Fabiola Calvo

Compartir

Art per guarir l’espant de la història

OPINIÓ

Cada racó de Colòmbia té una història, un espai, un cos, un esperit, una comunitat, una empremta al riu, la muntanya, la plana travessada per aquest llarg conflicte armat que s’agreuja malgrat la signatura d’Acords i el crit de pau duna nova generació.

A l’anomenada Perla del Otún, vaig visitar el Museu d’Art de Pereira, em vaig trobar amb “Asimetria de forces”, una exposició de vida, dolor, nostàlgia, una catarsi de Jenny Toro Salas (1989), que ella va descriure com “un treball amb el cos on vaig descobrir que hi havia memòria en mi, però estava inconscient, m’habitava i m’afectava”.

Conversant amb l’autora, mentre mirava i em travessava el seu art, vaig entendre la mesquinesa dels que han tingut el poder polític en revictimitzar amagant els fets, els símbols, les circumstàncies.

L’artista que treballa performance, va recórrer a una expressió que no fos volàtil “necessitava un objecte material, aixecar un arxiu que fos més palpable. Va ser un procés lent que va venir de somnis, d?intuïcions. Vaig començar abordar icones de les esquerres, símbols obsolets i molt tancats, vaig començar que em traspassés malgrat l’estigma, el pes i la càrrega històrica que tenien”.

Jenny Toro Salas és una artista visual dedicada al performance, formada a la Universitat Nacional de les Arts de Buenos Aires, Argentina. A través del seu treball cerca assenyalar les relacions existents entre cos, poder, violència i arxiu, en posar de manifest les maneres com aquestes tensions travessen la seva pròpia memòria corporal. Va començar a treballar amb la falç i el martell i “en aquesta recerca de memòria vaig trobar que no hi ha tantes imatges, ni en arxius nacionals, és com si aquestes imatges estiguessin esborrades”, cosa que va fer més lent la feina que va durar anys, però que es va anar aprofundint.

Mentre investigava seguia treballant amb performance, ho va fer amb maons lligats als peus, a la Plaça de la Memòria de Buenos Aires. “Em va cridar molt l’atenció, a Argentina i Xile, a persones, després desaparegudes, els lligaven objectes per llençar-los al riu”. Un familiar de Jenny, el seu oncle Joan, és un desaparegut. A la seva obra apareix en una fossa comuna, sota una llosa com una forma d’esborrament i revictimització.

“El detingut desaparegut com que no apareix als relats, no era fàcil d’accedir, sempre estava a la clandestinitat o en petits cercles, a l’àmbit domèstic, de vegades especials”. Amb una calavera en un brodat intenta retratar la desaparició.

Va buscar sobre la vida de la seva família i la participació en la militància d’esquerra, en el conflicte armat sense deixar de brodar sobre un vestit militar que es va trobar en una fira de roba de segona, una peça que no sap el país d’origen. “A mi els vestits militars em generaven una atracció i un rebuig alhora”.

Mentre feia tatuatges com un performance “vaig descobrir que brodar és com perforar una tela i entendre que hi ha missatges gravats al cos, històries, memòries, conflictes ja que tots som subjectes històrics i som resultat d’un context”.

L’artista continua explicant a un grup de visitants que els brodats en el vestit militar sorgeixen de tots aquests retalls d’història de molts llocs, d’una necessitat que això fos exposat. El brodat no s’acobla a la tela, és com que l’ataca, és agressiva la necessitat de trencar-la o travessar-la amb aquestes icones. El conflicte també em va habitar”.

El color fúcsia denota allò afectiu, no va triar el vermell per a les icones, estan relacionats amb unes memòries, uns records, uns afectes, unes utopies, i potser la forma d’idealitzar la nostàlgia. “Per mi el color rosa, no és ni vermell ni blau, és el color de la matinada o el capvespre, transcendeix la dicotomia, també molt associat a la femení, ho sento molt carregat del costat matern i és com sento jo la història”.

El brodat per a Jenny Toro Salas no és una relació senzilla entre tela, agulla i fils, a la seva obra “és la necessitat d’expressar aquesta ferida anímica per veure el procés conscient d’aquesta emoció. Entendre que el conflicte ens ha afectat des de moltes perspectives i, encara que hi hagi aquestes diferències polítiques, aquest conflicte que sembla antagonista, alhora comparteix igual en la condició humana”.

L’exposició conclou amb dos vídeos performance. A Diàleg, l’artista encén dues fogueres enfrontades, amb una pala trasllat part del foc, d’una foguera a una altra i viceversa, entaulant un diàleg entre els dos focs; indicant la interrelació i la dependència entre polaritats irreconciliables. Dos focus de combustió contraposats es retroalimenten, es vivifiquen mútuament, els fums s’abracen.

A l’altre vídeo arriba la “Regeneració espontània” quan els camps de cultiu cauen en desús, un procés de regeneració deriva en el creixement d’un ecosistema boscós.

Per a l’artista aquestes obres són part d’una sèrie d’accions, per mitjà de les quals cerca construir un cos resilient, un cos unit a una cremor vitalista, capaç de sobreposar-se a l’espant de la història.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG

També et pot interessar