Una trucada telefònica és, moltes vegades, l’únic que durant mesos o anys uneix emigrades cubanes amb la seva família a l’illa. Però un dia aquesta trucada telefònica pot connectar a mares i familiars amb una altra realitat molt més dolorosa i fins al moment invisible: la violència masclista.
“Mai oblidaré l’hora i el que estava fent quan va sonar el telèfon. Em vaig posar com boja. De l’altre costat algú em deia que la meva filla Jenny havia mort”, recorda Noemí de Cárdenas.
Gràcies al suport d’amics, col·legues i familiars, Cárdenas va poder agafar un avió a Lima, Perú. Aquesta professora de semiòtica de l’Institut Superior d’Art (ISA) afirma que la seva preparació professional va ser la que li va permetre veure els signes que alguna cosa passava.
Tot reunir proves que demostren l’abús físic i emocional que va patir Jenny Montero de Cárdenas a mans del seu marit, aquest va ser absolt en la investigació com a autor de la seva mort.
Jenny tenia només 30 anys quan va morir el 30 d’octubre de 2011, deixava una nena de gairebé dos anys. La seva història devela les vulnerabilitats de les emigrades, cubanes o no, davant de la violència per motius de gènere.
“Amb molt dolor vaig anar trobant fotografies de quan la colpejava, vaig ser lligant caps i em vaig adonar que la versió de mort per infart era falsa”, va dir Cárdenas a SEMLac.
Segons dades oficials, prop de dos milions de cubans (gairebé 11% de la població) viu fora de l’illa i les dones representen gairebé la meitat d’aquesta xifra.
La recerca de millors condicions econòmiques, beques per a la superació professional i contractes de treball a l’exterior estimulen a les més joves a sortir del país; algunes ho fan soles i altres acompanyes de les seves parelles.
Però aquelles cubanes que aconsegueixen sortejar les dificultats del trasllat i escapen de les bandes de tràfic de persones i tracta de dones encara tenen altres reptes de resoldre en el lloc de destinació. Històries recents reflecteixen que la violència de gènere pot ser una d’elles.
Dona i emigrant: en el límit de la violència
Estudis sobre violència de gènere i emigració assenyalen les complexes vulnerabilitats a què s’enfronten les emigrades.
“La combinació immigració i violència de gènere provoca unes situacions de vulnerabilitat majors per a les dones immigrants i unes retallades de drets, més encara que si estiguéssim parlant de dones nacionals víctimes de violència de gènere”, apunta la jurista espanyola Raquel López Merchán en el seu article “Dona immigrant víctima de violència de gènere”.
Segons l’autora, incideix en aquest fenomen el dol migratori, entès com una situació psicològica especial que condiciona les percepcions i el comportament dels que emigren.
A més, el xoc cultural i les dificultats que implica un idioma diferent a la llengua natal s’uneixen a la manca de xarxes socials naturals com la família i les amistats.
López Merchán subratlla en el seu article de 2013 la forta dependència de la dona immigrant respecte de la seva parella.“En molts casos han vingut gràcies al reagrupament familiar o no tenen documentació pròpia o en regla, no tenen ingressos propis, etc. Tot això contribueix a dificultar la independència de les dones, que pateixen violència de gènere per disposar com vulguin de la seva vida “, refereix l’especialista.
Aquestes variables també van influir en el cas de Jenny Montero de Cárdenas. Santiago Ariel Llerena Díaz mantenia amb ella una relació d’anys a Cuba, però la història de violència es va produir en la distància, allunyada de coneguts i familiars.
Segons la mare de la víctima, el maltractament sistemàtic a què va estar sotmesa la seva filla en un país aliè, sense feina, amb una filla de mesos i sense xarxes de suport “desmantellar la seva psique”. Montero de Cárdenas va tenir poques oportunitats de sortir del cercle de la violència.
L’esperança que és possible mantenir el vincle afectiu i que no es repetiran els maltractaments posa a les víctimes en desavantatge.
“El maltractador sempre compta amb el silenci, la por i la vergonya de la víctima. Per això és important parlar”, reconeix de Cárdenas.
El complex accés a la justícia
Per a Manuel Vázquez Seijido, especialista del Centre Nacional d’Educació Sexual (Cenesex), l’estatus migratori és fonamental en l’accés a la justícia.
“Una cubana que té un estatus legal segons les regulacions del país receptor, té més possibilitats d’accions el sistema de justícia”, va dir l’advocat a SEMLac. De l’estatus migratori depèn en part la possibilitat d’accedir a l’ocupació i, per tant, comptar amb recursos econòmics que els permetin contractar representació legal.
Noemí de Cárdenas va patir aquestes limitants en carn pròpia. A 3.959 quilòmetres de l’Havana, aquesta acadèmica altament qualificada haver de buscar llocs de treball temporals, comptar amb la col•laboració d’amistats i demanar la solidaritat d’organitzacions de dones per poder sobreviure i enfrontar els complexos processos judicials, un dels quals li va permetre guanyar la guarda i cura de la seva néta Sasha Naomi Llerena Montero, que actualment resideix amb ella a l’Havana.
Durant els dos anys que va viure a Perú, Cárdenas va lluitar perquè es realitzés el procés penal i va reclamar a la fiscalia provincial en el penal de Lima. Amb la representació d’un advocat criminalista i acadèmic d’una Facultat de dret a Lima, va poder presentar proves rellevants sobre l’atemptat a la vida de Jenny.
De manera solidària van aconseguir un peritatge del reconegut metge legista i anàtomo patòleg peruà Dr. José Ernesto Ráez González, que va assegurar que “m’impressiona com una síndrome asfíctico. No es pot descartar lesions al coll com a seqüeles d’oclusió”.
No obstant això, el tribunal va fallar a favor del demandat. El 10 desembre 2014 va rebre la notificació de la fiscalia arxivant el cas. La mare cubana continua denunciant a les xarxes socials el feminicidi de la seva filla.
“Tinc totes les proves que demostren que ell és culpable, però la justícia peruana es va tancar a fer justícia en aquest claríssim cas. Jo sospito que totes les irregularitats que es van cometre en la pèssima investigació duta a terme en aquest cas tenen com a mal de fons la corrupció “, afirma de Cárdenas.
Els prejudicis i estereotips que releguen a les i els migrants a ciutadans de segona poden recaure en les víctimes de violència masclista. La manca d’orientació i suport, tant de les víctimes com dels seus familiars, també posa la mirada en les autoritats del país natal.
Vázquez Seijido subratlla que el caràcter territorial de les lleis pauta els límits de l’actuació
de l’Estat cubà, les seves institucions i ambaixades.“Les nostres ambaixades no tenen la capacitat jurídica ni econòmica per donar un acompanyament a aquestes víctimes. Però sí haurien de incloure aquest acompanyament i orientació a la ciutadana cubana al país de destí”, opina l’advocat cubà.
L’especialista destaca que el principal mecanisme de protecció per a les víctimes són les lleis nacionals, ja que encara no hi ha instruments jurídics internacionals que facin esment a la violència cap a les dones per motius de gènere en el context migratori.“Des del punt de vista jurídic internacional, pogués acompanyar-la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW) segons s’apliqui en aquest país”, apunta l’advocat.
També pot ser estratègic buscar suport en organismes internacionals que s’encarreguen de vetllar pel respecte als drets humans i organitzacions no governamentals que donen suport a víctimes de violència de gènere.
Encara que Cuba no forma part del Sistema Interamericà de Drets Humans, les cubanes residents a la regió llatinoamericana podrien denunciar en aquesta instància a l’agressor en particular o l’Estat d’aquest país, si aquest no accionase per protegir-la enfront d’un delicte que qualifica com una violació dels drets humans.
Traductor de Google para empresas.
