Rosa Ma. Provencio és la presidenta de l’Associació Catalana de Puntaires (ACP) i amb ella conversem sobre aquesta antiga tradició i el futur que té.
Com va sorgir l’associació?
A meitat del segle XX, l’artesania de la punta estava en vies d’extinció amb els canvis dels usos i costums socials i amb la incorporació de la dona al món laboral.
Curiosament va ser un home, Jordi Palomer, fill d’Arenys de Mar, qui va tenir la idea de fer sortir les puntaires de casa seva per treballar al carrer, tal com s’havia fet en temps anteriors. Ell va ser el primer director del Museu Marés de la Punta d’Arenys de Mar, iniciat amb la magnífica col·lecció que havia recollit el senyor Frederic Marés. El 1988, després de molts anys, unes 200 puntaires van plantar els seus coixins a la Riera d’Arenys de Mar i allà va sorgir la idea de fundar l’Associació Catalana de Puntaires.
Quins són els temes que hi treballeu com a entitat?
Ja els primers estatuts de l’Associació Catalana de Puntaires, aprovats el 1988, marcaven com a finalitat l’estudi de la punta, la difusió de les diferents tècniques nostres i foranes, la necessitat d’estar en contacte amb les escoles i tallers europeus per fer intercanvis, o la possibilitat de fer publicacions. Tenim un butlletí que acaba de sortir el número 113; s’ha editat un llibre sobre la història de la punta a Catalunya i, més recentment, un altre sobre punts de fons de la tècnica de tul sargit amb explicacions gràfiques que fan que sigui comprensible per tot el món. Per iniciativa de l’ACP, l’escola de puntaires de l’Arboç ha publicat també un llibre magnífic sobre la seva tècnica que explica tant la història com els punts que li són propis però d’una manera molt gràfica. Hi ha també sòcies que han publicat llibres. La punta catalana té, doncs, suport literari que permet internacionalitzar-la.
Per descomptat que els cursos i tallers són importants per millorar l’elaboració de les puntes i conèixer altres tècniques perquè n’hi ha moltes i algunes són molt desconegudes i gens complicades. L’Associació en fa i són oberts a sòcies i no sòcies, com totes les seves activitats.
D’on ve la tradició puntaire?
És difícil precisar un lloc o un moment concret de la història. El que està clar és que la punta neix a Europa i és un element que marca la posició social de qui la porta. Si mirem les pintures del segle XV-XVI, no hi ha noble que no porti puntes al vestuari. I encara hi ha una altra dada curiosa. Aquells colls que es mantenen rectes i molt alts, generalment portats per reines, són fets en la tècnica de punta d’agulla. És la més antiga i com que és molt laboriosa, els reis se la reservaven i eren poques les peces que passaven a la cort.
De fet la punta de boixets va democratitzar l’ús de la punta ja que s’elabora més ràpidament, tot i que també té tècniques molt exigents.
Diguem que la punta ha estat durant molts segles un element imprescindible en la moda. A partir del modernisme, ja al segle XX, entra en un declivi. Moltes dones s’hi dedicaven perquè era una feina que feien a casa i que complementava els ingressos familiars. Aquesta decadència coincideix amb la gran industrialització i la incorporació de la dona a la fàbrica. Això li permet de tenir un horari i un salari fix que, en molt casos, és superior als ingressos que li proporciona l’elaboració de puntes.
Puntaires al carrer de l’Olivera d’Arenys de Munt
Durant molts anys la punta de coixí va ser una de les indústries artesanals més importants de Catalunya, que va ocupar milers de dones. Estem parlant del segle XVII i XVIII, i fonamentalment de les poblacions del Maresme. Podríem parlar dels inicis de la indústria tèxtil tan important a la comarca?
I tant! Hi ha documents que mostren la participació de milers de dones fent puntes al Maresme o al Baix Llobregat en aquells segles. És curiós que tenim pocs noms d’aquelles dones. Eren totalment anònimes. En canvi sí que sabem noms d’homes: ells eren els que dissenyaven, repartien el treball i comerciaven amb les puntes. Es deien randers. Al Maresme hi ha hagut nissagues importantíssimes com els Castells, autors de les estovalles de la capella de Sant Jordi de la Generalitat o del mocador que es va regalar a la reina Victòria Eugènia per al seu casament i que avui no es conserva per l’atemptat que va patir el mateix dia de la boda.
Sí que tenim una dona randera: la Pilar Huguet, gran puntaire que va marxar a Madrid a finals del segle XIX i va ser proveïdora de la cort borbònica. Les seves descendents van continuar la tasca fins ben entrat el segle XX.
Estem davant d’una tradició que es perd?
Diguem que la tradició ha canviat. Ara la moda de la punta ha tornat però seria impossible fer una col·lecció de temporada amb punta artesana. La punta mecànica ha vingut a substituir les mans femenines i facilita que molts vestits de nit en portin i tinguin un bon nivell d’elegància.
La punta artesana ha incorporat el color. Allò de puntes blanques per fer estovalles o llençols ja ha passat a la història. Entre d’altres motius perquè costa de rentar i planxar, i avui el temps és un valor preuat.
La punta artesana és motiu d’art. Són moltes les peces que s’emmarquen per fer quadres o safates o complements de la moda com ara bosses de mà, fermalls, arracades, etc.
Quantes associades teniu i quins són els motius que les porten a associar-se?
Som 1100 puntaires actualment però la piràmide d’edat és molt alta i ens agradaria que persones més joves s’afegissin al nostre col·lectiu. Abans es feien puntes a l’escola. Després, si passaves a fer estudis superiors, sovint les puntes quedaven a banda. Si et casaves, venien els fills i les teves aficions s’aturaven per ocupar-te de la família. Però quan els fills són grans i si la teva vida laboral et permet temps de lleure, les que vam fer puntes de petita hi tornem. Això és com el gust per la bona cuina: de joveneta menges pizza o coses que omplen i no són cares, però a mesura que et vas refinant el paladar, busques altres coses. Les puntes són un refinament del gust i de l’art.
Les persones associades busquen sovint informació de trobades però també hi ha qui vol saber més sobre les diferents tècniques. D’aquí que convidem professores estrangeres per fer cursos intensius o màsters. Els nostres contactes amb l’escola de Bruges (Bèlgica), de Le Puy (França) o més recentment de Sansepolcro (Itàlia) han fet possible que puntaires de tot l’estat espanyol vinguessin a Barcelona, on tenim la nostra seu, per obrir-se a noves maneres de fer.
Fent puntes a l’associació
Com veieu l’associació d’aquí a cinc anys?
Darrerament sembla que això d’associar-se no estigui de moda i és una pena perquè soles podem fer moltes coses, però juntes podrem anar més lluny. L’Associació Catalana de Puntaires sempre estudia per innovar. L’any passat vam començar a fer puntes amb fil de paper, material que vam haver de crear perquè no es troba al mercat. Ara farem uns tallers per ensenyar a fer fil i a treballar amb aquest material novedós. Això és només un exemple de la nostra tasca innovadora. Encara una altra novetat: aquest any farem la Diada de la Puntaire a Platja d’Aro, el 31 de maig. Serà la número 33. Doncs bé, en col·laboració amb l’ajuntament d’aquella població, farem un concurs de punts de llibre inspirats en una de les rajoles del passeig d’aquella localitat. S’ha distribuït el patró entre totes les persones associades (també tenim homes que fan puntes!) i la realització és lliure. Sempre és emocionant de veure com cada puntaire interpreta un mateix disseny.
Fer puntes té un gran benefici perquè et fa pensar, et fa tenir agilitat a les mans, has de sortir de casa i relacionar-te amb altres persones, raó per la qual t’has d’arreglar, et treu cabòries perquè has de tenir el cap centrat en allò que fas i t’oblides dels problemes i no penses en malalties. A més a més, quan aconsegueixes materialitzar allò que has imaginat, la satisfacció personal és immensa. Jo ho recomano a tothom, molt especialment als polítics perquè amb fils s’han de teixir moltes relacions per obtenir el resultat rodó del «bé comú» que és la punta.
