OPINIÓ
Hi ha eslògans feministes ben coneguts que recorden les bruixes i sabem que “les fades i les bruixes s’estimen” com molt bé va dir Maria Mercè Marçal, o sigui que no ens ha de sorprendre que les bruixes hagi estat un tema d’interès d’Irene Solà.
Fa uns dies en aquest bloc Coloma Jofre Bonet ens va oferir una ressenya sobre el llibre Ballo jo i la muntanya balla, ara es tracta de parlar de la dimensió artística de l’autora a partir de la seva exposició Hi ha una història d’una dona que, que ha estat a la galeria Àngels de Barcelona (Pintor Fortuny, 27) fins al 12 de setembre. La veritat és que com diu la pròpia autora, ella entén l’art i la literatura una mica com la mateixa cosa, sobretot quan les seves obres es basen en els mateixos interessos pel que fa als temes de fons i per això fa servir tant els suports audiovisuals com l’escriptura.
De fet, la gènesi de l’exposició Hi ha una història d’una dona que es troba en una llegenda del Lluçanès, La bruixa del pla de les Arenes. Aquesta llegenda, explica que la dona d’un ferrer, a les nits, per a anar a la reunió de les bruixes, muntava els aprenents de la farga i els feia servir de cavalleria. I la llàstima és que no acaba bé.
Justament a l’exposició es podia veure un vídeo d’una varietat de situacions de dones cavalcant ases o mules o intentant fer-ho, on intercalats es poden anar llegint fragments de la llegenda. El vídeo força sorprenent i divertit formalment sembla que no tingui més pretensió que reflectir i suggerir que arreu i de diferents maneres les dones, encara ara, cavalquen com la bruixa.
Aquesta narració popular provoca la recerca de l’autora que va trobar una imatge alemanya del 1500, de Hans Baldung, que semblava una il·lustració de la llegenda i que és el mural que primer es veia quan s’entrava a l’exposició. un mural que representa Fil·lis, “la dona dolenta” cavalcant Aristòtil, que és “l’home savi”. I a partir d’aquí, Irene Solà, com ella mateixa diu: “Vaig descobrir que són un conte i una icona que es repeteixen en molts llocs diferents i en contextos molt diferents, però sempre amb aquesta arrel de l’odi i el recel cap a la dona”.
A continuació la seva recerca va donar lloc a una mostra de col·leccionisme en forma de banda que recorre les parets de la sala amb 80 imatges de dones muntant homes. Són d’èpoques i orígens diferents, de formes diverses (gravat, pintura, escultura, dibuix i fotografia) i d’autoria anònima, però també de Leonardo Da Vinci, de Cranach i fins del segle XX com Kokoschka.
La història està documentada ja a Àsia al segle III aC, però és concretada en les figures de Fil·lis i Aristòtil a l’Edat Mitjana, justament quan els judicis per bruixeria, fragments els quals també s’intercalen en el fris d’imatges. Aristòtil seduït per una mala dona i muntat amb una brida a la boca serveix en el context medieval, misogin i cristià, per a il·lustrar la maldat de les dones i posar en guàrdia els homes. La diversitat de les imatges presenta també una certa ambigüitat perquè algunes suggereixen relacions sadomasoquistes
A tall de curiositat s’hi pot trobar la coneguda fotografia dels filòsofs Paul Rée i Friedrich Nietzsche tirant d’un carro conduït per Lou Andreas-Salomé.
Irene Solà ha triat i exposat aquestes imatges des de la perspectiva actual, crítica i irònica i, sobretot, el conjunt li serveix d’exemple per a mostrar com s’escampen aquestes imatges misògines i les conseqüències que comporten en l’imaginari col·lectiu.
I una última notícia sobre Irene Solà és que acaba de guanyar el 17 Premi Maria Àngels Anglada de narrativa catalana per la seva obra Canto jo i la muntanya balla…
Mercè Otero Vidal:
Professora jubilada i activista feminista
