Divendres 21 juny 2024

Divendres 21 juny 2024

Compartir

Parlant de periodisme i gènere amb Sara Lovera

Foto: SemMexico

Potser no hem aconseguit l’èxit però hem fet camí. Hi ha grans periodistes, exemples de dones defensant la llibertat d’expressió encara que no sigui la llibertat de les dones. Aquí rau el problema! Tenim grans figures que no són feministes.

Va ser poc abans de la Festa del V aniversari de La Independent i en plena campanya reivindicativa de l’aplicació de la resolució 1325. Després de dinar en un dels restaurants més culturals del barri gòtic, ens hi endinsarem una mica més fins que, de sobte, ens trobarem a Ripoll, 8, a Ca la Dona. Volia tenir una conversa amb aquesta premiada periodista mexicana i mestra de periodistes en un lloc tranquil i la petita caminada ens va portar al lloc adequat.

 

 

 

Sara Lovera 1325 1

 

 

 

Volia parlar una mica d’aquests anys de treball compartit (ens vam conèixer el 2005), de coneixement, encara que no del tot, del que s’està fent a Mèxic i a Amèrica Llatina i la nostra feina aquí.

 

Segons les estadístiques, les dades són força persistents en que s’avança poc en igualtat de gènere i comunicació. No obstant això, de vegades tenim la percepció que si que anem aconseguint, almenys en segons quins mitjans, un tracte més digne per a alguns temes relacionats amb les dones o almenys que alguns d’ells els hem pogut col·locar en l’agenda informativa, a vosté que li sembla?

Sí, jo crec que té clars obscurs, en efecte. Em sembla que a Amèrica Llatina, que és la regió del món més desigual pel que fa al seu desenvolupament socio-econòmic, les crisis més persistents aixequen una cortina de fum sobre el que fem les dones.

Les dones hem fet moltíssimes coses allà: som a les ràdios comunitàries, fem propostes sistemàtiques en tots els països, amb mitjans de comunicació feministes en paper i digital, a la ràdio amb grans èxits, però no es nota perquè la pobresa i la violència és tal que no ens mirem, fixi’s!

A Mèxic en els últims anys jo crec que hi ha hagut fins i tot un canvi de continguts que no percebem, que no anotem i als quals no els hi donem seguiment. I aquesta és la nostra obra, de ningú més. Si ho hagués vist… fins fa 10 anys les notícies de la violència contra les dones anaven a les pàgines del crim.

 

Sí, aquí anaven a les de successos!

O en successos si! i ara poden anar a primera plana i la paraula feminicidi o el terme violència masclista s’ha instal·lat en el llenguatge dels mitjans. Ha de pensar que això és una evolució positiva. Són clars obscurs … segueix creixent la mà d’obra femenina en els mitjans de comunicació i cada vegada hi ha més dones amb una doble postura, potser no són feministes però estan preocupades pels drets de les dones. Llavors, la meva percepció és per descomptat positiva, tot i que està tapada per la pobresa que hi ha, almenys en on jo visc, a Amèrica llatina.

 

Ja! Encara que no en tots, ni en quantitat i qualitat informativa, nosaltres aquí pensem que en el tema de la violència masclista en els mitjans, sobretot en els que són públics, si que hem influït i es veu un avanç sobre el tractament que es dóna a les dones.

I s’han fet protocols!

 

Sí, “Recomanacions”, però en canvi, la magnitud de la tragèdia és tan gran que comparat amb altres fets de violència, la masclista hauria d’ocupar les portades i no és així. I aquest és un dels temes que les dones estan reclamant. Recordi que hi haurà una gran marxa aquest 7N a Madrid, perquè sembla que tant l’Estat com els mitjans s’entesten en tractar aquests feminicidis com a casos individuals i no com un problema de violència de primer ordre que hauria d’anar a portada.

Fixi’s! Quina curiós! Jo pensaria que per exemple mitjans importants com El País ens assabenta de moltíssims assumptes d’assassinats de dones i de seguiment en les àrees judicials amb informació més àmplia que en els nostres països, fins i tot el tractament de les dones migrants en alguns mitjans de l’Estat espanyol, en general, té més respecte que en els nostres països. Llavors, són com dues percepcions, no?

 

Sí, sí …

En tots dos casos hi ha molt reclam perquè no hi som, com que ens hem quedat amb aquesta cantarella  sense adonar-nos – com deia una amiga asturiana – que hem fet el compte de tot allò que falta i no de tot alló que hem fet. I que ha estat molt: hem guanyat espais en molts llocs, hem col·locat agenda. Però, efectivament, els mitjans s’empassen la informació de tal manera amb altres tants temes que sembla que no hi som. Jo crec que és un clar obscur, una altra vegada, no crec que hàgim arribat a un moment d’èxit però hem fet camí.

 

Un altre tema que aquí ens costa molt, tot i aportar dades, escriure sobre això, denunciar-ho en xarxes, etc. és el tema de la participació en les tertúlies i debats de TV i Ràdio, on continuem estant en franca minoria, no només pel que fa al nombre d’expertes convidades sinó també a periodistes contertulianes. Ja sabem que el nombre no és definitori però sí que implica un intent, almenys cap a la paritat. Després ja veurem els continguts d’aquestes dones. I allà? Com ho tenen?

Bé, en les tertúlies de debat polític crec que també som franca minoria, a Mèxic i a altres països d’Amèrica Llatina. No ho sé gaire bé a Perú on hi havia 5 o 6 programes amb dones.

Sí que hi ha dones molt importants la paraula de les quals és considerada en el debat. Sí bé és cert que hi ha un programa de debats a Mèxic – hi ha qui diu que el millor d’anàlisi política del país- on no hi ha dones. Ni una sola! Fins i tot quan es va debatre la darrera reforma política del país, que va ser molt transcendent i per a les dones fonamental! perquè es va guanyar la paritat electoral. Jo observava com ho analitzaven tot aquests intel·lectuals, uns dels més prominents com Jorge Castañeda, que escriu a El País, o com Héctor Aguilar Camín, que ha transcendit a El Mundo. En aquest programa on hi van molt els experts en estudis d’opinió no hi erem les dones i ni en un sol programa es va parlar del tema de la paritat que a més va tenir molta violència en el procés electoral.

Això a la TV Nacional però en les taules de debat de les ràdios, a la província crec que sí que hi som les dones i moltes d’elles són dones que fan opinió. És com contradictori però és molt interessant!

I després hi ha una taula de debat en aquesta televisió “súper nacional” i transcendent que és monopoli de televisa, on hi ha una de les feministes més reconeguda de Mèxic que és Marta Lamas amb un espai tots els dijous al matí i després es passen ” Les catolicadas “…

 

Sí, aquesta sèrie és de referència

… Que és una sèrie de caricatures de Sor Juana amb un capellà per parlar dels drets sexuals i reproductius, fins i tot de l’avortament.

I és com molt curiós! però en aquest programa de debat que et deia, que és el divendres al matí, no hi ha cap dona!

 

 

Sara Lovera 1325 2

 

 

 

Aprofito per explicar-li que en una tv privada de Catalunya i de gran audiència, hi ha un programa de debat -amb poca participació de dones-, al qual els divendres a la nit se’l coneix com el debat de “Els tres tenors”. Un divendres van convidar a 4 de les dones més significatives en aquell moment, en ple procés del dret a decidir de Catalunya, i van tenir una de les majors audiències del programa. Les convidades van demanar al presentador que les invités més sovint per a debats, fins i tot a les mateixes 4 veus juntes. Mai es va repetir!, malgrat l’audiència i la satisfacció dels i les teleespectadores expressada a les xarxes. Avui una d’elles és la presidenta del Parlament de Catalunya i una altra d’elles l’alcaldessa de Barcelona.

Quin horror! Hi ha com una ceguesa que té a veure amb els amos del micròfon. Perquè jo crec que a poc a poc les empreses de tv i les ràdios i els mitjans s’adonen del valor de la nostra paraula. Som més cada dia les que hi treballem, inclòs a Europa. Hem mostrat en els últims 20 o 30 anys que som capaçes d’investigar igual de bé que els homes, de ser bones escriptores i bones crítiques.

Crec que segueix havent-hi una ceguesa, però el que sí que crec – Tona -, honestament, és que ha canviat molt la societat i que gràcies a aquest canvi, les dones estem fent qualsevol tipus de coses i la societat reconeix cada vegada més allò que podriem dir en termes molt generals que s’està generant la igualtat.

A través de la participació, perquè la ciutadania exigeix participació directa.

Així és, així és … jo crec que les dones estem participant i estem responent. A tot arreu hi ha una empresària, una diputada, una senadora, una cap de Govern, d’Assemblea, de municipi. Crec que el que està succeint fa 40 anys és el que vam començar en militar en el nou feminisme.

Són grans canvis que estan succeint en la vida pública però no han succeït encara a la vida privada. Com en la relació de les dones amb les seves parelles, perquè la majoria de les dones maltractades, humiliades, colpejades, estan en parella i en són les seves víctimes. Sí, és veritat que hi ha una nova violència social de nou encuny probablement perquè estem en la vida pública. Això que ara s’està discutint a Bolívia, a Uruguai i a Mèxic … de la violència política.

 

… En contra de la llibertat de les dones, del seu apoderament…

Sí … perquè elles han dit que sí que hi volen ser en la política i que sí que volen ser governadores, diputades i estar al Congrés i al municipi. La resposta ha estat molt violenta. Per què? Jo crec que el que no hem aconseguit en els mitjans de comunicació -que és més important que el fet d’haver-hi dones- és la difusió dels drets de les dones. Em sembla que hem de seguir perforant profundament no tant en apoderar les dones periodistes sinó en donar servei a les dones periodistes perquè les altres dones sàpiguen: que tenen drets, que són dones senceres, que les constitucions les protegeixen, que hi ha lleis contra la violència, que tenen diputades, que poden arribar a ser diputades. Que les dones sàpiguen quins drets tenen, em sembla molt més important, sigui per la via dels homes o per la via de les dones.

És veritat que hem lluitat pel tema de la imatge, però el tema és que jo surto amb el micròfon al carrer i els hi pregunto a les dones si saben quins drets tenen i no ho saben. Això … això Tona, em sembla que avui que som tantes dones en els mitjans no hem sabut difondre-ho.

 

Això seria doncs la prioritat en el nostre treball, per al periodisme amb visió de gènere.

Sí, més que aconseguir la nostra representació en els mitjans, que ja sabem que la majoria dels propietaris són homes, que encara tenim molt a discutir amb ells per als mateixos espais que volem.
L’altra … arribar a les dones, és la nostra tasca i per als moviments de dones és fonamental. Si les dones no estan organitzades i no saben que necessiten no podrem avançar en les avaluacions de Beijing.

En 20 anys hem caminat molt ràpidament però en la vida quotidiana les dones segueixen essent maltractades i humiliades. Per això han augmentat les dones assassinades. La violència masclista no s’atura, perquè la societat ho permet com diria la meva mestra Lagarde. La societat consenteix que les dones siguin maltractades perquè encara no comprèn. Jo crec que la tasca de les dones comunicadores és comunicar i difondre, més que aconseguir llocs, enten? -està bé això dels llocs, jo no m’hi oposo com ja et deia abans-. Les dones no hi són suficientment en el debat però, hi ha grans periodistes individuals, exemples de dones defensant la llibertat d’expressió encara que no sigui la llibertat de les dones. Aquí rau  el problema! Tenim grans figures que no són feministes.

 

Sí, o que simplement no han reflexionat profundament sobre això

Sí, sí, que encara que de cop i volta els arribi algun tema i es moguin no han fet aquesta reflexió. Una figura mexicana que ha rebut el premi Príncep d’Astúries és Carmen Aristegui. Ella parlarà de les dones un cop per any, igual com ho fa qualsevol individu en el seu programa de ràdio o TV.

En canvi, Elena Poliatoska és una dona que de les seves 42 novel·les i textos la meitat és sobre la condició de les dones. Aquí hi ha una diferència brutal! Necessitem milers d’ Elenas Poliatoskas.

 

Moltes gràcies, serà un plaer continuar …

Serà un altre dia!

 

 

 

Tona Gusi i Sara Lovera 1325

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Una setmana carregada d’indignació… i de propostes a Lleida

Aquest vespre l’acampada a Lleida compleix la seua primera setmana. Els centenars de ciutadans i...

Rosa Marqueta, Fran Llorente, i Santiago Segurola, guanyadors del vuitè Premi de Periodisme Vázquez Montalbán

Rosa Marqueta i Fran Llorente, en la categoria de periodisme generalista, i Santiago Segurola, en...

Drac Màgic: 25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones

Un conjunt de propostes per tal de promoure el debat al voltant del paper...