OPINIÓ*
Per Inma Mayol, ex-regidora Ajuntament Barcelona
Estic profundament contenta i tinc una emoció molt especial per poder participar en el marc d’aquestes jornades que commemorem trenta anys de la nostra història –possiblement de la part més important per a mi de la nostra història- en un espai de reconeixement a la Victòria Sau.
M’hi sento vinculada per moltes raons, una d’elles molt substantiva per la professió per l’estimació de la psicologia, com a camí de coneixement profund per a l’exercici real de la llibertat. Llibertat que jo com a dona només puc exercir vinculant-la a un fet singular de la meva identitat, justament el “ser dona”. Aquesta ha estat una de les aportacions essencials de la Victòria, mentre ens ensenyava psicologia diferencial a la Universitat de Barcelona.
Però avui el vincle més estret amb ella que voldria singularitzar és el que ens va unir quan jo era diputada. A partir de la seva saviesa vaig (i amb la reflexió i treball conjunt amb Montse Otero, Mariona Ribalta i Mercè Fernández) elaborar una Proposició de llei al Congrés dels Diputats per tal que una parella pogués escollir l’ordre dels cognoms de les seves criatures i subvertir així un important signe del patriarcat a les nostres lleis: el que obligava a la prelació del cognom patern en relació amb el matern.
El dia que debatíem la proposta al Parlament de Catalunya, amb presència teva, Victòria, jo recuperava les reflexions que fas al llibre El buit de la Maternitat sobre la clara historicitat del patriarcat. Allà expliques que a l’origen de la humanitat es pensava que la mare Terra era suposadament creadora, per partenogènesi, sense necessitat de ser fecundada per una entitat masculina; i aquesta creença va durar fins ben entrada l’era clàssica de Grècia. D’aquí a la utilització de l’ordre dels cognoms pel patriarcat hi ha un abisme. Com tu ben dius, la història del nom, en el sentit del cognom, i per extensió el llinatge, és molt llarga i complexa. No sempre van ser els cognoms com avui els entenem els coneixements i el procediment per anomenar.
El que no ha variat en el temps, des de llavors, el que s’ha perpetuat segles i segles és que als cognoms va incorporat sempre un home, al qual els fills donen continuïtat, però no les filles. “Hem arribat a la situació actual –deies- en què les dones ni tan sols en les democràcies occidentals podem ser conegudes més que pel cognom del nostre pare, i el del pare de la nostra mare; de la mare no en rebem el nom, perquè ella tampoc en té. En la línia descendent, sempre és filla del seu pare, néta dels seus avis –barons; en la línia descendent, en ella s’acaba el nom que, a pesar de ser masculí, desapareixerà quan les seves filles i fills prenguin el cognom del seu marit o company.”
Gràcies Victòria per haver fet possible canviar aquesta situació. Gràcies per haver ajudat a crear un espai més d’exercici de la llibertat femenina en contribuir al fet que es pugui produir un canvi natural profund en l’imaginari col·lectiu, en el simbòlic de la nostra societat, en situar en la reflexió i decisió personal entre una parella –i per tant entren en joc, desitjós, pors, prejudicis, vincles- el que fins fa poc venia determinat, entre cometes, per una llei natural, que com tantes altres ens nega la nostra genealogia.
Gràcies Victòria per tot el que ens has donat.
*Text d’Imma Mayol per l’acte de reconeixement a Victòria Sau en les Jornades del 2006
