Per Sandra Miguez
“M’encanta la vida i la visc acompanyada en xarxes amb altres dones”
Rosa Maldonado és una activista feminista de 64 anys. Va migrar des de l’Argentina a Catalunya fa més de 30 anys i acompanya les accions solidàries que fan les Socorristes a la Xarxa, la Xarxa Companya i l’organització MIKA, Sororitat Internacionalista de Barcelona.
És infermera professional, el 2018 juntament amb altres companyes van fundar MIKA Sororidad Internacional (Barcelona), una organització que té per objectiu fer xarxa, cooperar i acompanyar aquells moviments i col·lectius feministes i socials de tot arreu que lluiten per defensar els drets fonamentals de les dones. L’associació pren el nom de Micaela Feldman, membre de la Brigada Internacionalista Argentina i primera comandant d’un centenar de soldats durant la Guerra Civil Espanyola.
Maldonado ha treballat a “La Red Compañera” un espai d’articulació regional d’organitzacions, xarxes i col·lectives feministes i lesbofeministes que acompanyen dones, nenes i altres persones a avortar de manera segura, amb cura i lliure de totes les formes de violències. Són més de 21 associacions de 15 països d’Amèrica Llatina i el Carib.
Rosa Maldonado es defineix com a migrant i activista feminista.
Sandra Miguez: Fa més de 30 anys que resideixes a Catalunya, a l’Estat espanyol, com a dona migrant, quines han estat les discriminacions que has travessat al llarg de la teva vida?
Rosa Maldonado: Viure a la il·legalitat és una de les opressions, perquè aquí la llei d’estrangeria institucionalitza el racisme i genera una doble opressió sobretot a les dones immigrants.
Com a dona migrant que vaig estar durant dos anys sense papers en ingressar a l’Estat espanyol, Rosa assegura haver viscut aquesta doble discriminació. Però també explica que ser dona i migrant va fer que durant diversos anys només pogués accedir a feines del sector de cures, que són els àmbits més precaritzats i més invisibilitzats. “En aquell moment tenia la doble tasca de mantenir les meves filles que estaven estudiant a Argentina, i mantenir-me i poder viure en una situació il·legal en aquest país i treballar els serveis de cura. No només eren tasques de cura, sinó que a més era la cura de persones adultes grans” assevera per remarcar les dificultats que això significa: “La majoria de les dones vam quedar tancades en aquesta precarietat”.
Això la va portar a lluitar al costat de la delegació de Màlaga per poder obtenir la regularitat que es va aconseguir al govern de Zapatero, després de tres anys de lluita. “Avui sóc empleada del sistema públic de salut, però és una cosa molt difícil d’aconseguir aquí sent dona migrant, la majoria quedem atrapades en el servei domèstic, a les residències privades o als serveis de cures en general”. Una altra variable que identifica entre els obstacles i les discriminacions és l’idioma. “També va caldre transitar l´exclusió de qui no sap parlar català”. Rosa relata que durant molts anys els formularis que havien de completar les persones migrants com el de la targeta sanitària o dels cursos per poder accedir a algunes prestacions, estaven en català i va ser una altra batalla que va haver de fer. “Defenso el poble català i estic al costat de les seves reivindicacions, però no saber parlar o no comprendre al principi el seu idioma em va fer sentir no només racialitzada sinó exclosa”.
De quina manera incideix no tenir nacionalitat en la relació laboral?
És un obstacle que fa que la majoria dels contractes laborals siguin precaris. Si no ets espanyol/a, no pots optar pels llocs interins, ni per una plaça fixa. Això significa un esforç personal molt gran per poder arribar a treballar i integrar-se a l’àmbit dels serveis públics com el de la salut.
Acabat el 2014 Rosa va obtenir la doble ciutadania i va aconseguir un lloc formal que conserva fins a l’actualitat com a professional de la salut en el sistema públic, encara que hi treballava de manera precària des del 2007. En aquells anys en els quals va tenir contractes absolutament precaris marquen la gran bretxa salarial i la manca de reconeixement econòmic cap a la feina i la impossibilitat d’accedir a una pensió que comptabilitzi tot el temps dedicat.
Com ha afectat la pandèmia per covid la teva salut física, mental, emocional?
“Vaig estar a la primera línia d’assistència, treballant al sector d’hemodiàlisi, la qual cosa va significar un esforç i una sobrecàrrega extraordinària perquè l’estàvem realitzant amb pacients amb covid”.
A més per treballar en aquest àmbit, durant la pandèmia Rosa Maldonado va tenir dues vegades Covid i una pneumònia, cosa que li va deixar seqüeles. La immobilitat en un dels seus braços i treballar en un lloc d’extrem acostament amb els patiments i la mort va tenir un impacte psicològic molt fort. “Sobretot quan vaig tenir una pneumònia em vaig dir ‘Rosa no et pots morir ara’, perquè m’encanta la vida i m’encanta ser activa per a aquesta vida i la vull plena i amorosa. El tema de la mort és una cosa que he començat a pensar a partir de la pandèmia perquè he viscut aquesta situació tan desastrosa”, comenta Maldonado conscient de tot allò que va implicar aquest context mundial i també de la necessitat que tenien aquelles dones que necessitaven avortar. “Hi havia innombrables obstacles per poder acompanyar a avortar” detalla en relació amb la impossibilitat d’accedir als serveis públics per les restriccions per Covid.
Xarxes i cooperació
Des dels 15 anys ha participat en diferents organitzacions, primer al Partit Socialista d’Argentina, després en organismes de drets humans, com a delegada de l’Hospital de Neuquén, fins i tot va arribar a formar part de la lluita per la recuperació de la fàbrica Zanón a Argentina.
Com vas començar la teva militància feminista?
Vaig començar a transitar el feminisme des dels espais polítics i avui participo en organitzacions feministes perquè crec que les xarxes no només ens donen forces per treballar i lluitar contra el sistema patriarcal sinó que ens ajuda a pensar sobre nosaltres i ens ajuda a donar-nos suport entre nosaltres perquè ens vam adonar fa molt de temps que no és qualsevol baralla, i que soles no podrem, sinó que ho hem de fer en xarxa, en articulacions. Aquesta és la gran potència que tenen les xarxes i els activismes i els cooperativismes.
En aquest sentit dóna com a exemple la feina que estan fent pel cas Justyna Wydrzyńska, una jove defensora dels drets humans que podria ser condemnada a fins a tres anys de presó per ajudar una embarassada que necessitava un avortament sense riscos a Polònia. Ella entén que l’única manera de treballar per garantir l’agenda dels drets de les dones i les dissidències és treballar de manera cooperativa i en xarxa.
L’àmbit laboral és on moltes vegades es veuen les desigualtats, com es viuen aquestes bretxes al sector salut?
En l’àmbit de la salut la majoria de la planta del personal són dones i allà, els rols i estereotips de gènere es mantenen, cosa que genera inequitats i desigualtats. Això augmenta en el cas de tractar-se de lesbianes, persones no binàries, transvestits o trans. Al sector salut són poques les dones que es poden reconèixer lesbianes i molt menys persones trans. Per a les dissidències és més gran la bretxa salarial, perquè a les dones sempre se’ls assignen tasques de cura que són les tasques més precaritzades i menys reconegudes. A l’àmbit públic, com és el de la salut, hi ha gairebé nul reconeixement per a altres identitats de gènere, on encara persisteix la lluita per garantir la quota laboral en institucions públiques.
Un home percep de mitjana uns 1.244 euros per la pensió, mentre que en el cas de les dones és d’uns 794 euros, cosa que marca una bretxa del 36%. Hi ha més d’1,5 milió de pensions per sota dels 500 euros que corresponen a dones que han ocupat els llocs més baixos a la piràmide laboral” diu, remarcant, que les condicions laborals de les dones estan marcades per més temporalitat, una edat més tardana d’inserció laboral, i moltes vegades el que se’ls atorga és una pensió a favor de la família, cosa que indica que són dones que han hagut de renunciar a la vida laboral formal, i que avui estan rebent una pensió d’entre 200 a 485 euros, la qual cosa està per sota de la línia de pobresa.
Com veus la representació de la gent gran als mitjans de comunicació?
Les persones adultes grans estan estigmatitzades. Només es plantegen publicitats en les quals s’entén que fer-se gran significa haver de fer servir determinats productes i aquestes publicitats tenen com a protagonistes només les dones, com per exemple en el tema de la incontinència. Les dones ho podem parlar, però els homes no ho verbalitzen. Tota la publicitat i fins i tot en els programes, es dirigeixen a les dones, cosa que significa una nova estigmatització que reforça el masclisme.
Quins han estat els èxits dins dels feminismes?
Haver arribat a la joventut. Les noves generacions són les protagonistes dels canvis des del punt de vista polític. Dir no al patriarcat és a dir no al capitalisme i això ho hem aconseguit en unir xarxes, compartint espais on ens sentim més segures.
Creus que hi ha un reconeixement sobre les situacions de violència envers persones adultes grans?
Les adultes grans seguim sent responsables de les tasques de cura, fins i tot ara de nétes i néts, cosa que és una feina absolutament invisibilitzada i no remunerada. Els 40 anys de dictadura que va viure l’Estat espanyol fa que aquesta violència s’hagi perpetuat a les llars, a l’educació i és el que explica part del que passa amb les dones i la quantitat de dones assassinades, de les quals moltes són adultes grans i de tot això se’n parla poc.
