Anna Martínez 1

Compartir

Sanitàries davant la pandèmia: entrevista a Anna Martinez Urgell

Sèrie d’entrevistes

Anna Martinez Urgell és llicenciada en Medicina des del 2007 i especialista en Pediatria i Àrees específiques.

Ha treballat en centres privats a Catalunya i a Anglaterra a la unitat Neonatal del Nottingham University Hospital. Des de finals de 2018 exerceix de Pediatra a diferents ambulatoris, actualment al de Can Vidalet a Esplugues del Llobregat.

Com a Pediatra en un CAP de l’àrea metropolitana com valores el què ha passat en aquest any de pandèmia?

Inicialment, com va passar amb els adults, vam viure uns mesos d’incertesa i por al desconegut. Estàvem davant d’un virus nou i no sabíem com seria la malaltia en infants. Per sort la covid19 en pediatria no ens ha donat quadres respiratoris greus com en els adults. De fet aquest any hem vist millora en els quadres de criatures asmàtiques, que han tingut molts menys episodis durant la pandèmia, probablement per la menor prevalença d’altres virus respiratoris i l’ús de la mascareta de manera generalitzada. Els pediatres al principi de la pandèmia vam ajudar a metges de família i una part important vam tornar a atendre persones adultes -sobretot en l’àmbit hospitalari però també a la primària-. Amb la 2a onada i les posteriors ja vam retornar a la nostra població.

Amb la Covid19 a pediatria sí hem vist un augment molt rellevant en problemes relacionats amb la salut mental dels nostres infants. El confinament, l’aïllament del seu cercle social, la por què han vist en els adults i mitjans de comunicació han fet estralls en la salut mental de les nostres criatures. Estem veient quadres d’ansietat en adolescents i en nens més petits, depressions, pors i problemes amb la son. Tot just estem veient la punta de l’iceberg ara mateix i es preveu que això perdurarà en el temps. La pandèmia a pediatria ha significat un canvi en la manera de treballar i d’atendre. Inicialment les pròpies famílies no volien acostar-se al CAP per por, amb el temps, això ha canviat i la població torna a venir al CAP, però sí és cert que les vies de comunicació no presencial han augmentat de manera exponencial. El pacient és conscient que pot resoldre visites (burocràtiques, dubtes de puericultura, receptes…) de manera no presencial i això ho valoro positivament. Per contra, a vegades hem hagut d’insistir en què el nen s’acostés al CAP i hem vist patologia més evolucionada de la què veiem pre-Covid19.

Les criatures són les grans oblidades en aquest procés?

Jo no diria les grans oblidades, però sí “les grans castigades”. Inicialment es van tancar escoles, que sí era necessari en aquell moment de claudicació del sistema sanitari, juntament amb el desconeixement real de la forma de propagació del virus, i es va “culpabilitzar” les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la familia i rarament són la causa de brot . Els nens durant aquest any de pandèmia ens han donat una lliçó als adults en capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies, però no serà gratuït aquest esforç que els hem demanat, probablement.

Els i les menors han seguit anant a escola, ha complicat abordatge?

Els nens i nenes necessitaven tornar a escola. Les escoles han fet un esforç enorme per fer de les classes un espai segur, moltes vegades passant per damunt dels seus principis educatius -ja no es pot compartir, ja no és permet el contacte…-, i ho han aconseguit. Ja portem gairebé un curs escolar i les dades ens diuen que les escoles no han estat origen de contagis, sinó que aquests s’han donat majorment dins l’àmbit familiar i en l’estudi de tots els contactes d’una criatura infectada poques vegades han aparegut nous casos.

Amb quines dificultats us heu trobat durant la pandèmia?

La pandèmia només ha exacerbat el problema de base del nostre sistema sanitari, que per mi és dels millors d’Europa. Ens falta personal, ens falten recursos i se’ns informa poc sobre la situació real de la pandèmia. La transparència és quelcom indispensable a l’hora d’enfocar un problema com ha estat aquest i trobo que al nostre país ens ha mancat, sobretot els primers mesos. La falta de tests i d’EPIS va ser sonada al principi de la pandèmia, però va ser un problema de desavastiment a tota Europa, pel què no en faig responsable a l’ICS, que sé que va fer el possible per protegir-nos als sanitaris.

Actualment valoro com a positiu el maneig que estem duent a terme als ambulatoris i disposem de les eines necessàries per poder atendre a la població. Ara ja penso que cal obrir les portes del CAP al 100% i començar a reprendre el control presencial sobretot de les patologies cròniques que amb la pandèmia van quedar una mica “aparcades”. Es pot fer i es pot assegurar l’ambulatori com a lloc segur per al pacient.

Com valores els confinaments escolars?

Valoro que són necessaris, i amb això no vull dir que sovint siguin “insostenibles” dins de la dinàmica familiar. Estem en una situació excepcional i calen mesures excepcionals. Jo també tinc fills en edat escolar i a casa tant el meu marit com jo no hem fet un sol dia de teletreball des de l’inici de la pandèmia. No ha estat fàcil, però la situació és la què és. No em toca a mi decidir els ajuts que caldrien a les families quan a unacriatura se la confina a casa, però el confinament de les classes quan apareix un cas positiu és una mesura necessària, al menys fins que un percentatge major de la població estigui vacunada o hagi passat la malaltia.

Com us ha afectat la transmissió de la malatia entre professionals a l’ambulatori?

És un fet que els sanitaris ens hem contagiat més. Inicialment no teníem prous equips de protecció ni proves per detectar correctament els casos i, obviament, estàvem més exposats al virus. A casa meva vam caure amb la primera onada. Això era quelcom que sabíem que passaria i, de fet, penso que si et fas sanitari assumeixes el risc d’emmalaltir; va amb la professió. A mi personalment se’m va fer dur haver d’assumir que els meus fills es contagiarien perquè no tenia la opció d’aïllar-los de nosaltres sense posar en perill familiars més vulnerables. Vam tenir sort i ens van tocar quadres lleus.

A l’ambulatori els primers mesos vam fer el cor fort. La por anava per dintre però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Sinó ho haguèssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps, crec. Recordo el dia que ens van vacunar. Tothom al meu ambulatori va rebre la primera dosi amb l’alegria d’un nen en el dia de Reis. Ara ja no ens espanta tant la malaltia sinó els estralls que aquesta pandèmia ha fet dins la societat i tota la patologia crònica que no s’ha pogut controlar com haguèssim volgut i que ens passarà factura en els propers anys.

Anna Martínez

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.

També et pot interessar