OPINIÓ
La pedagogia desplegada per les col·lectives feministes durant al menys quatre anys, des del moviment MeToo…
També la mobilització de les joves a les universitats, a les xarxes digitals i als carrers, va posar al centre del debat un catàleg de violències contra les dones que ha donat lloc a nous canvis legislatius. D’una banda, i, de l’altra, a cridar l’atenció d’actors polítics, com es diu, que no participaven abans, com els mitjans.
El mateix, al Congrés s’ha discutit molt com identificar les violències, com crear nous mecanismes per atendre-la, com evitar-la, quins són els seus estralls i -per fi- es va construir la definició de la violència política contra les dones per raó de gènere; en aquestes campanyes, el signe és la violència. Tots els partits polítics estan enviant missatges violents; possibles, per l’ambient crispat a tot el país. Així, a les campanyes hi manen missatges de violència, confrontació i zero propostes.
A excepció de Movimento Ciudadano, els espots estan curtits d’una narrativa masclista, amenaçant o destructiva. Propostes? cap que no sigui la repetició de les mentides o de les promeses de govern. Exemple: amb prou feines s’ha vacunat contra la covid19 al 10 per cent de la població mexicana. La mentida és que es diu “vacunació massiva”. El tema es fa servir i es desgasta. Les escenes -fins amb titelles- al Congrés, també són part de la narrativa grotesca i poc imaginativa de l’ambient polític.
I les dones? Atrapades en aquest procés. Elles també juguen, com a candidates i comentaristes. També, com ells, posen en la discussió ingredients de confrontació, fins d’odi. No edifiquen.
Les estadístiques no menteixen. Com a mínim nou dones van ser assassinades des que va començar el procés electoral. Etellekt Consultors, va publicar que, de setembre de 2020 a març de 2021, es va agredir a 52 actores polítiques aspirants a càrrecs i a funcionàries i militants de partits polítics.
Per a homes i dones, aquest procés ha registrat ja 68 assassinats polítics. No gaire diferent al que va passar el 2018, quan, a hores d’ara de la contesa, el nombre de morts era de 84, res per documentar l’optimisme.
El preocupant d’aquesta narrativa electoral és la penetració que aquest discurs té en mitjans i xarxes. Vam veure el fèretre amenaçant contra l’àrbitre electoral, convidant a matar, festinat per la gent. On és la vigilància del Tribunal Electoral o on el fre per a aquestes actituds que fomenten el rebuig a votar.
I les dones, què? Bé, elles, nosaltres, desprestigiades com a moviment: “som conservadores” i estem enmig de l’escena on els homes parlen entre ells. Mancats, sobretot moltes candidates, mancades de conviccions feministes, i el seu discurs superficial d’ “empoderament de les dones”, anomenat donisme. Amb parla i escriptura masculina, no hi han inclòs propostes de transformació de les relacions entre dones i homes. Lamentablement.
Així que aquestes, les eleccions de la paritat, amb el major nombre de llocs per repartir, on moltes dones podran aconseguir posicions de poder, estem mancats de propostes, en espais crispats i amb un discurs de confrontació que no anuncia res de bo. Ja ho veurem.
