Feminista i laica, Tamzali, a través del seu darrer llibre, fa sentir un cop més la seva veu exigint llibertat i justícia social
“Mi tierra argelina. Una mujer entre la revolución y la guerra civil” és la darrera obra de Wassyla Tamzali, autora entre d’altres dels següents llibres: “En attendant Omar Guetlato” (1975), ”Abzim” (1986), “Une éducation algérienne, de la révolution à la décennie noire’ (2007), “El burka como excusa” (2010) i “Una mujer indignada” (2011).
Beth Galí, que va acompanyar a l’autora a la taula de presentació, fou una gran interlocutora gràcies a l’amistat i admiració mutua que mantenen des que l’arquitecta catalana va accedir a compartir amb Tamzali el projecte que aquesta liderà: la Xarxa de Ciutats «Les Plazzas Méditerranéennes pour les femmes et la Paix» (concurs d’e arquitectura obert a dones). Per Galí aquest darrer llibre és un testimoni personal – des de la convulsa experiència viscuda per la pròpia família de l’autora- de la història recent del seu país natal, un retrat crític que va des de la descolonització a la reislamització, passant per l’esperança de la revolució.
Beth Gali i Francesc Buixeda coincideixen en definir-la com una dona d’una gran intel·ligència amb la capacitat de desenvolupar una gran activitat. Amdós trets de l’autora quedan abastament provats en la seva biografia a Wikimujeres*, des de l’exercici professional a Alger del periodisme i l’advocacia en els anys 60 i 70, fins a la seva tasca internacional a la UNESCO, des de 1979, en defensa dels drets de les dones, la denuncia de la prostitució i la trata, i el treball en col·lectius mediterranis i del Maghreb en cultura, igualtat i pau…i fins a l’actualitat.
Galí –que es considera privilegiada per haver pogut coneixer Argèlia viatjant amb l’autora- ens acosta a Tamzali a través d’idees proclamades per aquesta intel·lectual: “La justicia de les dones als països àrabs és política no religió”. Per a ella -ens diu- feminisme i socialisme van en un sol lot, és només en una societat socialista on les dones es poden realitzar i disfrutar dels seus drets. El socialisme ha de donar resposta als problemes de les dones igual que a la resta de problemes socials i a la pobresa. D’altra banda -reflexiona- és molt diferent el feminisme a Europa o a Estat Units que a l’Àfrica o a l’Àsia. I per a acabar-ho de reblar afirma Galí ” Ella és lluitadora feminista al seu país i socialista a Europa”.
L’arquitecta catalana, abans d’entrar en matèria sobre el llibre, va compartir una reflexió amb la sala sobre el decebedor que és que a països com Suècia s’estigui produïnt una reversió, una regressió en les aspiracions feministes i en els drets de les dones.
Sobre el lllibre, el pimer que vol assenyalar Galí és el lligam entre el drama argelí i la guerra espanyola del 36-39. L’obra té un fort component autobiogràfic ja que l’autora és descendent d’un avi “contacontes” argelí i d’un avi d’ofici humil, un paleta espanyol. “Meravellosament ben escrit i amb una vivor que et fa sentir el país”, aquest llibre és de memòries, d’història i de viatges.. “una mica com una confesió, marcada per la mort del pare, una mort terriblement absurda”, explica Galí, i ens fa presents els desenganys de Tamzali davant les actuacions dels erradicateurs, d’una Argèlia tallada en dues, d’un islamisme capaç de provocar una guerra fraticida, també però, els records d’un país, d’una terra idílica.
Les preguntes clau, a parer de Beth Galí, per entendre més el país de naixement de l’autora i que cal formular a l’escriptora són: les revolucions als països àrabs quina influència hant tingut a Argelia?, fa temps explicaves – li diu- que a les ciutats del teu país, degut a la presió damunt les dones, seies arraconada i angoixada en un cantó dels bars. Encara et succeeix això?; i per què vas tornar a Argèlia quan tothom en marxava?
“Per esperit de contradicció!” respón impulsivament Tamzali. I, seriosament explica l’important que és per ella la relació entre feminisme i socialisme ” no m’interessa pas una revolució on no pugui ballar”, diu. Ella es considera essencialment política i per a ella el feminisme és un pensament polític que li permet tractar els temes socials de les dones “les qüestions de les dones són qüestions socials”, primer cal alliberar-se i després ser feminista. L’alliberament de la dona no es podrà doncs considerar sense combatre: l’islamisme, les religions, el nacionalisme, el racisme, la discriminació, etc.
L’autora assegura que la colonització va ser un fre enorme per a l’alliberament de les dones al seu país. Per a les dones va ser “més terrible que per als homes ja que van haver de significar-se molt més en la identitat algeriana. En essència va representar el tancament de les dones en el món tradicional.”.
Aquesta argumentació porta a Tamzali a reflexionar sobre la migració i està convençuda que el seu tractament ha de ser polític: “L’accés als mateixos drets”. Afortunadament, al seu parer, el feminisme de la igualtat ha avançat en aquest sentit, malgrat calgui reconèixer al feminisme de la diferència el sentiment de llibertat que podem gaudir les dones.
Aprofita l’autora, rememorant la vida del seu avi paleta i massó i exiliat, com es pot ser víctima d’una cultura i en canvi defensar-la: “la servitut voluntària”. Seguint el fil aserta que el treball feminista és mé dificil que el treball politic ja que s’ha de lluitar contra la cultura.
La història familiar
El seu pare va ser assassinat durant la Guerra d’Algèria, que ella qualifica de “guerra d’un poble contra un exèrcit, no d’un exèrcit contra un altre exèrcit”. Va créixer en una granja que els seus pares van comprar a colonitzadors francesos. Aquesta situació derivaria en la mort absurda de son pare i la “perdua del benestar, de la felicitat”. D’aquí aquest necessitat de retorn a través del llibre a la terra, no des de la nostalgia sinó des d’un fort sentiment de justícia. Però serà a través de l’escriptura del propi llibre que podrà prendre distància, com si veiés una tragèdia grega i podrà superar “aquest anar en la ruta dels elefants, aquest reemprendre el camí del retorn per morir allà”. La recerca dels paradís perdut, d’una adolescència melangiosa que es sustentava sobre la casa ( és per aixó que s’hi va fer una casa propia). La història de la familia és la història de l’anti-dret, contra la raó de l’estat.
Les revolucions àrabs
Tamzali creu que la de Tunisia sí que és una revolució ja que per primera vegada permet un debat polític sobre l’Islam i aixó és fonamental. En canvi no ha passat el mateix a Egipte on la revolució ha estat frenada, ni tampoc a altres països com el Marroc on el debat és subterrani.
Celebra l’actitut de les dones en aquest moviments ja que a la revolta d’Algeria del 1998 ja es deia que “Quan les dones surten al carrer es quan es pot dir que hi ha una revolució”
El que passi a Tunisia serà molt important per Algèria i altres països. En aquest país la gent que no ha votat islamisme sap què ha votat i en canvi la gent que ha votat islamistes han votat contra un munt de coses, asegura Tamzali que a més està convençuda que si els partits islamistes o radicals salafistes volen imposar una serie de regles socials la gent no les acceptarà.
Ho confirma amb experiències de la seva propia familia, quen per exemple la seva avia va voler convertir a l’islam a dones algerianes que viuen a Barcelona i no ho va pas aconseguir o com l’avi i l’avia no veien cap necessitat que ella, la seva neta, es convertís a l’islam.
Personalment, manifesta però la seva inquietud davant les properes eleccions a Algèria, ja que en aquest país -opina que- “s’ha deslegitimat la democràcia, no hi ha formació política, hi ha un únic diari, i sobretot pel fet que l’educació que s’està impartint en les escoles es basa en valors com l’obediència i la submissió”. La gent que ara tenen 30 anys no tenen bona formació política i la seva actitut davant la vida es existèncialista en el sentit consumista i individualista. Persisteix també un sentiment de culpabilització des de l’alliberament anticolonialista. El primer obstacle és per tant, la mateixa familia i l’educació que reforcen l’autoritat “a cada familia hi ha un policia” s’exclama Tamzali.
La lluita pel dret de les dones i contra el fonamentalisme islàmic i els integristes religiosos
Es defineix a ella mateixa com a atea de tradició musulmana i sosté que el feminisme islàmic no existeix i que aquest concepte va ser creat per dones europees convertides a l’Islam, començant per Barcelona.
A Argèlia diu “la revolució dels 70 va passar pel costat” i es necessita igualtat per poder construir un estat modern.
Creu que la por de la ciutadania europea vers les revolucions del sud de la mediterrània neix de la convicció que en aquests països només hi pot haver revolucions islamistes, “no se’ls acut pensar que n’hi poden haver d’un altre signe”. Cal doncs canviar la perspectiva del nord i començar a veure que el que està succeint allà són intents de contra-revolució, la contra-revolució islamista. I saber que la població vol llibertat de premsa, llibertat per a les dones… Per aixó Tamzali és optimista ja que sap que l’islamisme és una ideologia “mortífera” basada sobre la mort, la mort de l’individu, la mort de la cultura…
A Europa la gent està constrenyida per velles ideologies ( nacionalismes, anti-imperialisme…)i cometen errors quan estableixen llaços i amistats amb islamistes. “El culturalisme és perillós” i “l’islamisme no pot ser mai post-modern ja que mai ha estat modern”, exclama Tamzali i recordeu -diu- que a França fa molt temps que les dones s’han alliberat de la religió però, aquí al vostre país no fa gaire temps”.
Wassyla Tamzali, aquesta intel·lectual, escriptora, política que viu entre París i Algèria estarà sempre disposada a avalar els projectes pels drets de les dones a la Mediterrània, tal i com ha pogut comprovar directament La Independent.
* Bioografia a Wikimujeres, des de l’exercici professional a Alger del periodisme, redactora en cap de la primera revista magrebí lliure «Contact» (1970-1973) i l’advocacia (1966-1977) fins a la seva tasca internacional a la UNESCO (des de 1979) en defensa dels drets de les dones, la denuncia de la prostitució i la trata. Organitzadora del forum de les ONG a la Conferència de Beijing (1991), va coordinar-hi les diverses activitats contra l’ explotación sexual de les dones i la violencia contra les dones argelines durante la guerra civil. I no ha parat… Ha estat fundadora i impulsora del col·lectiu Maghreb Egalité, del Centre UNESCO “Dones per la Pau” als Balcans, Directora del Programa de la UNESCO “Pour la promotion de la condition des femmes de la Méditerranée », creadora del Forum de les Dones de la Mediterrània, el festival de Tesalónica ”Femmes créatrices deux mers : la mer Noire et la mer Méditerranée”, la Xarxa de Ciutats «Les Plazzas Méditerranéennes pour les femmes et la Paix» (concurs d’e arquitectura oberta dones), i impulsora d’un programa inter-universitari sobre la historia mediterrània de les dones “Les transversals: Història i històrias de les dones en la Mediterrània”.
