Divendres 21 juny 2024

Divendres 21 juny 2024

tere moll

Compartir

No els deixarem arrabassar el nostre dret a decidir

 

OPINIÓ

Recordo quan era jove, gairebé una nena, encara menor d’edat que una amiga em va explicar que recentment havia estat a Londres amb una altra amiga seva. Parlem de la primera meitat dels anys vuitanta.

Passejàvem per la glorieta del meu poble i quan em vaig entusiasmar ella em va agafar pel braç i es va posar molt seriosa. Em va explicar que havia acompanyat a la seva amiga a avortar a la capital del Regne Unit. Òbviament el meu entusiasme va desaparèixer immediatament.

A casa ja s’havia parlat del tema i teníem un exemplar del “llibre vermell del cole”  on ja es parlava dels perills dels avortaments clandestins, encara que la meva amiga no sabia que el teníem. En aquell moment aquell llibre crec recordar que no era legal o  almenys no ho era del tot.

Con ja he dit, a casa s’havia parlat del tema i jo tenia una idea formada sobre la qúestió, encara que preferia no compartir-la als quatre vents, però malgrat això les meves amigues la coneixien. Parlem d’anys en els quals cada dia hi havia noves polèmiques i que quan en algun grup apareixia aquest tema en la discussió sempre hi havia alguna persona fatxa al voltant que es posava a cridar i a comparar l’avortament amb la pena de mort i a exigir que l’avortament continués sent il·legal, de la mateixa manera “que els rojos havien abolit la pena de mort”. Us asseguro que era un debat pesat per a les i els que en aquells moments érem adolescents amb més o menys maduresa.

Doncs bé l’any vuitanta-cinc es va aprovar la despenalització de l’avortament a l’Estat Espanyol en els supòsits que totes i tots coneixem. Van passar els anys i més anys. I van passar els governs de diferent signes i aquella llei, clarament insuficient, continuava vigent.

A principis de dos mil vuit es va dur a terme la campanya d’auto inculpacions per haver avortat amb aquella llei i les agressions a les clíniques autoritzades per a realitzar les intervencions per interrompre voluntàriament els embarassos i va començar, amb això la pressió perquè l’actual i vigent Llei Orgànica 2/2010 , de 3 de març  de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’ embaràs no tirés endavant. Però, malgrat tot es va aprovar i malgrat no ser la desitjada per moltes de nosaltres, per haver-se quedat molt curta en alguns aspectes i mantenir la manca de llibertat total per a les dones sobre les seves decisions respecte de la seva maternitat, va millorar molt l’anterior. I això, la millora en si mateixa, sempre és bona.

I va arribar Rajoy i el seu (des) govern. I Gallardón, amb el seu acabat d’estrenar Ministeri de Justícia i amb el beneplàcit de la ministra de Sanitat va anunciar les reformes en aquesta matèria sense esperar el dictamen del Tribunal Constitucional sobre el recurs que el seu partit va interposar quan es va aprovar l’actual llei.

I en aquestes estem en aquests moments. Amb una perspectiva gens falaguera en aquesta matèria per a les dones i les nenes que poden perdre drets que ja teníem. Que podem tornar a situacions anteriors a la qual es va legislar l’any vuitanta-cinc per les creences d’uns pocs i que pretenen imposar a totes les dones.

Si aquesta reforma del ultracatòlic Gallardón, àlies fachardón tira endavant, a Londres podran anar, de nou, les dones que s’ho puguin permetre econòmicament, ja que ara, com abans, hi haurà avortaments.

Les dones sense recursos per viatjar a Londres, tornaran a posar en riscs les seves vides amb avortaments clandestins, com fa més de trenta anys.

Del que es tracta és que la vida de la mare que és qui ha de gestar, tingui totes les garanties de decidir sobre la seva vida i sobre el seu propi cos. I això és el que aquest Govern fatxa pretén evitar.

En aquell “Llibre vermell del cole” que va arribar a casa dels meus pares i que encara es conserva per allà, en el capítol 4 dedicat a l’avortament ja deia textualment:

“Un nadó té el dret de viure i ser criat en bones condicions. Si tu ets jove, si no et guanyes la vida, si estàs sense feina, tu imposaràs inevitablement al teu fill condicions de vida penoses que podrien marcar-lo per sempre. Si no es donen aquestes circumstàncies tan desfavorables pots acceptar lliurement el fill”.

Si pensem que aquell llibre va aparèixer a l’Estat Espanyol de forma clandestina a finals dels anys setanta i ja ens indicava a qui aleshores érem estudiants aquelles premisses que ja estaven vigents en alguns països d’Europa, ens adonarem de la involució que se’ns pretén imposar a les dones.

És totalment inacceptable aquesta regressió a temps de foscor i de manca de llibertats.

El fet d’interrompre voluntàriament un embaràs és un moment molt dur per a qualsevol dona. Un moment al qual mai voldria arribar, però que ha de tenir llibertat d’utilitzar si ho necessita.

De la mateixa manera que les persones decidim casar-nos o no, divorciar-nos o no, conduir o no, estudiar o no, perquè tenim llibertat per a això i ningú ens imposa seguir estudiant a partir dels setze anys, o ningú ens imposa casar-nos o treure’ns el permís de conduir quan tenim els requisits, segueixo sense entendre perquè han d’imposar-nos maternitats forçades.

Només ho entenc des de la perspectiva de la dominació i mai des de la llibertat d’elecció. La dominació implica que a les dones, que de moment som les úniques persones que podem gestar, se’ns considera éssers menys lliures que els homes, precisament per aquesta capacitat de donar la vida. I no ho entenc.

Als mateixos homes que ara pretenen retallar les nostres llibertats sobre les nostres pròpies vides i sobre els nostres propis cossos, segurament els semblarà una aberració que hi hagi països on s’impedeixi a les dones conduir un vehicle. I, almenys en públic, requeriran a “La comunitat internacional que donin el passos necessaris perquè els drets de les dones quedin salvaguardats de la mateixa manera que els dels homes” (i això és un exemple), però quan arriben a casa, versus els seus orígens ens imposen a les dones que pretenen governar, normes que queden bastant allunyades d’aquestes premisses grandiloqüents que prediquen en públic i en fòrums internacionals.

Fa uns anys vaig llegir una frase que em va impactar. Era de Claudia Acuña, periodista i co-fundadora de LAVACA.ORG, que és, entre altres coses, una agència de notícies de lliure circulació i reproducció que es va fundar el 2001 a Argentina i deia el següent: “Els espais no s’aconsegueixen, sinó que es construeixen”.

Doncs bé, fent meva (i crec que puc dir que nostra) aquesta frase, estic completament segura que les dones que creiem en la llibertat, que sabem que tenim drets i els exigim, les dones compromeses amb els drets humans que també exigim com a propis, que busquem una societat igualitària en tots els aspectes, que impulsem la coeducació a les aules que també volem que siguin públiques, laiques i de qualitat, les dones que considerem que les nostres maternitats han de ser sempre desitjades i lliures i que busquem protegir les nostres joves i nenes, com deia, les dones compromeses amb els drets de les persones, juntament amb aquells homes que són els nostres companys en aquestes lluites, construirem aquest espai de llibertat que Gallardon pretén arrabassar-nos. Perquè no podem oblidar que cada dia també són més els companys que se sumen a la lluita per una maternitat més lliure que és el que ens pretén arrabassar aquest Govern fatxa. I no ho permetrem.

Exigeixo respecte a les meves decisions com a dona. Exigeixo respecte a la meva decisió de ser o no ser mare. Exigeixo respecte a ser-ho quan, com i amb qui vulgui fer-ho. I si un Govern fatxa intenta impedir-ho, plantaré cara amb els mitjans de què disposi, al costat de les meves companyes i companys per aturar-lo.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Barcelona: “Feminismes i Canvi Institucional: Celebració de Beijing + 20″/ La Independent / Notícies Gènere

El dia 27 d’octubre al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i convocat per...

Terrorisme masclista: un assumpte d’Estat (patriarcal)

OPINIÓ Cinc assassinats masclistes en les últimes 72 hores a l’Estat espanyol. Aquestes són...

Manifest a favor de l’avortament de l’Associació Stop Violències d’Andorra

Actualment, l’avortament consentit es troba penat, tal i com registra el nostre Codi Penal.

...