Manifestació mati 8M a Barcelona
Manifestació tarda 8M a Barcelona
Aquest 8 de Març hi ha hagut la primera vaga Feminista de la història. S’ha convertit en un clam internacional. A l’Estat Espanyol va ser secundada per prop de sis milions de persones.
A Catalunya durant 24 hores hi hagué un dia d’accions reivindicatives des de diferents col·lectius. De bon matí milers de joves feministes van sortir al carrer per la igualtat i pels drets de les dones, alhora que s’exigia el final dels feminicidis, llibertat absoluta per decidir, i ni una agressió més contra les dones sense resposta. També col·lectius i associacions de dones feministes van realitzar accions, al llarg de tota la jornada de vaga: es van tallar carrers, parar trens, tancar establiments comercials …
La manifestació de la tarda de 8M, va ser la més nombrosa dels últims quaranta anys, prop de quatre-centes mil persones van sortir al carrer, per exigir un canvi radical en la política de desigualtat i discriminació. Aquest 8M ha començat una revolució que no té marxa enrere.
Ara, digerint aquest èxit rotund, s’esten la pregunta: i ara que ?.
Algunes aportacions de diverses dones compromeses en l’organització del 8M 2018, serveixen ja per començar a debatre. Són les de Sira del Rio, Sara Lafuente, Amaia Agirresarobe, Silvia L. Gil, Jone Bengoetxea i Valentina Longo ….
“La pregunta hi és i no encertem a respondre-la: per què ara, per què aquí. L’indubtable és l’efervescència. El 8 de març es va expressar un sentiment molt profund i molt compartit d’enuig i rebel·lia. Es va posar veu i cos col·lectius a un malestar profund. I aquesta expressió, no només col·lectiva, sinó massiva, és una cosa molt potent. Però és un sentiment molt en brut. Ara toca polititzar-lo: entendre totes d’on sorgeix el nostre malestar, el perquè de la injustícia, què implica rebel·lar-se. En altres paraules, saber totes a què ens referim quan cridem allò de “no és un cas aïllat, es diu patriarcat”. Hem afirmat sempre que “el personal és polític”. El 8M 2018 trascendirem juntes i massivament allò personal; ara toca construir juntes i massivament allò polític. “
“En molts llocs, la coordinació històrica del feminisme autònom ha estat desbordada per una marea de gent jove. Cal donar-li una molt benvinguda i, en tot cas, assegurar-nos que els aprenentatges històrics flueixin i alimentin, en lloc de bloquejar. Aquesta coordinació no ha tingut com a eix gravitatori Madrid (ni Catalunya, ni Euskal Herria). Un cop més (com ho vam veure, per exemple, a Còrdova el 2001 i a Granada el 2009), hem vist que la major potència aglutinadora sorgeix quan el feminisme es descentralitza. Necessitem un feminisme autònom, horitzontal i descentralitzat”.
“Entre totes les coses increïbles d’aquest passat 8 de març, potser la més increïble sigui que tot el que va succeir va estar organitzat des de la base mateixa, per un moviment feminista que no té grans estructures, personal alliberat, finançadors i partits. Per això es pot permetre ser lliure i radical”
“Potser perquè no té una estructura tancada en la qual encotillar i perquè només existeix en la mesura que flueix en els carrers i es fica dins dels nostros cossos, sigui el motiu pel qual ho ha permeat tot. És un feminisme que no té lideratges clars. Obvi que hi ha una gent més visible que una altra i obvi que no tot és horitzontalitat estupenda i que les relacions de jerarquia hi són. Però no hi ha caps indiscutibles i ningú és imprescindible.”
