Dimarts 27 febrer 2024

Dimarts 27 febrer 2024

9 de març

OPINIÓN

Vaig anar a la manifestació contenta que a Barcelona i a molts altres llocs fos unitària ; trista perqué a Madrid i en altres llocs no ho era.

A les feministes ens toca bregar amb les qüestions més espinoses i importants, entre elles la prostitució, els canvis de sexe, les mutacions de gènere; no és rar doncs que hi hagi divergències. De moment ens n’hem sortit.

Vaig anar a la manifestació contenta que la meva neta petita m’hagués explicat qui era la doctora en Química Física Rosalind Franklin (1920-1958), morta tan prematurament; no se m’acut millor manera d’introduir-se en la bellesa de l’estructura de doble hèlix de l’ADN. Satisfeta que m’expliqués, amb precisió poètica, que la longeva astrònoma Caroline Herschel (1750-1848) va descobrir més de cinc-centes estrelles i vuit cometes. Amoïnada perquè d’aquí un any en farà 6, edat en què les nenes comencen a sentir i pensar (el món els hi indueix) que no són bones en matemàtiques i que les ciències els són ortogonals. Preocupada per tants adolescents en qui sense adonar-se va calant la pluja grollera i pestilent de Vox i neguen les violències contra les dones, la desigualtat o la bretxa salarial. Hi vaig anar animada per la gesta d’aquests estols d’àvies i mares que —en un exercici exquisit del que el que és privat és públic i a l’inrevés— van a escoles i a instituts a explicar contes i nombres, oficis i professions, ciència, intel.ligència i coratge.

Vaig anar a la manifestació esperançada perquè està començant a canviar la percepció sobre els maltractes, però preocupada perquè es continua blanquejant, per exemple, aquests homes que quan els deixen (un dret humà elemental, el de deixar), diuen —és tot un clàssic però no per això és menys odiós i dolorós— que se senten com animals ferits i creuen que això els dona butlla per comportar-se com a animals.

Vaig anar a la manifestació pletòrica després de la Berlinale i dels Gaudí. Les cineastes, no tan sols les directores, van fortes en tots els sentits i oficis. També en el d’elevar a categoria d’art la vida menuda. A part de les grans guanyadores, l’alegria del premi a una de les protagonistes de Chavalas de Carol Rodríguez Colás, una pel.lícula preciosa, o el premi a millor documental a la neguitejant El retorno: La vida después del ISIS d’Alba Sotorra, o el de millor pel.lícula per a televisió a Frederica Montseny, la dona que parla de Laura Mañá. Però desolada perquè encara es percep com una majoria abassegadora que les dones siguin un exigu 30% en qualsevol camp.

Vaig anar a la manifestació alegre i envoltada, malgrat ser la primera postpandèmica, de tantes dones de totes les edats, barris i condicions que era difícil veure’n on acabava, lluny els anys on ens reuníem i ens manifestàvem tan sols les sospitoses habituals. Amb recança, però, perquè moltes joves manifesten que la discriminació és una cosa del passat —vaja, que això els passava a les seves mares, a les seves àvies— i penso que el fet que jo, moltes de la meva generació, ja haguéssim comès el mateix error de judici i manca de criteri no ha servit de res. Una mica nerviosa perquè qualsevol misogin gosi fer un lleig a una política tan poderosa com la metgessa Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, sense que els seus «companys» mostrin gaire capacitat de reacció; i tan ardits que són en qualsevol altra contesa.

Vaig anar a la manifestació commocionada i esborronada per cada ucraïnesa violada en qualsevol moment del dia o de la nit aprofitant aquesta guerra ferotge o per la tracta de dones (del color que siguin) que ni aquesta invasió oprobiosa del policia i espia Vladímir Putin no atura. Enutjada perquè un dels efectes colaterals de la guerra és anar enrere en tots els sentits, també en el d’alimentar el tòpics més xarons i suats. Sí, hi ha moltes dones i criatures fugint per les fronteres, però també hi ha soldades, constitueixen el 17% de l’exèrcit ucraïnès, unes 36.000; nombre al qual s’ha d’incorporar les voluntàries, les moltes civils, amb formació o sense, disposades a combatre. Hi ha dones arremangades i fent de tot des de la primera línia a la rereguarda, o fugint. Caldran totes: el «democràtic» món occidental ha decidit no intervenir-hi perquè Ucraïna no forma part de l’OTAN; tampoc n’era membre Kuwait i bé que les potències occidentals es van afanyar a ficar-hi la grapa quan Saddam Hussein va envair el país l’agost del 1990. La importància relativa de persones i petroli.

Fui a la manifestación con los pelos de punta para, no muy lejos de Kuwait, todas las afganas que las «democracias» han hundido en un peor pozo de lo que dijeron que las querían «rescatar». Una vez más el tópico se afana porque las vemos como unas pobrezas desgraciadas lloriqueando bajo el velo y el burka; aplastadas por la bota del ministerio de la Propagación de la virtud y Prevención del Vicio (antes ministerio de Asuntos de las Mujeres), se olvida que había unas noventa parlamentarias o que hay más de mil periodistas o unas diez mil médicos. Voy como siempre con el profundo presentimiento de que son ellas las que un día, espero que no muy lejano, nos salvarán.

Y además ha llovido. De modo tan respetuoso que durante la manifestación ha amainado.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

COMUNICADO AL CONSEJO GENERAL DEL PODER JUDICIAL COMISIÓN DISCIPLINARIA

    https://www.youtube.com/watch?v=zBzdBSr884g   Las asociaciones de mujeres abajo firmantes vienen a presentar QUEJA contra...

Estats Units: Augmenta nombre de dones al Congrés dels EUA

Per primera vegada en la història del congrés nord-americà les dones ocuparan 100 escons a...

L’Onu preocupada per la criminalització de l’avortament a R. Dominicana

  El Comitè de Drets Humans de l’Organització de Nacions Unides (ONU) va expressar la...