En la majoria dels Estats àrabs, els reformistes i els defensors dels drets humans s’han convertit en objectiu de la repressió oficial de forma oberta. Aquestes figures s’exposen sovint a acusacions judicials i detencions, i de vegades, a l’assassinat, mentre que moltes organitzacions de la societat civil pateixen l’assetjament a través d’obstacles legals al seu treball. Molts països àra bs segueixen obstruint el treball d’entitats cíviques, associacions professionals independents, sindicats i institucions de drets humans.
La manca de bona governança i les sistemàtiques violacions dels drets humans i dels principis bàsics de la d’aquestes maquinàries de gènere i posa en dubte la seva capacitat d’aconseguir un veritable canvi.
A més, el fet que la majoria estiguin controlats per les “primeres dames” els deixa poques oportunitats de tenir un paper crític o influent respecte a altres polítiques o pràctiques governamentals.
Les guerres i els conflictes fan que els temes relacionats amb el gènere semblin fora de context i irrellevants
Les violacions dels drets humans individuals i col·lectius s’han agreujat durant l’última dècada en el món àrab. S’han produït greus abusos en les àrees que es troben sota ocupació estrangera. Aquí, les dones han patit sovint el pitjor de les condicions humanitàries (Iraq, Palestina, Líban, Sudan). El conflicte i les guerres han produït un devastador impacte en les economies, les societats i les institucions.
Els conflictes armats interns són un altre escenari de greus abusos dels drets humans, en els quals les dones són especialment vulnerables a la violació i l’assassinat, no només durant els assalts dels exèrcits, sinó també durant la fugida i l’emigració.
La guerra comporta trànsit i moviments induïts pel conflicte i és una de les importants raons per explicar l’emigració des de la regió. El nombre de persones que es desplacen com a conseqüència d’un conflicte és molt significatiu.
A principis de 2008, uns 14 milions de refugiats van passar a estar sota el control de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) o de la UNRWA (Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient). S’estima que són 26 milions a tot el món, dels quals 7.700.000 provenen només del Sudan i l’Iraq-Sudan 4.900.000 i l’Iraq 2.800.000-(HDR 2009, p. 26). La guerra entre Israel i el Líban de 2006 va conduir al desplaçament d’un terç de la població civil i la destrucció de milers de cases.
El mateix va passar en la guerra de 2008-2009 a Gaza, en la qual el 23% de les cases de la Franja de Gaza van ser destruïdes o es van veure afectades total o parcialment (Nacions Unides, Consell dels Drets Humans, 2009).
Les guerres i el conflicte amenacen greument els mecanismes nacionals, ja que intenten fer front a la devastació a gran escala amb una capacitat humana i uns recursos limitats. Les guerres i el conflicte també fan que els temes relacionats amb el gènere semblin fora de context i irrellevants.
El context dels mecanismes de les dones a la regió és diferent en els països rics en petroli i en els països pobres o altament poblats. En aquests últims, els contextos econòmics, polítics, socials, culturals i institucionals estan, en general, més desenvolupats en relació amb l’activisme i els rols de les dones en comparació amb els països rics en petroli. Tanmateix, països com Egipte, Algèria, Marroc, Iemen i Sudan, per exemple, han patit molt per polítiques d’ajust estructural i la dissolució de la majoria de les empreses estatals.
Dues dècades de liberalització contínua van culminar en una onada més agressiva encara, caracteritzada per la inclusió de molts estats àrabs en alguns acords de zona franca amb els Estats Units i la Unió Europea, d’acord amb els quals Israel ha de ser un soci (amb Jordània i Egipte de forma directa, i de forma indirecta amb alguns altres estats àrabs, inclosos Marroc i alguns països de l’àrea del Golf). Aquest esforç internacional d’Estats Units, la Unió Europea, les multinacionals i organitzacions d’ajuda internacional per accelerar la privatització va conduir a creixents disparitats socials i pobresa, acompanyades de protestes i ressentiment polític.
Així mateix, el progressiu poder de les diferents organitzacions i grups islamistes va suposar una greu pressió per als moviments de dones i els mecanismes nacionals d’igualtat de gènere, que en la seva major part depenien totalment dels seus governs.
Els Estats àrabs van seguir diverses estratègies per fer front als moviments d’oposició, que anaven des de tenir-los en compte fins a embarcar-se en un enfrontament total amb ells (Palestina, Egipte, Sudan, Iemen, Algèria i Tunísia). Aquesta situació va fer que alguns moviments de dones i mecanismes nacionals, encara febles i en una fase embrionària, quedessin “ostatges” dels seus estats, que patien i segueixen patint d’un greu declivi de legitimitat i suport popular. Els mecanismes nacionals de gènere es van distanciar llavors dels temes relacionats amb l’opressió política i es van centrar en preservar i ampliar els serveis socials i els ajuts.
Cal ressaltar que la major part dels moviments islàmics majoritaris tenen opinions conservadores pel que fa als drets de les dones i la igualtat de gènere, i han mostrat certa hostilitat o crítica als mecanismes universals de drets de les dones, com les Plataformes de Pequín o la CEDAW (Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona). No obstant això, molts han experimentat importants canvis en les últimes dues dècades pel que fa a la seva posició sobre certs temes socials, com el respecte als drets humans, la bona governança i la democràcia, que seran crucials per al seu futur (per exemple al Líban , Palestina, Egipte, Tunísia i Marroc).
Sobre el tractament dels drets humans i les dones per part dels mitjans de comunicació
D’una banda es veu la contradicció que reflecteix la premsa europea sobre els conflictes en el món àrab, basats en una doble opinió a causa dels seus interessos. Moltes de les opinions de la premsa europea sobre el món àrab es basen en que es tracta de països del tercer món. Així, les opinions sobre les dones sorgeixen unides a tradicions antigues i religió.
Sobretot, molts mitjans es basen més en les tradicions culturals de cada país comparant-los amb Europa i critiquen aquests aspectes abans de preocupar-se de les necessitats d’aquests països per al seu desenvolupament.
Durant les guerres, els més perjudicats són les dones i els nens però tot tantmateix la premsa els dóna molt poc espai. Per exemple, la premsa europea dóna el nombre de soldats morts en el bàndol guanyador i també al perdedor, però en cap cas ens informen de les estadístiques de les famílies que han perdut la llar, de les dones deambulant d’un costat a un altre sense saber on estan els seus fills o familiars, etc.
D’altra banda, a l’Orient Mitjà, les ONGs no tenen el mateix tracte periodístic que a Europa. Els motius són que a Europa són lliures i aquí hi ha un ferri control governamental sobre la majoria d’elles.
També a l’Orient Mitjà la premsa continua sent primordialment “masclista”, sobretot en el llenguatge i temes com la política, la religió o el sexe, que són tabús que no poden ser desenvolupats per les dones i només fins a un cert límit pels homes.
*H.H. és de la Xarxa Mediterrània d’Informació i Comunicació amb Visió de Gènere. Escrit Per a Dones i Conflictes a la Mediterrània / LA INDEPENDENT
