Ventura Gil, que va fer realitat la perruqueria “LaMar” que al principi de tot estava en el carrer Bernadí, de la Ciutat Vella i que funcionava com a lloc de trobada de les dones, del barri i de les feministes, un món paral·lel creat en 1979.
Doncs res. Vaig enviar la meva resposta i vaig guanyar una de les dues tallades de cabells que sortejaven. Quan l’Ester Molas em truca des de la seva oficina en el Col·legi de Periodistes de Catalunya, em va entrar el riure: havia guanyat, jo, que feia 22 anys que no trepitjava una perruqueria. Em preguntava com em renyarien i que farien amb els meus pèls tan curts i mal tallats.
Des que vaig decidir portar el cabell molt curt (el vaig portar “a l’1” al voltant de 3 anys), plantar-me i desafiar estereotips que em definien com feminazi, marimacho (lesbiana “butch” com diuen ara), antisistema i blabla, no era possible mantenir els pèls del cap com a eina de provocació i les meves butxaques: era inviable anar a la perruqueria dos cops al mes. Per aquesta raó vaig invertir en una “moto” i començar a tallar-me’l jo mateixa. Van passar 22 anys, 2 motos i el meu estil s’havia mantingut impol·lut i descarnat. Fins ara.
Vaig demanar hora (és imprescindible fer-ho) i a mitjans de gener vaig trepitjar La Pelu, del carrer Casanova. Estava nerviosa, amb un formigueig de cita a cegues. No deixava de ser una ocasió en la qual diposites gratuïtament i amb optimisme una confiança prèvia i que no saps com acabarà sortint. No tenia molt clar deixar la meva estètica, els meus defectes, les meves cicatrius i inseguretats en mans desconegudes.
Un espai més semblant a un taller que a les perruqueries que tenim al cap, La Pelu és ciment polit, parets nues fins que s’ensopeguen amb posters i obres que contrasten amb el gris i neutre que les envolta i que mostren una mica de tot: art, cartelleria d’esdeveniments històrics, etc. Àmplia i alta, amb prestatges i llibres feministes i racons com una mena d’altars dedicats a la història feminista de Barcelona i Catalunya. “Hauràs d’esperar una mica” em diu la Txus, oferint-me un cafè i jo pensant “ostres, sabrà que vinc de gratis?”.
Mentre la Txus em porta un tallat, reviso les meves xarxes socials i les de les altres i no van passar ni cinc minuts i arriba la Glòria, la perruquera que em faria perdre l’exclusivitat sobre els meus cabells durs i abundants com els de la majoria que tenim sang maputxe corrent per les venes.
Li explico els meus remolins (dos en un només lloc) la forma en la qual m’agrada tallar-me, la meva entrecella marcada que intento disfressar sense gaire èxit amb un floc o serrell. Li explico, gairebé disculpant-me, que m’agraden els meus cabells blancs, encara que siguin bojos com la propietària, caòtics, rebels i em facin major (revelin la meva edat). Agafa el meu cap com si fos un tresor a punt de desfer-se per l’efecte de l’aire després de ser desenterrat i m’observa per uns moments.
Silenci. “L’he cagat”, penso.
Després d’aquests moments, la Glòria em va dir “els cabells blancs són les nostres aliades, una joia. No m’agrada disfressar-les, invisibilitzar-les”. I em va felicitar pela meva tallada de cabells. “Està superbé. Només per uns petits detalls, jo mai no hauria dit que no ho ha fet algú professional”.
Parlem poc, la veritat. Em va explicar el que em faria: treure i buidar, despuntar, tallar per aquí i per allà, perquè jo pogués continuar mantenint el meu estil la propera vegada que agafés les armes contra els meus pèls o que tornés amb ella. I tot això, mentre jo tancava els ulls i la sentia navegar pel meu cap amb delicadesa.
Em va rentar el cabell, malgrat estava net. Em va ensenyar alguns tips per a continuar tallant-m’ho jo mateixa. I parlem de l’injust que és que per als homes els cabells blancs simbolitzin una maduresa atractiva i per a les dones moltes vegades signifiqui la invisibilització més absurda. “Però això està canviant”, em deia la Glòria i que cada vegada més dones deixen de tenyir-se i es tallen el cabell sense por de “despullar-se”, per mostrar-se tal qual a reconèixer el pas del temps no solament a les carns i els ossos.
I em va tocar amb afecte, amb respecte. I vaig sentir que aquesta primera cita no era última amb la Glòria.
Parlem després d’ella, que tenia tres germanes i un germà, que li agradava més el nom de “LaMar”; que la Llum, la seva mare i l’Àngels de la llibreria Pròleg van ser valentes, creatives i compromeses amb un activisme feminista que les va portar al costat d’altres a crear circuits on les dones, després de la dictadura i des de començament de la transició, van poder recuperar a poc a poc les seves vides, els seus espais, des del que és íntim, fins al que és col·lectiu, millorant les seves vides en un entorn tan hostil cap a les dones, permetent l’accés a la informació, a la cultura i a la col·lectivitat, al feminisme i a les feministes, que ja sabem totes, ens rescaten afectuosament dels abismes en els quals viuen, vivim moltes, asfixiades pel patriarcat.
Mai havia guanyat cap sorteig i això ha estat un regal de reines que m’ha alleugerit el cap i ha fet créixer l’autoestima i el respecte absolut per les iniciatives i cures d’unes altres, que des dels seus espais creats i el temps, han aconseguit i aconsegueixen que nosaltres puguem tenir el plaer de viure’ns, de mirar-nos cara a cara al mirall i decidir que això que veiem, és la nostra major i més valuosa possessió.
