He de reconéixer que quan escric aquestes línies em sent espantada després d’haver escoltat unes xifres d’una enquesta del CIS, segons les quals el quaranta-quatre per cent (44%) dels homes consideren que la promoció de la igualtat entre dones i homes a l’Estat Espanyol ha aplegat tan lluny que ara qui se sent discriminats són ells.
Però el més preocupant de tot és que el cinquanta u per cent (51%) dels joves entre setze i vint-i-quatre anys dona suport obertament aquesta tesi de la discriminació masculina per part de les dones. Em resulta francament al·lucinant.
Per acabar, la meua amiga Tere em fa aplegar un article d’opinió publicat per l’única consellera del partit ultradretà al Govern valencià i publicat a un mitjà conservador on parla de la defensa d’un feminisme que incorpore “perspectivas y soluciones que incluyan la sensibilidad femenina: esto es desde el mundo femenino. Y hablar del mundo femenino significa llevar siempre consigo el mundo familiar: La família”.
Les dues grans vagues feministes del dos mil díhuit i dos mil dènou els van fer veure les orelles al llop i van poder comprovar com el lema que es reivindicava a la primera vaga i que deia “Si les dones parem el món es para” era cert.
I vull recordar que, malgrat la tebiesa dels grans sindicats en convocar només aturades de dues hores, la gran majoria vam parar les vint-i-quatre hores i les places i carrers dels pobles i les ciutats es van emplenar de veus de dones demanant una llarga llista de reivindicacions que acabaren amb les desigualtats que encara patim a tots els àmbits fins i tot dins de les famílies. Un àmbit on precisament no sols és una font de conflictes, també és l’escenari de gran part dels assassinats de dones i xiquetes o feminicidis.
La meua senyora mare és una gran aficionada a les dites i en té de molt bones, però n’hi ha una que em ve al pèl i és la que diu que “El que debe, algo teme”. I en aquest cas em ve al pèl perquè la por que estan demostrant és molt evident. La por a la pèrdua del poder tradicionalment en mans masculines. I quan parle de poder en refereixo a tota classe de poder: polític, econòmic, d’autoritat familiar i comunitària, etc.
Només es pot entendre aquesta onada negacionista des d’aquesta por a la pèrdua del poder i dels privilegis tradicionalment heretats només per haver nascut homes.
I clar, les dones hem dit alt i clar que ja n’hi ha prou d’opressions i de privilegis a costa del nostre silenci, les nostres vides o la nostra submissió als mandat patriarcal. I els ha fet mal a qui pensava que aquest ordre patriarcal era etern. Doncs ja veuen que no, que no ho és. Que ací estem les dones, hereves de grans lluitadores i alhora, també lluitant des d’un feminisme radical que va a l’arrel dels problemes per solucionar-los, també des de l’arrel.
Senyora consellera, les que tenim una llarga trajectòria sabem del que parlem quan parlem de la necessitat del feminisme radical. I sap per què? Perquè som molt conscients que ens assassinen per ser dones. I perquè només en un any, l’any passat ens van assassinar a cent dones i xiquetes, només per ser-ho. I a moltes d’elles, dins de la mateixa família. Li agrairíem que, des del seu càrrec institucional, fora més curosa amb les seues paraules i fora una mica més empàtica amb les famílies de totes aquestes víctimes.
També li he de dir que res espere ni de vosté, ni del partit que representa.
