Entrevista de La Independent, amb motiu del 8 de març 2014, a la periodista mexicana Sara Lovera López, Coordinadora del Servicio de Noticias de la Mujer de Latinoamérica y el Caribe SEMlac.
A propòsit del 8 de març, com consideres que és la situació de les dones a Mèxic?
El 2014 les mexicanes tenim tots els diagnòstics , que coincideixen amb la regió llatinoamericana: Ha crescut l’ocupació femenina, però cada dia és més precaria. Aquest, segons especialistes, és un dels resultats de la globalització, hi ha qui s’atreveix a assenyalar que es tracta d’un fenomen mundial. Les dones estan treballant en la informalitat, fins a un 30 per cent i no tenen seguretat social, treballen 20 hores més a la setmana que els homes i són les responsables de la cura – terme més nou que la simple doble jornada-. Han avançat en la representació política – aviat en les eleccions de 2015 – seran postulades al 50 per cent de tots els llocs.
També es pot dir que tenen una millor consciència de si mateixes i han superat el problema de la identitat i la subjectivitat.
Tot això no és parell. Mèxic és un país de contrast, l’exercici dels drets és per a les menys, ja que enfront de 25 milions de dones pobres i sense educació, hi ha dones en l’espai públic que participen en totes les activitats.
Avui les mexicanes comptem amb tots els drets en la Constitució i una cascada de lleis i drets en lleis i reglaments, però això no concorda amb la vida quotidiana, perquè a la societat no hi ha canvis, encara que n’hi hagi en política pública, en decrets, en lleis, en mandats. Que n’hi ha.
Quins serien els temes pendents urgents per resoldre per millorar la qualitat de vida de les dones mexicanes ?
N’hi ha molts, crec que el principal repte, que no només afecta les dones, és superar el cercle de la violència, la violència quotidiana i en els espais públics. I el més greu, l’acceptació social d’aquesta violència. O sigui se’ls donen drets, però persisteix la visió cultural de la discriminació “dona tu vals menys que els homes”, sembla la consigna que conspira davant veritables avenços. Per exemple cada any diu la Cambra de Diputats es reporten 15 mil demandes de violació sexual; mil 800 dones de mitjana són assassinades cada any. Per això dic que el retard més significatiu de les mexicanes és la persistència de la violència i la seva imatge devaluada que sosté i dóna suport a la exclusió i la discriminació.
També hem de créixer en ocupació tenint en compte el 47 per cent de la força de treball precari del país és femenina, el problema de la salut, segueixen éssent molt altes les xifres per mort materna i és preocupant que l’avortament clandestí – només és legal al DF (ciutat de Mèxic) – es cobra almenys 3 mil vides cada any. Hi ha impunitat i les defensores de drets humans són perseguides per cacicatges regionals principalment. Aquest, el del respecte als drets humans és una qüestió a resoldre urgentment, on les dones formen part important, simplement perquè ara estem a l’espai públic, abans estàvem aïllades en la casa cova. Això és molt important de comprendre, no hi havia xifres altes de violència com ara, perquè no estàvem competint en el mercat de treball, en la intel·lectualitat, o en la lluita per les terres.
Crec que en menys de 60 anys, aquest és un canvi dràstic, per no dramatitzar la problemàtica de les dones o les xifres cal entendre que és un resultat del nostre progrés en algun sentit, anar a l’escola, votar, treballar, tenir anticonceptius, aquest és el nostre temps.
En fi, crec que ens trobem en la llinda d’un avanç ideològic que no podrà desenvolupar-se si no es disminueix la pobresa i la marginació, que és una vergonya nacional.
I quina és la situació de les dones periodistes a Mèxic ?
La mateixa que totes les altres, som fins un 50 per cent en algunes redaccions, moltes, cada vegada més, ocupen llocs de decisió (no m’agrada el drama, cal reconèixer que prenem decisions), no en les grans cadenes, però si som responsables del contingut i les imatges en desenes de mitjans en els estats i encara aquí: és una dona la directora de Canal 11, hi ha dues dones responsables de diaris importants La Jornada i El Sol de México; hi ha dues o tres o cinc periodistes amb gran influència.
Però al costat de milers d’homes, tenen, com a milers de dones, salaris baixos, manca de capacitació, oportunitats acotades. Però les dones avui són en tots els mitjans, concursant a favor o en contra de la democràcia.
Hi ha un alt risc en el treball de les periodistes a Mèxic
Sí, és clar! com els homes, 25 assassinades en els últims anys, quan hi ha uns cent homes, encara ells més per les fonts i també, per l’estil de treball, ells cobreixen policia, però com a bons mascles s’arrisquen més.
Què s’espera del govern del President mexicà Enrique Peña Nieto pel que fa a l’aplicació de polítiques de gènere?
Jo no espero res que no puguem reclamar o exigir. Si no hi ha un moviment organitzat i claredat en les demandes, no passa res. Ell ha posat noves bases, més diners, més discurs, és una oportunitat perquè es pugui avançar. L’exemple de la Conago és ben clar i ara que tots els governadors, els secretaris d’ estat, els directius han de seguir el pla, això no depèn de la voluntat d’un home, seria un error pensar això. És clar, si el president no dóna línia, menys chance hi haurà, però resulta, tant si es vol o no creure-hi, que és el de menys, resulta que ha posat l’assumpte en el PND, hi ha més pressupost, diu que es capacitin i provoquin canvis, no és de la nit al dia, el retard és fenomenal, però si ho constrenyim al govern i seguim pensant com patriarques, llavors li donem la culpa al principal i l’anàlisi s’enpetiteix. Mirem tot el sistema, els mascles són en els llocs de comandament, la diferència és que avui l’Executiu els vigila a través de l’Institut de les Dones òrgan rector de la política d’igualtat entre homes i dones, hi ha un programa detallat, hi ha responsabilitats per entitat. Llavors què ? Que el més urgent és difondre, demanar comptes, fer-ne un seguiment, en altres paraules, crear els espais i organitzacions d’exigibilitat. No depèn només del president o del govern, cal empènyer perquè compleixin. Jo hi veig una oportunitat si sabem que plantegen, i quants diners hi posen, això és el que converteix el compromís d’un discurs en una base material. És marx elemental o sigui si hi ha diners, fites i pla, avui toca empènyer exigint des de la societat i demanant comptes.
Que diries a les dones i les feministes en aquesta data de reivindicació com és el 8 de març?
Les feministes i les defensores de les dones han d’abandonar dogmes i estudiar; reclamar amb suport, analitzar les coses etc. Això no vol dir baixar banderes, ben al contrari, si tu saps que hi ha una norma oficial perquè a les empreses hi hagi equitat de gènere, busca, difon, exígeix-la i posa en ridícul als actors (empresaris, directius, caps, presidents municipals, rectors de les universitats) perquè evidenciïn el seu endarreriment. Diu Marcela Lagarde que hi ha resistències a tot arreu, cal identificar-les i posar-les en evidència. No pot un governador dir faré i no donar diners perquè es faci, és un demagog, però té un nom i un rostre concrets, com el director d’un diari que escriu amb llenguatge sexista o permet que s’escrigui així.
