Justa Montero. Foto d’Álvaro Minguito (cedida per Justa Montero)
“Aquest 8 de març ha estat la resposta de la voluntat de milers de dones de canviar les seves vides i evidenciar la situació de cansament”, diu Justa Montero a La Indedendent.
Justa Montero és una històrica activista feminista, una de les fundadores de l’Assemblea Feminista de Madrid. Forma part de la Comissió pel dret a l’avortament i de la Coordinadora estatal d’organitzacions feministes. Parlem amb ella sobre el passat 8 de març.
Com valores personalment, des de la teva implicació en l’assemblea feminista de Madrid i la coordinadora estatal, el 8 de març?
Ha estat un èxit que ha superat fins i tot la convocatòria del 2018. Allò que alguna gent no s’imaginava però ho hem tornat a demostrar és la profunditat social de les reivindicacions i la voluntat de milers de dones de canviar les seves vides i evidenciar la situació de cansament que vivim.
Ha estat un èxit, a més, pel que va ser la vaga laboral en si mateixa i el debat previ suscitat en els barris, les universitats, els instituts, a les cases … ha estat un tema de debat social important, això ja és un èxit. Ha estat impressionant la participació en les manifestacions en totes les ciutats de l’estat espanyol, però no només a les ciutats. Per exemple en un petit poble de 60 habitants, les dones van sortir al carrer amb una pancarta. Això ha arribat a tots els racons.
Justa Montero a una manifestació.
Les crítiques de la dreta que era una reivindicació d’unes poques intel·lectuals es desmenteix amb aquestes dades.
Aquest any, com el passat van tractar de deslegitimar, desmobilitzar, disputar el contingut de la mateixa vaga, les diferents dretes, però els fets han sobrepassat aquesta crítica absurda que res tenia a veure amb la realitat.
La convocatòria de la vaga no parteix del no-res, té un enorme calat que ve de tot el treball feminista que es ve fent, no ja històricament sinó des de l’any passat de tots els col·lectius feministes i totes les dones que des de diferents àmbits han anat exigint canvis. La pancarta de Madrid deia «Som imparables» i això es demostra, hi ha una força impressionant.
Com ho viviu a Madrid? esteu al centre de moltes batalles, amb la ultradreta en creixement i amb encesos debats interns. I alhora uns mitjans de comunicació que es posicionaven clarament en contra però que finalment es van apuntar a la vaga com si es tractés d’una moda.
En primer lloc, destacar que és important tenir en compte que això no és un tema exclusiu de l’estat sinó d’un moviment feminista internacional, amb pràctiques internacionalistes, amb una anàlisi comuna sobre molts dels problemes, tot i que es contextualiza a nivell territorial. La proposta de vaga parteix del reconeixement de la diversitat, perquè totes les dones hi tinguin cabuda i puguin participar d’alguna manera. Això vol dir que és un plantejament clarament inclusiu.
En segon lloc, que tothom hagi hagut de parlar de feminisme ja és un èxit, fa sis anys encara era un terme estigmatitzat, en canvi ara tothom parla. Una altra cosa és la forta disputa pel contingut: la dreta ho vol reduir, de fet fa polítiques que van en contra del que planteja la vaga, o aquesta altra dreta neoliberal que parla d’un feminisme liberal, d’un tipus d’igualtat feta a les dones per a un mercat liberal flexibilitzat i sense drets, a haver de sortir desnonades dels seus habitatges … en fi que crea la il·lusió liberal que són possibles els drets per a totes sense canvis, però crec que també ho hem pogut contrarestar. Ha estat un intent de restar radicalitat i força a la convocatòria sense aconseguir-ho.
Pel que fa a la ultra dreta no hem volgut que sigui qui centri els nostres debats, hem fugit d’aquesta trampa que ens estableixin el terreny del debat i hem respost amb les nostres reclamacions, seguir avançant i resistir, som les dones del moviment feminista les que plantegen el debat.
Hi ha una part minoritària de l’esquerra que ha criticat la vaga dient que no planteja una transformació social.
El feminisme que convoca la vaga feminista és un feminisme que incomoda i no només a la dreta, amb la qual clarament hi ha una confrontació total en la idea de societat, de les relacions, de drets i llibertats, sinó que també a una esquerra que el que voldria és circumscriure als canvis que el sistema pot concedir, però el plantejament de la vaga va molt més enllà. Parteix de reivindicacions molt concretes i posa el focus en la necessitat d’una transformació profunda, radical de la societat, de canvis reals.
La capacitat del moviment feminista d’articular les distintes lluites, aquesta proposta de canvi de forma intersectorial i transversal, de parlar de les causes estructurals que genera el patriarcat. L’esquerra descafeïnada se sent incòmoda amb aquest discurs. La situació de precarietat, de violències, de despulla de drets és molt greu per a moltes dones i hem d’aprofundir-hi, no s’hi poden posar pegats.
