OPINIÓ
No té importància, en aquest moment, res que no siguin aquests dos “grans temes” (monarquia – república i mundial de futbol)
Aquesta setmana el Ministeri d’Ana Mato (si, aquesta que ens segueix matant els drets a les dones) va fer públic un informe en el qual es diu que: “El 92% dels espanyols considera inacceptable la violència de gènere en la parella. Però quan se’ls pregunta què identifiquen com a violència de gènere, el 36% es refereixen exclusivament a la violència física o sexual i es mostren tolerants amb altres comportaments de maltractament com les amenaces verbals, el control dels horaris o la forma de vestir, els gelosia desmesurats o la desvalorització permanent de la parella.”
Com se’ns queda el cos? Doncs la veritat és que bastant malament.
Les retallades, “versus” reformes que aquest desgovern està duent a terme en matèries com la prevenció de la violència masclista té, entre altres, aquestes conseqüències: que els avenços en sensibilització desapareixen.
Però sent greu i fins i tot molt greu, perd part d’aquesta gravetat quan ens assabentem que una altra dona ha mort gairebé un mes després a conseqüència de les agressions que li va clavar el bèstia del seu marit. I que aquesta dona no comptabilitzarà en les dades del Ministeri d’Ana Mato, perquè va morir “una mica més tard”. Cal fastiguejar-se …Són ja moltes, massa les dones assassinades pel terrorisme masclista, però sembla no importar a gairebé ningú. Algú s’imagina quins actes/fastos s’estarien organitzant per entronitzar al nou Rei o per realitzar un referèndum sobre la III República, amb més de 30 persones mortes per terrorisme? No oi?. Doncs és el que s’està fent.
No s’és del tot conscient que totes aquestes dones assassinades són víctimes del terrorisme. L’única diferència entre unes víctimes i altres són els assassins. I depenent de qui sigui l’assassí se les considera d’una o altra manera. Així de trist i de dur.
I quan sortim al carrer cridant que “serà republicana” i estant absolutament d’acord amb la consigna, ens oblidem d’elles, de les seves veus, dels seus desitjos, de les seves il·lusions. I això per la part de la gent teòricament més sensible a aquests temes, ja que per a altres ni tan sols existeixen.
I vinga amb l’abdicació, les seves conseqüències i amb el mundial de futbol …. Que si, que ja sabem que comença en breu, però per favor recuperem les prioritats per les necessitats de les persones …
L’estupidesa humana, en general ens portarà, com a societat a aparcar tot allò que no siguin aquests dos temes en les pròximes setmanes.
I mentrestant se segueixen imposant penes de presó a dones i homes sindicalistes per piquets informatius i als patrons només se’ls imposen sancions econòmiques per impedir l’exercici d’un dret laboral.
I mentrestant els neomasclistes i misògins campen al seu aire en comprovar que els seus missatges per justificar els maltractadors i als maltractaments, estan calant socialment i que fins i tot augmenta la tolerància vers aquests.
I mentrestant se segueix assassinant dones, però com que estem amb el debat Monarquia-República, doncs passa desapercebut que altres dones han estat i són agredides i fins i tot assassinades.
I alguns dels que desgovernen aprofiten el moment d’estupidesa generalitzada per algun dels “grans temes d’actualitat” per tornar un munt de diners per “recuperar la confiança a Espanya”, encara que no import que les nostres nenes i nens passin gana quan tanquen els menjadors escolars per vacances.
No té importància en aquest moment. Res que no siguin aquests dos “grans temes”. Això sí, amb la complicitat dels grans mitjans de comunicació generalistes.
I segurament aprofitant aquesta conjuntura Gallardón tirarà endavant la seva llei per prohibir l’avortament i ningú diran gairebé res, excepte unes quantes personess sensibles al tema amb dificultats d’aixecar la seva veu, perquè segurament caminaran amb afonia de tants cops gol com hauran cridat. I s’assabentaran quan les seves filles, nebodes, o les filles d’amigues o amics tinguin un embaràs no desitjat i es trobin amb que no hi poden fer res, perquè fachardon i el seu desgovern els hauran arrabassat un dret com ho és el dret a decidir. I això sí que és un penalty en tota regla. Però segurament s’enrecordaran del gol d’Iniesta al mundial de 2010 tota la seva vida … per exemple.
Els negocis generats amb aquests esdeveniments amb els que pretenen idiotizarnos durant tot el mes, segurament seran milionaris i no es pot permetre que no es compleixin els objectius marcats. O el que és el mateix, distreure les nostres atencions per deixar fer als qui tenen poder per fer i desfer el que considerin més oportú pel SEUS interessos sense importar els del conjunt de la societat.
O potser no és això el que pretén fer Gallardón? Imposar les seves creences privades al conjunt de la població i a través del BOE, sense importar per res la vida de les dones. I amb el silenci còmplice d’Ana Mato, acabar de desmuntar la prevenció en violència masclista per, d’aquesta manera, tornar a “naturalitzar” els maltractaments cap a la dona com a forma de “manejar-la, doblegar-la i domesticar-la”. Això si, “com déu mana” que per això és subsidiària de l’home i està per servir-lo.
I el realment trist és que ho faran. Volen aprofitar-se del moment que la història els brinda i gràcies a la seva majoria absoluta, passaran el corró i imposaran les seves prioritats de forma aparentment democràtica, ja que fins i tot passarà per les Corts Generals. Després ho revestiran de necessitat, de protecció, de defensa de la vida del no nascut, de bla, bla, bla, però ni una paraula del dret consolidat a la protecció de la vida de les mares, de les dones assassinades. Res. Silenci. Com que són danys col·laterals de les seves decisions, de les seves prioritats. I ells i elles saben el que ens interessa a la massa que mira el futbol i crida cada gol.
Algunes persones són tan hipòcrites que fins i tot exigeixen “el seu dret a decidir” sobre “els seus assumptes, els seus temes i les seves prioritats” però es neguen a acceptar el dret a decidir de les dones sobre les seves pròpies vides i els seus cossos. O a exigir que es reposin els recursos detrets a les polítiques de prevenció i sensibilització contra la violència masclista.
Com diu un amic meu: M’importa un rave qui m’exploti (jo afegeixo o em colpegi de qualsevulla manera), el que desitjo és acabar amb l’explotador (maltractador, o qui dicti polítiques austericides) porti la bandera que porti.
Si he de triar, prefereixo sens dubte un model d’Estat Republicà, però si els dirigents republicans no garanteixen el dret a la vida plena de les dones i exerceixen una lluita ferotge contra el terrorisme masclista, contra la fam infantil, contra els desnonaments, contra les desigualtats en majúscules, contra tot allò que retalle els drets humans de les nenes i de les dones, especialment de les més grans, tant me fa qui m’exploti, perquè el que m’importa de veritat és que això no passi.
Però davant el dur i sord mes que ens espera, entre crits a favor i en contra de l’entronització del nou Monarca, de tots els gols del mundial i d’altres eslògans, a algunes no ens quedarà més remei que recordar que ens segueixen assassinant per ser dones, maltractant per ser dones, pagant-menys per ser dones, cossificánt-nos per explotar-nos sexualment per ser dones i que els nostres drets humans com dones continuen sent trepitjats.
I segur que entre gol i gol, alguna de les nostres veus i algun dels nostres crits de Ja N’hi ha Prou de terrorisme masclista!! es colarà. Perquè callar, nosaltres, tampoc ens quedarem callades, però els nostres crits seran per la defensa de la vida digna i en plenitud de condicions de totes les dones i nenes.
Aquestes seran les nostres veritables prioritats ara i sempre, tot i els altres crits.
