Parlem amb Judith Juanhuix, doctora en biofísica i activista trans. Ha format part de Generem i, encara, Trans*forma la Salut, des d’on va treballar en l’elaboració del nou model d’atenció a la salut de les persones trans.
Les persones trans són avui al centre del debat, però no és una nova realitat
Hi ha coses que es coneixen poc, persones trans n’hi hagut sempre, ja es documenta en l’antiga Grècia, i moviments polítics trans també. A l’Alemanya abans de Hitler ja hi havia un moviment bastant important de persones trans -evidentment no es deien així- que volien accedir, directament, a la vida, una vida habitable dins aquella societat. Després de la 2ª Guerra Mundial el fet trans es va medicalitzar, s’interpretava el fet trans el pas d’un estereotip de gènere a un altre, va ser un retrocés perquè als anys 30 no teníem una definició “oficial” i per tant inventàvem la nostra diversitat de gènere. L’autoritat mèdica es va atorgar l’autoritat sobre nosaltres i l’Estat la va reconèixer. A aquesta via medicalitzada, per pura supervivència ens hi vam tirar de cap. Per poder ser vam haver de complir el que els metges consideraven que era un home o una dona i les seves condicions, encara que no fossin reals amb les nostres vivències. Així les persones trans vam passar a ser persones malaltes i s’interpretava l’expressió de gènere, evidentment així complíem tots els estereotips de gènere, el test que determinava el gènere els recollia tots, era absolutament sexista, i d’aquelles respostes en depenia el reconeixement. Se’ns va donar permís de passar d’una casella a l’altra però no a ser com som.
Quina ha estat l’evolució en la demanda dels drets de les persones trans?
Des dels anys 90 del segle XX hi ha un moviment -que va començar als Estats Units, va anar cap al Regne Unit però també va arribar aquí- posant sobre la taula la manca d’ètica i llibertat d’aquest plantejament medicalitzat. El reconeixement legal només era possible amb aquest certificat mèdic i a partir d’una sentència judicial i, fins i tot, les dones trans se les reconeixia no com a dones sinó com a simulacre de dones. Jo m’amagava, és clar, jo era una persona autèntica, no un simulacre i no se’m permetia viure. Això va canviar amb la llei 03/2007, encara vigent, que permet el canvi registral de gènere però ha de ser validat per una persona experta a partir d’un informe psiquiàtric i cal adaptar el cos a les característiques que se suposa en té cadascun dels gèneres d’acord amb el sexe. En aquell moment va ser un avanç important però amb una perspectiva actual d’apoderament del propi cos i tal com ens entenem nosaltres des de la llibertat humana, des de la possessió del propi recorregut vital, ara no és acceptable. Ens trobem en el que hem comentat abans: no poden determinar el gènere a partir de la identitat, de l’autopercepció, i ho fan en base a l’expressió de gènere. Per exemple, no fa tant les dones trans que els agradaven altres dones no se les reconeixia com a dones sinó que se les etiquetava de travestis fetitxistes, negant la possibilitat de ser lesbiana o bisexual.
Aquests són criteris sexistes, patriarcals i heterosexistes totalment, no s’ha avançat?
Moltes no complíem aquests estereotips i, per tant, no anàvem a que ens fessin cap diagnòstic i ens fessin fora, no volíem ser ateses si no tenien en compte la nostra identitat. Era una patologització inacceptable. A partir del 2008 comença un moviment de revolta contra aquesta situació, sobretot des del transfeminisme i comencem a fer pressió contra aquests estereotips aplicats a les nostres vides. A Catalunya es va implementar la Unitat Trànsit, que ofereix un servei despatologitzat. Finalment l’Organització Mundial de la Salut ha reconegut el 2018 que el fet trans no és cap trastorn ni anomalia sinó que forma part de la diversitat humana i, de mica en mica, les legislacions han anat canviant. L’estat espanyol va, en aquest sentit, molt endarrere. Ara mateix hi ha 14 països arreu del món que ja reconeixen la lliure determinació del gènere.
I això com lliga amb el feminisme? Hi ha molta polèmica al respecte.
Lliga perfectament. Autodeterminar el teu propi gènere és un procés d’empoderament, de determinació del recorregut vital, i en absolut pressuposa cap expressió de gènere. Les persones trans som la prova més clara que l’univers femení no té límits, que el fet de ser dona o home no determina quin recorregut vital has de tenir. Entenc que a llarg termini és positiu per la societat perquè engrandeix les possibilitats de llibertat individual i col·lectiva. No pel fet de tenir uns genitals determinats has de situar-te d’una manera o una altra en la societat. Eliminem així un condicionant del teu recorregut vital.
Entrem en la legislació, a Catalunya des del 2014 ja s’aposta per una despatologització i hi ha una proposta de nova legislació a nivell de Regne d’Espanya que s’ha aturat.
La legislació catalana no és especialment favorable per les persones trans excepte les darreres lleis aprovades – lleis d’igualtat de tracte i no discriminació i de violència masclista aprovada al desembre-. El que sí és favorable són els reglaments que emanen per sota: els protocols en educació, el tractament del fet trans en la salut, els formularis en les administracions públiques, etc. Son, de fet, aquests reglaments els important perquè adrecen a fets que ens afecten directament a la vida de les persones. Però Catalunya no té cap llei trans que blindi aquests reglaments. Per consens social hi ha un marc normatiu que és molt més positiu que en altres comunitats de l’estat. De tota manera les mancances més importants son competència exclusiva de l’estat i per això és molt important que s’aprovi la llei trans. La clau de volta de la llei trans és la despatologització, seguint el pas que ja va fer la OMS, però també cal avançar cap a la no discriminació, que en molts aspectes va lligada a la no-discriminació de la resta de col·lectiu LGBI, amb qui tenim molts punts en comú. Però cal tenir en compte que les persones trans, i molt concretament les dones trans que som les que històricament i actualment hem rebut més, necessitem protecció especial perquè som en el lloc més baix de la societat.
Tu has afirmat que no et llegeixes de cap altre manera que des del feminisme. On hi ha el nus de la polèmica per aturar una llei trans?
Francament no ho sé, potser la por, pels prejudicis, perquè no han parlat amb nosaltres, perquè encara pensen que estem reproduint estereotips de gènere i, per tant, ens situen en l’alteritat. Tenen una idea de les dones trans com a marginals, prostitutes i no veuen que tot plegat forma part de l’opressió que tenim per la manca de drets, els mateixos que elles ens neguen. No és comprensible els atacs que rebem perquè les dones trans sinó entrem en el feminisme ens quedem sense casa, sense el feminisme seriem on érem fa 40 anys: a l’entorn del camp del Barça o, com a molt, als escenaris de l’Apolo o El Molino. Què trist, oi? Ens ha calgut un procés d’empoderament dels nostres cossos, de ser capaces de transformar la societat i això no és possible sense el feminisme.
